• Imprimeix

Citacions fabrianes

20180419_segarra

Ara bé, allà on l’activitat de Fabra resultà autènticament revolucionària, veritablement moderna, fou en el camp de la morfologia. 

Mila Segarra, Història de la normativa catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1985, p. 91.

És un home que sent per la gramàtica —no per la gramàtica en general, sinó per la gramàtica catalana—una passió alhora reposada i ardent, com una flama en la calma de l’aire. El sentiment ètnic ha pres en l'ànima de Fabra la forma de vocació gramatical. Tot estant basada en solidíssims fonaments científics, la gramàtica del nostre amic és una activa manifestació d’amor. Qui toca la gramàtica de Fabra no toca solament uns llibres, unes lliçons, unes converses; toca la subtància viva que, en els fills de la nostra terra, constitueix la catalanitat. 

Antoni Rovira i Virgili, «El gramàtic idealista», La Publicitat, any XLVI, núm. 15825 (17 setembre 1924), p.1.

Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d’infatigables tabalots, de tristos frenètics, d’improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, que no parlava mai del que no sabia, feia un gran efecte. 

Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, Barcelona, Destino, 1969, p. 65-66.

La normativa fabriana reflecteix el diasistema dels dialectes catalans: integra el que tenen en comú i pren en consideració el caràcter equivalent de les divergències. 

 Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984, p. 19.

Fabra estimava la discussió mentre ho fos realment. La discussió l’apassionava. Era un excel·lent dialèctic. En realitat s’havia passat la vida discutint la fixació de la llengua. 

Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, Barcelona, Destino, 1969, p. 67.

La vida de Pompeu Fabra és una de les completes i reeixides que s’ha produït a Catalunya des dels primers temps de la Renaixença. Una vida que, de bon principi, s’orienta vers la seva finalitat. I en tal manera que, àdhuc no admetent el providencialisme, es fa difícil, en pensar-hi, evitar-ne el mot. 

Domènec Guansé, «La vida exemplar de Pompeu Fabra», Germanor, núm. 535-536 (gener-febrer 1949), p. 11. Reeditat a Retrats de l’exili, edició i introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, Martorell, Adesiara, 2015.

A diferència dels habituals corrents ideològics legitimadors d’aquesta identitat entre llengua i nació […], Fabra basteix una teoria lingüística no pas prenent com a base ideologies sobre la llengua, sinó partint únicament i exclusiva de l’observació empírica d’aquesta.

Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984, p. 34


Pompeu Fabra fou l’arquitecte genial que no es limità a col·locar algunes pedres, sinó que alçà parets i columnes, lligà bé els arcs i les voltes i cobrí tota l’estructura, la qual, per això, ha resultat sòlida i duradora. 

Francesc de Borja Moll, L’home per la paraula, Palma, Moll, 1974, p. 115.

 

Havia arribat, però, el moment de plantejar-se el problema en termes seriosos: el moment de rescindir les il·lusions de l’espontaneïtat i del passatisme, i d’incoporar el català al nivell normal de les llengües de cultura. Pompeu Fabra va donar-ne la solució adequada. No cal que jo en faci l’elogi: no cal que ara ponderem la intel·ligència, l’habilitat i la subtil intuïció nacional que Pompeu Fabra va aplicar a la confecció de les seves «Normes», a la seva íntegra codificació gramatical de la llengua catalana. [...] Després de Fabra, la normalització del català és un fet: la normalització interior, la primera i prèvia, la més urgent. Fabra ens restituïa uns esquemes gramaticals que procedien de la tradició, abraçaven la totalitat dels matisos regionals de l’idioma i proveïen la llengua d’uns mòduls regulars, útils per a totes les feines intel·lectuals. 

Joan Fuster,  «Parlament», dins Record de Pompeu Fabra, Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1963, p. 42-43.

Amb tot, sense el concurs d’En Fabra, L’Avenç no hauria fet l’obra, evidentment positiva, que va portar a cap. I és que ell era el més científic de la colla i, per tant, el més constructiu, el més preparat i el més sensible a l’esperit de la llengua. És per aquesta raó que, havent començat en el camp de la gramàtica com un revolucionari que s’ho havia de menjar tot, acabà per ser l’home de la conciliació i del terme mitjà, l’home del seny, en un mot. Així fou com va poder arribar a establir —i no a imposar, com molts es creuen— una concepció clàssica, és a dir, definitiva, quant a les bases essencials, de la gramàtica catalana […]. D’altra banda, un vell criteri meu, confirmat dia rere dia, és que si Pompeu Fabra, químic com és, hagués fet en aquesta activitat científica una obra equivalent —sota el punt de vista del resultat pràctic— a la que ha enllestit en el terreny lingüístic, avui seria un dels homes més famosos del món. 

