• Imprimeix

Cronologia

1868 - Neix a la vila de Gràcia

El 20 de febrer neix a la vila de Gràcia (avui annexada a Barcelona). 

Els seus pares són Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Dels tretze fills que tenen, només en sobreviuen tres: Anna, Clara i Pompeu, el més petit. 

«Recte, obert i liberal, el seu pare fou un d’aquells homes que infongué un esperit auster al republicanisme del Vuit-cents. Prengué part en els motins i les bullangues i es jugà més d’un cop la vida per defensar els seus ideals. Amb la República triomfant, fou nomenat alcalde de Gràcia, i aleshores hagué de posar a prova el seu sentiment de la justícia: republicà de tota la vida, es veié impel·lit sovint a defensar els clericals, que eren, a vegades, perseguits sense motiu.» 
Domènec Guansé, Pompeu Fabra, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p. 9.

1876 - Es trasllada a Barcelona

La família es trasllada a Barcelona. 

Fabra agafa afició a les llengües i a les matemàtiques. Es fa amic del fill dels Arregui, una família de cubans exiliats per motius polítics, que també té interès pels idiomes. Per fer pràctiques, tots dos se’n van al port a parlar en francès i italià. I s’interessen pels mètodes de les gramàtiques angleses, franceses i italianes que hi ha a la biblioteca dels Arregui. Inventen llengües artificials per als seus exèrcits de soldats de plom.

1883 - Descobreix el valor de la llengua pròpia

Fabra escriu una carta als nebots, que passen uns dies a Camprodon. «En fer-ho, tot just estampada la fórmula tradicional, “Queridos sobrinos”, restà perplex. Allò no rutllava. No trobava la manera de fer sensible el seu afecte. Li semblava que escriure a unes persones que estimava tant en un idioma diferent d’aquell en què acostumava a parlar-los, era com fer una comèdia. Aleshores, de sobte, tingué una inspiració: els escriuria en català!» 
Domènec Guansé, Pompeu Fabra, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p. 15-16.

1884 - Sorgeix la vocació del gramàtic

Comença a redactar una gramàtica catalana, perquè veu que totes les que troba són deficients i no descriuen la llengua viva. «La seva idea havia estat de fer una gramàtica de la llengua catalana a la manera d’aquelles gramàtiques de diverses llengües que, escrites en castellà, li havien fornit la coneixença dels idiomes que sabia.» 
Josep Miracle, Pompeu Fabra, Barcelona, Aymà, 1968, p. 189. 

Un dels seus professors a la Facultat de Ciències, Damàs Calvet, escriptor implicat en el moviment de la Renaixença, s’interessa per aquesta gramàtica que redacta el jove estudiant.

1886 - Comença la carrera d’enginyer

Ingressa a l’Escola d’Enginyers, un cop aprovats els cursos preparatoris de la Facultat de Ciències. 

«Seguint les indicacions de Galí [cunyat de Fabra] la família Fabra va decidir que el jove Pompeu estudiaria per enginyer. Ell no es veia enginyer de cap de les maneres, però, com que tampoc no imaginava que pogués treure profit d’allò que entreveia com la seva vocació, la gramàtica, i volia complaure el seu pare, no s’hi va negar.» 
Mila Segarra, Pompeu Fabra. Una biografia, Barcelona, Empúries, 1998, p. 37-38.

1889 - Entra en contacte amb els joves modernistes

Coneix Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, joves intel·lectuals progressistes i catalanistes que el vincularan a la revista modernista L’Avenç. Entre els tres sorgirà una fonda amistat.

1890 - Campanya lingüística de 'L’Avenç'

La revista L’Avenç inicia una campanya a favor de la reforma lingüística. El protagonista és Pompeu Fabra. La campanya provoca la reacció negativa d’una part dels escriptors lligats al moviment de la Renaixença, que consideren els joves de L’Avenç massa revolucionaris en matèria de llengua i poc respectuosos amb la tradició.  

Jaume Collell escriu: «tal com se presenta la Campanya de L’Avenç, no servirà per a altra cosa sinó per acabar d’emmaranyar la confusió que regna en la manera d’escriure en català». 
Josep Miracle, Pompeu Fabra, Barcelona, Aymà, 1968, p. 254.

