• Imprimeix

Biografia

Pompeu Fabra al Pati dels Tarongers de la Generalitat de Catalunya

D’esquerra a dreta: Ventura Gassol, conseller de Cultura; Loís Alibèrt; Francesc Macià, president de la Generalitat; Pompeu Fabra i Josep Carbonell i Gener, director de l'Oficina de Relacions Meridionals. El lloc és el Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat

Pompeu Fabra i Poch

Gràcia, 1868 - Prada de Conflent, 1948

Va estudiar enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona (1886-1890), on va conèixer el grup d’intel·lectuals joves que s’aglutinaven al voltant de la revista L’Avenç i que impulsaven la modernització cultural i el catalanisme progressista. 

Els de L’Avenç van promoure una campanya (1890-1892) a favor d’un sistema gramatical i ortogràfic funcional, acostat a l’idioma parlat i desproveït de rutines castellanitzants, amb la intenció que es convertís en la llengua nacional de Catalunya. En plena campanya, el 1891, van publicar la primera gramàtica de Fabra, amb el títol d’Ensayo de gramática de catalán moderno

En els anys següents Fabra va participar intensament en el moviment modernista i va continuar perfilant i difonent les seves propostes lingüístiques per mitjà de conferències, cursos i publicacions. L’any 1902 es va traslladar al País Basc, per treballar com a catedràtic de química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao. La seva participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua (1906) va contribuir a la seva notorietat pública. 

Va tornar de Bilbao el 1912, cridat per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, per encarregar-se d’una càtedra de llengua catalana i participar en els treballs de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La Secció Filològica va publicar les Normes ortogràfiques el 1913, obra col·lectiva però elaborada principalment per Fabra. 

El treball de codificació es va completar amb el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932), totes tres obres signades ja exclusivament per Fabra. La proposta lingüística de Pompeu Fabra va tenir una gran acceptació ―la va adoptar el 1914 la Mancomunitat de Catalunya, el primer òrgan d’autogovern català des del 1714―,  malgrat l’oposició d’escriptors rellevants. 

En els anys següents el prestigi social de Fabra es va consolidar, i en els temps de la dictadura de Primo de Rivera el seu nom va començar a adquirir caràcter de símbol de la resistència lingüística i cultural. Durant el període de la República va ser nomenat president del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Després de la Guerra Civil es va exiliar i, amb moltes penalitats materials i morals, va dedicar els seus darrers anys a Prada a continuar treballant per la llengua catalana (la seva darrera gramàtica, de 1948, es va publicar pòstumament el 1956). El 1945 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va morir el 1948. El seu enterrament es va convertir en un símbol de la unitat catalana a l’exili. 

llengua