Francesc Pujols, mots recollits per Artur Bladé i Desumvila, Contribució a la biografia de Mestre Fabra, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1965, p. 9-11.

Amb En Pompeu Fabra, la nostra llengua té un mestre segur i sense èmfasi. Compareu l’estil recargolat dels panegiristes de l’idioma que precedeixen o acompanyen els comunicats, amb l’estil amb què En Pompeu Fabra ha redactat el seu. 

J.V. Foix, Catalans de 1918, Barcelona, Edicions 62, 1965, p.186. 

No hi ha dubte que l’objectiu de Fabra anava més enllà de l’establiment d’una norma per a facilitar l’exercici de l’escriptura. Des de molt abans de la seva incorporació a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans parlava de la creació d’una llengua nacional. 

Mila Segarra, «Història de la normativa i dels models lingüístics de la llengua catalana», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 182-183.

Pompeu Fabra era, en una paraula, com Prat de la Riba, un constructor, un home de síntesi i d’entesa, pare i mestre de tots, i servidor suprem de l’interès del país. 

Tomàs Garcés, [Testimoni] dins Jordi Mir, Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis, Barcelona, Proa, 1998, p. 140.

 

Fabra, en efecte, destaca sobre qualsevol altre autor de l’època tant per la descripció que fa de la llengua, basada en les dades empíriques que la realitat lingüística li forneix, com per l’adequada sistematització que fa d’aquestes dades.  

Joaquim Rafel i Fontanals, «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 210.


Ell era el més interessat a demostrar que una llengua nacional era alguna cosa més que un conjunt de dialectes i a posar tots els esforços a aconseguir la uniformitat de la llengua escrita. 

Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 160.

 

Ningú com ell no ha sabut unir tan bé el geni de la llengua catalana amb la riquesa i la fluïdesa d’expressió que demana dels idiomes la civilització dels nostres dies. 

Antoni Rovira i Virgili, «En Pompeu Fabra», L’Esquella de la Torratxa, núm. 1698 (14 juliol 1911), p. 439.

 

Pompeu Fabra, amb el seu Diccionari general de la llengua catalana, és el revolucionari més gran de Catalunya, perquè aconsegueix d’imposar un ordre: tot allò que cau fora de l’abast de la seva obra, és obscura barbàrie que no compta. 

Domènec Guansé, [Opinió autògrafa de Domènec Guansé], dins Domènec Guansé [ed.], Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Opinions autògrafes de Francesc Macià, Jaume Aguadé [...], Barcelona, Llibreria Catalònia, [1933], s. p.

 

Fabra fou un lingüista notori. Fabra mostra, en els seus diversos treballs, que coneix la naturalesa, l’estructura i el funcionament de la llengua millor que cap altre gramàtic o filòleg anterior o coetani i millor que molts dels posteriors. 

Joaquim Rafel i Fontanals, «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 209.

 

La seva obra és l’únic que es va salvar del naugragi de la Guerra Civil i el franquisme. Avui tothom que vol escriure correctament el català en aquest rodal que va de Maó a Fraga i de Guardamar a Salses escriu en la llengua que va proposar Pompeu Fabra. 

Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 8.

 

Fabra ha estat certament el primer i el més eminent dels nostres lingüistes. 

Joan Coromines, «Pompeu Fabra (1968-1948)», dins Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona, Club Editor, 1971, p. 398.

 

Uns dels més francs —i, per ventura, més paradoxals— elogis que mereixerà Pompeu Fabra serà precisament aquest: d’haver realitzat «una política» sense moure’s del terreny literari. 

V. Foix, «Una política», dins Associació de la Premsa de Badalona, Homenatge a Pompeu Fabra. Dia 28 de gener de 1934, [Badalona], Gràfiques Harlem, [1934], p. [25].

 

Data d'actualització:  12.06.2018

llengua