1891 - Primera gramàtica publicada

Fabra publica, a l’editorial de Casas Carbó i Massó i Torrents, l’Ensayo de gramática de catalán moderno, la gramàtica que havia començat a escriure feia set anys. 

És una gramàtica descriptiva, que suposa una innovació radical en el panorama de les gramàtiques catalanes del segle xix. 

«En un sentit precís, doncs, l’Ensayo no tenia precedents.» 
Sebastià Bonet, «Pròleg» a Pompeu Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno / Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, edició facsímil, Barcelona, Alta Fulla, 1993, p. 8.

1892 - Article a 'La Vanguardia' sobre la reforma lingüística

Fabra publica a La Vanguardia l’important article «Sobre la reforma lingüística y ortográfica». 

És «un llarg article en el qual demostra una sorprenent coneixença tècnica de la situació moderna de la llengua i una encara més sorprenent claredat sobre les causes de la situació i sobre la feina que calia fer per modernitzar aquesta llengua». 
Jordi Ginebra i Joan Solà, Pompeu Fabra: vida i obra, Barcelona, Teide, p. 69-70.

1893 - Tradueix obres teatrals modernistes

S’estrena, a la Segona Festa Modernista de Sitges, La intrusa de Maeterlinck, traduïda per Fabra. En aquests anys tradueix altres obres teatrals, com Espectres d’Ibsen o Interior de Maeterlinck.

1902 - Se’n va a viure a Bilbao

Guanya una càtedra de Química General a l’Escola d’Enginyers Industrials de Bilbao.   

Es casa a Barcelona (1902) amb Dolors Mestre i Climent. Tindran tres filles: Carlota (1904), Teresa (1908) i Dolors (1912).  

«Un cop casat, la vida de Fabra a Bilbao es va anar escolant sense alts ni baixos. De casa a l’escola i de l’escola a casa. La seva feina de professor, entre classes, pràctiques de laboratori i preparació de les lliçons, no li prenia més de vint hores a la setmana, de manera que li quedava temps de sobres per a altres activitats. Per als seus treballs lingüístics, sobretot.»
Mila Segarra, Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries, 1998, p. 91.

1906 - Participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana

Fabra participa al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, promogut per mossèn Antoni M. Alcover, amb una extensa, documentada i combativa comunicació sobre qüestions d’ortografia, i presenta esmenes brillants i contundents a ponències d’altres. El seu prestigi com a lingüista creix.

1907 - Publica l’estudi "Sobre diferents problemes pendents en l’actual català literari"

Publica, al primer volum de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’estudi «Sobre diferents problemes pendents en l’actual català literari». Fabra hi resumeix les qüestions ortogràfiques, morfològiques, lèxiques i sintàctiques més importants aleshores encara no resoltes.  

Al març inicia una col·laboració al diari El Poble Català amb articles de tema lingüístic.  

1911 - Membre de l’Institut d’Estudis Catalans

El 14 de febrer Fabra és nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 9 de maig se’n crea la Secció Filològica, que formen mossèn Antoni M. Alcover (president), mossèn Frederic Clascar, Lluís Segalà, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Josep Carner i Pompeu Fabra. 

«Tothom és conscient que una de les primeres tasques d’aquesta Secció haurà de ser la fixació de la llengua.»
Agustí Pons, «Pompeu Fabra. La llengua moderna», dins Homenatge a Pompeu Fabra, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1998, p. 47.

Publica Qüestions de gramàtica catalana, recull dels articles apareguts a El Poble Català.

1912 - Retorn a Barcelona

Al juliol Fabra torna a Catalunya i s’instal·la a Badalona amb la família. 

«En tornar de Bilbao, Fabra es va traslladar a Badalona, al carrer de la Real, 164, fent cantonada a la riera Matamoros. Badalona era aleshores un poble mariner. Molt apropiat per a un home que havia trobat el gust a viure lluny de les grans ciutats. I ideal per a Teresa, la filla mitjana, a la qual, per la seva poca salut, els metges havien prescrit els aires i els banys de mar.»
Mila Segarra, Pompeu Fabra, Barcelona, Empúries, 1991, p. 98.

