• Imprimeix

Citacions fabrianes

20180419_segarra

Que la llengua catalana respongués a totes les situacions possibles en l’ús de la llengua era la gran obsessió del Mestre i el tema és com un degoteig, que sens parar va deixant la seva marca allà on cau amb persistència. 

Antoni M. Badia i Margarit. «Pompeu Fabra Obres Completes», direcció de Jordi Mir i Joan Solà, Vol. 1, Barcelona/València/Palma, Proa / Edicions 62 / Edicions 3i4 / Editorial Moll, Pompeu Fabra, entre el país i la llengua.  2005 p.52

En aquests anys el català, sense perdre —sinó accentuant—, el seu caràcter de llengua de poesia, herència del segle xix,  ha esdevingut, com per miracle, llengua de cultura, vehicle d’ensenyament, instrument de govern. La tasca, ràpida i eficaç, de redreçament, de disciplina, de depuració de la nostra llengua és filla del vostre geni, del vostre esforç i del vostre amor. Per això tot Catalunya, amb afecte i amb respecte, us saluda Mestre. 

Lluís Nicolau d’Olwer, carta a Pompeu Fabra (febrer-març 1942), dins Pompeu Fabra, Obres completes, direcció de Jordi Mir i Joan Solà, vol. 8, Barcelona/València/Palma, Proa / Edicions 62 / Edicions 3i4 / Editorial Moll, 2011, p. 530.

L'ambició de Pompeu Fabra i de la seva generació és, doncs, ben viva entre la nostra societat i la consecució de la plena igualtat és irrenunciable i abastable, si seguim el seu exemple. En encesa espera, no abandonarem mai ni la tasca ni l’esperança. 

Isidor Marí, presentació del novè volum de les Obres completes. "Arribem a la culminació". Vol. 9, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013 p. 15.

La veritat és que en la persona de Pompeu Fabra es combinen admirablement el sentit estructural de l'enginyer, la precisió del matemàtic i el criteri de l'home de bon gust. I encara hem d'afegir a aquestes qualitats el coratge reformista i progressiu de la seva ànima liberal. No és cap arbitrarietat ni cap exageració el dir que l'esquerrisme ideològic de Fabra ha tingut una saludable influència sobre la seva obra de filòleg. Podem dir, sense fer capriciosos jocs de paraules, que Fabra representa a Catalunya l'esquerra filològica. I el seu esquerrisme és dels que aprofiten, respecten i estimen el llegat de la tradició autèntica i profunda, que en la llengua es manifesta amb més força que enlloc. 

Antoni Rovira i Virgili, «Pompeu Fabra», La Nau, any ii, núm. 335 (29 octubre 1928), p. 1.

La consecució de la unificació ortogràfica moderna és una de les fites més importants de l'obra de Fabra. En algun sentit, i concretament mirant a la integritat de la llengua globalment, l'ortografia constitueix l'aspecte més secundari d'una llengua, però a la nostra societat s'aprecia molt més la competència ortogràfica que no pas el domini de la sintaxi i del lèxic o la bona puntuació. I la llengua catalana, sense norma ni control en ortografia, causava vergonya als homes de lletres. 

Joan Solà, L’obra de Pompeu Fabra, Barcelona, Teide, 1987, p. 55.

Amb tot, sense el concurs d’En Fabra, L’Avenç no hauria fet l’obra, evidentment positiva, que va portar a cap. I és que ell era el més científic de la colla i, per tant, el més constructiu, el més preparat i el més sensible a l’esperit de la llengua. És per aquesta raó que, havent començat en el camp de la gramàtica com un revolucionari que s’ho havia de menjar tot, acabà per ser l’home de la conciliació i del terme mitjà, l’home del seny, en un mot. Així fou com va poder arribar a establir —i no a imposar, com molts es creuen— una concepció clàssica, és a dir, definitiva, quant a les bases essencials, de la gramàtica catalana […]. D’altra banda, un vell criteri meu, confirmat dia rere dia, és que si Pompeu Fabra, químic com és, hagués fet en aquesta activitat científica una obra equivalent —sota el punt de vista del resultat pràctic— a la que ha enllestit en el terreny lingüístic, avui seria un dels homes més famosos del món. 

