• Imprimeix

Citacions fabrianes

20180419_segarra

Fabra, en efecte, destaca sobre qualsevol altre autor de l’època tant per la descripció que fa de la llengua, basada en les dades empíriques que la realitat lingüística li forneix, com per l’adequada sistematització que fa d’aquestes dades.  

Joaquim Rafel i Fontanals, «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 210.


Ell era el més interessat a demostrar que una llengua nacional era alguna cosa més que un conjunt de dialectes i a posar tots els esforços a aconseguir la uniformitat de la llengua escrita. 

Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 160.

 

Ningú com ell no ha sabut unir tan bé el geni de la llengua catalana amb la riquesa i la fluïdesa d’expressió que demana dels idiomes la civilització dels nostres dies. 

Antoni Rovira i Virgili, «En Pompeu Fabra», L’Esquella de la Torratxa, núm. 1698 (14 juliol 1911), p. 439.

 

Pompeu Fabra, amb el seu Diccionari general de la llengua catalana, és el revolucionari més gran de Catalunya, perquè aconsegueix d’imposar un ordre: tot allò que cau fora de l’abast de la seva obra, és obscura barbàrie que no compta. 

Domènec Guansé, [Opinió autògrafa de Domènec Guansé], dins Domènec Guansé [ed.], Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Opinions autògrafes de Francesc Macià, Jaume Aguadé [...], Barcelona, Llibreria Catalònia, [1933], s. p.

 

Fabra fou un lingüista notori. Fabra mostra, en els seus diversos treballs, que coneix la naturalesa, l’estructura i el funcionament de la llengua millor que cap altre gramàtic o filòleg anterior o coetani i millor que molts dels posteriors. 

Joaquim Rafel i Fontanals, «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 209.

 

La seva obra és l’únic que es va salvar del naugragi de la Guerra Civil i el franquisme. Avui tothom que vol escriure correctament el català en aquest rodal que va de Maó a Fraga i de Guardamar a Salses escriu en la llengua que va proposar Pompeu Fabra. 

Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 8.

 

Fabra ha estat certament el primer i el més eminent dels nostres lingüistes. 

Joan Coromines, «Pompeu Fabra (1968-1948)», dins Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona, Club Editor, 1971, p. 398.

 

Uns dels més francs —i, per ventura, més paradoxals— elogis que mereixerà Pompeu Fabra serà precisament aquest: d’haver realitzat «una política» sense moure’s del terreny literari. 

V. Foix, «Una política», dins Associació de la Premsa de Badalona, Homenatge a Pompeu Fabra. Dia 28 de gener de 1934, [Badalona], Gràfiques Harlem, [1934], p. [25].

 

Data d'actualització:  10.04.2018

llengua