Es reuneix la Ponència d’Ortografia de l’IEC per debatre les propostes ortogràfiques. Hi ha discrepàncies i tibantors entre els membres. Fabra intenta que el seu criteri rebi l’adhesió de tothom. 

L’11 de juny la Diputació de Barcelona adjudica a Fabra una càtedra de Llengua Catalana. 

Publica la Gramática de la lengua catalana, la seva obra gramatical més important.

1913 - Es publiquen les 'Normes ortogràfiques'

Es publiquen les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. El text és bàsicament de Fabra, tot i que el resultat final és fruit de negociacions i cessions. 

Per decisió de Prat de la Riba les Normes són adoptades en tots els documents oficials de la Diputació de Barcelona i de les institucions que en depenen, decisió transcendental després de cinquanta anys de discòrdies ortogràfiques. També adopten les Normes un gran nombre d’entitats, mitjans de comunicació i escriptors. 

1917 - Es publica el 'Diccionari ortogràfic'

L’IEC publica el Diccionari ortogràfic, dirigit per Pompeu Fabra, que completa la codificació oficial de l’ortografia catalana.

«El Diccionari ortogràfic —i jo, com tants d’altres, en puc fer fe— era el llibre màgic que ens tenia sempre a punt la resposta que hi cercàvem. Els joves de la meva generació van aprendre més de pressa a escriure amb Normes consultant el Diccionari ortogràfic que no pas inquirint les raons per les quals s’havia d’accentuar farmàcia i sabata no. Ens entrava pels ulls.»
Josep Miracle, Pompeu Fabra, Barcelona, Aymà, 1968, p. 496-498.

1918 - Es publica la 'Gramàtica catalana'

Es publica la Gramàtica catalana, que serà la gramàtica normativa oficial fins al 2016. 

«Un dels trets crucials de les gramàtiques de Fabra, i específicament de la que ens ocupa [la de 1918], és que el nostre autor abandona els aspectes no específics de la gramàtica catalana (és a dir, les qüestions de lingüística o de gramàtica general) per concentrar-se en els aspectes directament útils a un lector catalanoparlant de l’època.»
Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Joan Solà, «La gramàtica de Pompeu Fabra de 1918/1933», dins Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 6, Barcelona, 2009, p. 18.

Mossèn Alcover trenca amb l’IEC després d’un temps de discrepàncies i tibantors amb diversos membres de la Secció Filològica, i al juliol Fabra el substitueix com a president de la Secció.

1919 - Inici de les "Converses filològiques"

Comença a publicar, al diari La Publicidad (després La Publicitat), les "Converses filològiques", que són articles de divulgació sobre llengua. Les "Converses filològiques" tenen una gran repercussió en la consolidació de l’obra de Fabra i en la projecció pública de la seva figura.

1924 - És destituït de la càtedra de Llengua Catalana

El 10 de maig la Dictadura de Primo de Rivera priva Fabra de la càtedra de Llengua Catalana com a represàlia pel fet que el gramàtic havia donat suport al professor Dwelshauvers, director del Laboratori de Psicologia Experimental de Barcelona, que havia estat injuriat públicament pels addictes a la Dictadura. 

És elegit president de l’Ateneu Barcelonès, la institució sociocultural més important de Catalunya en aquell moment.   

1926 - Rebutja l’oferiment de pertànyer a la Real Academia Española

La Dictadura de Primo de Rivera fa un gest de comprensió, buit i merament formal, de la realitat plurilingüe de l’Estat. Ofereix a Fabra una plaça a la Real Academia Española. Fabra refusa l’oferiment. 

Anys després Fabra dirà a Josep Miracle: «Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot.» 
Josep Miracle, Pompeu Fabra, Barcelona, Aymà, 1968, p. 540.

1930 - President de Palestra

Fabra és el primer president de Palestra, entitat patriòtica dedicada a la tasca de difondre entre els joves la llengua, la història i la cultura catalanes.