Francesc Pujols, mots recollits per Artur Bladé i Desumvila, Contribució a la biografia de Mestre Fabra, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1965, p. 9-11.

Fabra ha estat l'home més eficaç aparegut en l’últim segle en aquest rodal que va de Maó al Cinca i de les Corberes a Alacant. 

Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, Barcelona, Destino, 1969, p. 90.

Ara bé, allà on l’activitat de Fabra resultà autènticament revolucionària, veritablement moderna, fou en el camp de la morfologia. 

Mila Segarra, Història de la normativa catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1985, p. 91.

És un home que sent per la gramàtica —no per la gramàtica en general, sinó per la gramàtica catalana—una passió alhora reposada i ardent, com una flama en la calma de l’aire. El sentiment ètnic ha pres en l'ànima de Fabra la forma de vocació gramatical. Tot estant basada en solidíssims fonaments científics, la gramàtica del nostre amic és una activa manifestació d’amor. Qui toca la gramàtica de Fabra no toca solament uns llibres, unes lliçons, unes converses; toca la subtància viva que, en els fills de la nostra terra, constitueix la catalanitat. 

Antoni Rovira i Virgili, «El gramàtic idealista», La Publicitat, any XLVI, núm. 15825 (17 setembre 1924), p.1.

Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d’infatigables tabalots, de tristos frenètics, d’improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, que no parlava mai del que no sabia, feia un gran efecte. 

Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, Barcelona, Destino, 1969, p. 65-66.

La normativa fabriana reflecteix el diasistema dels dialectes catalans: integra el que tenen en comú i pren en consideració el caràcter equivalent de les divergències. 

 Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984, p. 19.

Fabra estimava la discussió mentre ho fos realment. La discussió l’apassionava. Era un excel·lent dialèctic. En realitat s’havia passat la vida discutint la fixació de la llengua. 

Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, Barcelona, Destino, 1969, p. 67.

La vida de Pompeu Fabra és una de les completes i reeixides que s’ha produït a Catalunya des dels primers temps de la Renaixença. Una vida que, de bon principi, s’orienta vers la seva finalitat. I en tal manera que, àdhuc no admetent el providencialisme, es fa difícil, en pensar-hi, evitar-ne el mot. 

Domènec Guansé, «La vida exemplar de Pompeu Fabra», Germanor, núm. 535-536 (gener-febrer 1949), p. 11. Reeditat a Retrats de l’exili, edició i introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, Martorell, Adesiara, 2015.

A diferència dels habituals corrents ideològics legitimadors d’aquesta identitat entre llengua i nació […], Fabra basteix una teoria lingüística no pas prenent com a base ideologies sobre la llengua, sinó partint únicament i exclusiva de l’observació empírica d’aquesta.

Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984, p. 34


Pompeu Fabra fou l’arquitecte genial que no es limità a col·locar algunes pedres, sinó que alçà parets i columnes, lligà bé els arcs i les voltes i cobrí tota l’estructura, la qual, per això, ha resultat sòlida i duradora. 

Francesc de Borja Moll, L’home per la paraula, Palma, Moll, 1974, p. 115.

 

Havia arribat, però, el moment de plantejar-se el problema en termes seriosos: el moment de rescindir les il·lusions de l’espontaneïtat i del passatisme, i d’incoporar el català al nivell normal de les llengües de cultura. Pompeu Fabra va donar-ne la solució adequada. No cal que jo en faci l’elogi: no cal que ara ponderem la intel·ligència, l’habilitat i la subtil intuïció nacional que Pompeu Fabra va aplicar a la confecció de les seves «Normes», a la seva íntegra codificació gramatical de la llengua catalana. [...] Després de Fabra, la normalització del català és un fet: la normalització interior, la primera i prèvia, la més urgent. Fabra ens restituïa uns esquemes gramaticals que procedien de la tradició, abraçaven la totalitat dels matisos regionals de l’idioma i proveïen la llengua d’uns mòduls regulars, útils per a totes les feines intel·lectuals. 