El 30 de novembre tingué lloc l’acte inaugural al Palau de la Música Catalana. Fabra, en el seu discurs,  va afirmar: «Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilístic més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sorgit reforçat. Hem restat incorruptes, però no invulnerats.»
Lluís Marquet, «Pompeu Fabra, president de Palestra», Revista de Catalunya, nova etapa, núm. 95 (abril de 1995), p. 57.

1932 - Publica el 'Diccionari general de la llengua catalana' 

Es completa l’obra de codificació i modernització del català amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.   

Rovira i Virgili afirma que per les planes del diccionari «batega i resplendeix l’ànima de Catalunya», i que l’obra és «molt més que un catàleg de mots: és la realitat d’una llengua refeta i depurada, apta i àgil, que ha tornat a establir la seva sobirania en la terra pròpia».
Antoni Rovira i Virgili, «L’obra de Fabra. El diccionari amb ànima», L’Opinió, 6 gener 1933.

És nomenat catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona. 

Encapçala la comissió de Palestra que el 9 de maig fa un acte formal de lliurament al president Macià d’unes targetes amb centenars de milers de signatures a favor de l’Estatut. 

Publica El català literari, recull de textos teòrics sobre la normativització i la normalització de la llengua catalana.

1933 - President del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona

El 18 de juliol és nomenat president del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

«Sens dubte, la vinculació més destacable de Pompeu Fabra amb l’ensenyament republicà va ser amb la Universitat de Barcelona, ja que durant el període republicà va presidir-ne el Patronat autònom i va ser-ne nomenat catedràtic de Filologia Catalana, a més d’encarregar-se de l’organització de la secció de llengües i literatures romàniques i de ser el cap del Seminari de Filologia Catalana.»
Jaume Claret, dins La figura i l’obra de Pompeu Fabra, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2007, p. 54.

1934 - És empresonat

Amb motiu del Sis d’Octubre és empresonat el 27 d'octubre de 1934, per la seva condició de president del Patronat de la Universitat Autònoma, als vaixells Ciudad de Cádiz i Uruguay

És suspès de la càtedra de Llengua Catalana. 

Domènec Guansé publica Pompeu Fabra, la primera biografia de Pompeu Fabra.

1938 - Una bomba destrossa el despatx de Fabra

El 17 de març se salva d’un bombardeig que destrossa el despatx on treballava, a l’Institut d’Estudis Catalans.

«Fabra feia el seu camí diari, caiguessin bombes o no en caiguessin, s’assassinés en despoblat o no s’assassinés, fidel a les tasques que el retenien a la Universitat, fidel a les tasques que el menaven a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut, i fidel al país per al qual havia treballat tota la vida.»
Josep Miracle, Pompeu Fabra, Barcelona, Aymà, 1968, p. 569.

1939 - Comença l’exili 

El 31 de gener, amb la seva família i altres intel·lectuals, travessa la frontera amb França: comença l’exili.  

Els Fabra, com tants altres catalans, passen dificultats i estretors materials de tota mena.

«Fabra deixava en terra catalana molts amics, col·laboradors i deixebles, la majoria dels quals, no havent-se exiliat, no tornaria a veure mai més. I Fabra deixava a la bondat de Déu la saba que dona vida a tot bon intel·lectual: els seus llibres, el seu arxiu, els seus papers!»
Jordi Manent, Pompeu Fabra a l’exili, Barcelona, Proa, 2005, p. 68-69.

1941 - Publica 'Grammaire catalane'

Publica a París una Grammaire catalane, que rebrà un premi de l’Académie des Jeux Floraux de Tolosa.   

La seva filla Dolors es casa el 6 de febrer amb Ferran Rahola i Auguet, amb qui tindrà cinc fills.

«Vós feu anys, però no us feu vell; publiqueu i prepareu nous llibres. Treballeu, impertorbable, invencible; res no us atura, res no us destorba.»
Antoni Rovira i Virgili, carta a Pompeu Fabra del 20 de febrer de 1942 (Antoni Rovira i Virgili, Cartes de l’exili, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 78).

1943 - S’estableix a Prada

A començament d’any la família Fabra s’estableix definitivament a Prada.

Fabra «hagué de preocupar-se, com tothom, de les targes d’identitat i d’alimentació, del pa i de l’oli, del carbó i de la llenya, de fer cua al carrer i de fer viatges als caserius i masos dels encontorns; carregava o descarregava, sempre que calia, carretons de llenya, i si hagués calgut hauria anat al bosc a tallar-la amb la destral». 
Antoni Rovira i Virgili, «Els darrers anys de Pompeu Fabra», La Nostra Revista, núm. 37 (gener 1949), p.  4.

1945 - És investit doctor 'honoris causa' per la Universitat de Tolosa. 

El 5 de juliol és investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa. 

«A partir de 1942, Pompeu Fabra, que era un mite entre els catalans, exiliats o no [...], començà a rebre homenatges clamorosos. I ell, home reservat però alhora amable i agraït, al qual no plaïa donar una negativa a ningú, no tenia altre remei que acceptar-los. L’homenatge que li reteren a Tolosa el 1945 marcà un punt d’inflexió.»
Jordi Manent, Pompeu Fabra a l’exili, Barcelona, Proa, 2005, p. 279.

És nomenat conseller, el 14 de setembre, del primer i únic govern de la Generalitat de Catalunya a l’exili.

1947 - Presideix la Setmana d’Estudis Catalans. 

Del 7 al 13 d’abril s’organitza a Prada la Setmana d’Estudis Catalans, que Fabra presideix. En el seu discurs dóna la famosa consigna «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».

1948 - Mor a Prada de Conflent

El 25 de desembre Pompeu Fabra mor a Prada, després d’haver passat el dia de Nadal a Perpinyà amb la família. 

El seu traspàs té un ampli ressò en mitjans de comunicació francesos i catalans de l’exili. El govern d’Espanya prohibeix que la notícia de la mort de Fabra es divulgui dins l’Estat espanyol.   

El 28 de desembre Fabra és enterrat solemnement a Prada. 

En el parlament de comiat Antoni Rovira i Virgili, president del Parlament de Catalunya a l’exili, afirma: «En el cas de Fabra, prou que ho sabeu, es tracta més que de la gramàtica i de la filologia: es tracta de la nostra ànima nacional, de l’esdevenidor de Catalunya. Ell no era el filòleg fred que s’ocupa de la gramàtica per la gramàtica. Sabia el valor lògic i estètic del llenguatge; però sabia també el valor cabdal de la parla catalana en el procés de la nostra renaixença. Ser gramàtic era per ell una forma de ser patriota.» 
Jordi Ginebra, Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 155.

1956 - Es publica la gramàtica pòstuma

Es publica, pòstuma, a cura de Joan Coromines, la darrera obra de Fabra, la Gramàtica catalana, pensada per als mestres i redactada a l’exili.  

«Ara bé, en l’obra present, per primera vegada de llavors ençà [1912], Fabra ens ofereix un llibre d’aspecte enterament nou, i amb una gran riquesa de qüestions no tractades abans, o abordades ara amb un esperit diferent.»
Joan Coromines, «Prefaci» a la Gramàtica catalana, Barcelona, Teide, p. vi.

1998 - Primer congrés sobre Pompeu Fabra

Del 16 al 18 de desembre se celebra a Tarragona el primer Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Fabra.

«Des del punt de vista dels continguts, el tret més destacable d’aquesta trobada va ser la decidida voluntat dels organitzadors d’emmarcar-la en un context de rigorosa reflexió científica que superés la imatge mitificada del mestre. Així, l’interès se centrà en la sistematicitat i la coherència de la doctrina lingüística de Pompeu Fabra.»
Raül-David Martínez Gili, crònica del Col·loqui, Estudis Romànics, vol. xxii (2000), p. 320.

2005 - Comença la publicació de les 'Obres completes'

Comença la publicació de les Obres completes de Fabra, impulsada pels governs de Catalunya i de les Illes Balears, assumida com a pròpia per l’Institut d’Estudis Catalans i dirigida per Jordi Mir i Joan Solà. El novè volum apareix el 2013.

llengua