Joan Fuster,  «Parlament», dins Record de Pompeu Fabra, Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1963, p. 42-43.

Amb En Pompeu Fabra, la nostra llengua té un mestre segur i sense èmfasi. Compareu l’estil recargolat dels panegiristes de l’idioma que precedeixen o acompanyen els comunicats, amb l’estil amb què En Pompeu Fabra ha redactat el seu. 

J.V. Foix, Catalans de 1918, Barcelona, Edicions 62, 1965, p.186. 

No hi ha dubte que l’objectiu de Fabra anava més enllà de l’establiment d’una norma per a facilitar l’exercici de l’escriptura. Des de molt abans de la seva incorporació a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans parlava de la creació d’una llengua nacional. 

Mila Segarra, «Història de la normativa i dels models lingüístics de la llengua catalana», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 182-183.

Pompeu Fabra era, en una paraula, com Prat de la Riba, un constructor, un home de síntesi i d’entesa, pare i mestre de tots, i servidor suprem de l’interès del país. 

Tomàs Garcés, [Testimoni] dins Jordi Mir, Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis, Barcelona, Proa, 1998, p. 140.

 

Fabra, en efecte, destaca sobre qualsevol altre autor de l’època tant per la descripció que fa de la llengua, basada en les dades empíriques que la realitat lingüística li forneix, com per l’adequada sistematització que fa d’aquestes dades.  

Joaquim Rafel i Fontanals, «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 210.


Ell era el més interessat a demostrar que una llengua nacional era alguna cosa més que un conjunt de dialectes i a posar tots els esforços a aconseguir la uniformitat de la llengua escrita. 

Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 160.

 

Ningú com ell no ha sabut unir tan bé el geni de la llengua catalana amb la riquesa i la fluïdesa d’expressió que demana dels idiomes la civilització dels nostres dies. 

Antoni Rovira i Virgili, «En Pompeu Fabra», L’Esquella de la Torratxa, núm. 1698 (14 juliol 1911), p. 439.

 

Pompeu Fabra, amb el seu Diccionari general de la llengua catalana, és el revolucionari més gran de Catalunya, perquè aconsegueix d’imposar un ordre: tot allò que cau fora de l’abast de la seva obra, és obscura barbàrie que no compta. 

Domènec Guansé, [Opinió autògrafa de Domènec Guansé], dins Domènec Guansé [ed.], Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Opinions autògrafes de Francesc Macià, Jaume Aguadé [...], Barcelona, Llibreria Catalònia, [1933], s. p.

 

Fabra fou un lingüista notori. Fabra mostra, en els seus diversos treballs, que coneix la naturalesa, l’estructura i el funcionament de la llengua millor que cap altre gramàtic o filòleg anterior o coetani i millor que molts dels posteriors. 

Joaquim Rafel i Fontanals, «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, 1991, p. 209.

 

La seva obra és l’únic que es va salvar del naugragi de la Guerra Civil i el franquisme. Avui tothom que vol escriure correctament el català en aquest rodal que va de Maó a Fraga i de Guardamar a Salses escriu en la llengua que va proposar Pompeu Fabra. 

Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 8.

 

Fabra ha estat certament el primer i el més eminent dels nostres lingüistes. 

Joan Coromines, «Pompeu Fabra (1968-1948)», dins Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona, Club Editor, 1971, p. 398.

 

Uns dels més francs —i, per ventura, més paradoxals— elogis que mereixerà Pompeu Fabra serà precisament aquest: d’haver realitzat «una política» sense moure’s del terreny literari. 

V. Foix, «Una política», dins Associació de la Premsa de Badalona, Homenatge a Pompeu Fabra. Dia 28 de gener de 1934, [Badalona], Gràfiques Harlem, [1934], p. [25].

 

Data d'actualització:  11.10.2018

llengua