• Imprimeix

L'abecé de Pompeu Fabra

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

A

Ajuriaguerra 

És el nom d'un dels carrers principals de Bilbao que, en temps de Pompeu Fabra, es deia carrer d'Espartero. El 1905 Fabra, la seva dona i la seva filla Carola, que llavors tenia un any, vivien en el tercer pis, porta esquerra, del número 14 del carrer d'Espartero. Poc temps després es mudarien a un altre pis de la plaça de la Casilla, més a prop d'on Fabra treballava: l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials.  

La façana de l'edifici, reformada fa pocs mesos, manté l'estructura de principis de segle xx. A la foto veiem els balcons característics, coberts i descoberts, dels edificis de l'Eixample de Bilbao.

És des d'aquesta adreça que el 20 de novembre de 1905 Pompeu Fabra va escriure una carta a Jaume Massó i Torrents en què li deia, entre altres coses, que assistiria al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. "Fent-se l Congrés i fent-se am vosaltres, com no he de voler venir a formar amb els Massós, els Rubiós i els Casas? Am molt gust! Envia-m tant aviat com puguis una llista dels temes elegits pera poder jo escullir el meu".

Moltes ciutats de l'Espanya d'aquella època tenien un carrer dedicat al general espanyol Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, personatge que va arribar a rebre el tractament d'Altesa Reial. Resulta que Espartero va ser regent d'Espanya durant un període breu (1840-1843) que va coincidir amb la minoria d'edat d'Isabel II.

El carrer d'Espartero va canviar de nom el 1979, molts anys després que hi visqués Fabra: d'aleshores ençà es diu Ajuriaguerra en homenatge al dirigent del Partit Nacionalista Basc Juan Ajuriaguerra Ochandiano.

Carrer Ajuriaguerra

Carrer Ajuriaguerra. Bilbao

Ateneu Barcelonès
 

L'Ateneu Barcelonès era i és un centre de debat intel·lectual que té diversos objectius que s'han mantingut intactes des que es va fundar el 1860: promoure l'autoformació cultural ciutadana, impulsar diàlegs transversals amb la societat civil i ser, al capdavall, un centre de difusió de debats nacionals. Ja des de finals del segle XIX, és coneguda la biblioteca de  l'Ateneu Barcelonès: el 1874 tenia 7.335 volums i a finals de segle ja en tenia 20.000. A més, va ser a partir del 1891 quan van deixar de predominar els títols literaris en favor dels títols científics, la "ciència experimental" i la "ciència humanista".

L'any 1891 va ser cabdal per al futur lingüístic de Pompeu Fabra. Feia pocs mesos que havia arrencat la campanya lingüística de L'Avenç i Fabra va prendre tres decisions: es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya (20 d'octubre de 1891), va fer la seva primera aparició pública amb una conferència sobre la conjugació del verb (3 de desembre de 1891) i, l'endemà, es va anar a fer soci de l'Ateneu Barcelonès (4 de desembre de 1891).

S'explica que va ser Alexandre Cortada –col·laborador a la revista L'Avenç, consoci en el grup wagnerià d'Els Trenta i, sobretot, admirador dels coneixements filològics del "gramàtic de la colla"–, la persona que va introduir Pompeu Fabra a l'Ateneu Barcelonès. Cortada n'havia estat parlant, de les virtuts de Fabra, i va resultar que el dia que Fabra va posar per primera vegada els peus a l'Ateneu, ja hi havia ateneistes que el coneixien.

El principal ateneista que ja coneixia Fabra era Joaquim Casas-Carbó (cosí del pintor i dibuixant Ramon Casas), que era un dels fundadors de L'Avenç. Casas-Carbó era ric "i gomós" –en paraules d'Artur Bladé Desumvila–, practicant de la bohèmia daurada. El fet és que les idees modernistes de Casas-Carbó van coincidir amb les idees reformistes de Fabra, i ben aviat es van entendre. Tanmateix, Fabra havia dit que Casas-Carbó a vegades "bofarrullejava"... en referència a algunes solucions per a la llengua escrita, adoptades del sistema del gramàtic Antoni de Bofarull.

–Què en penseu, de la meva ortografia? –va preguntar un bon dia Casas-Carbó a Fabra. 

–Home, hi ha coses que em semblen bé... però d'altres s'haurien de canviar.

A la biblioteca de l'Ateneu, Fabra hi va poder llegir títols molt rellevants per a un filòleg de finals del segle XIX: la col·lecció completa de la revista Romania, fundada el 1872 i dedicada a l'estudi de les llengües i de les literatures romàniques; Gramàtica de les llengües romàniques, de Friedrich Diez (1836), a la segona edició del qual es deia que el català no era una varietat del provençal sinó una llengua autònoma; Grundriss der Romanischen Philologie (1888), de Gustav Gröber, i Grammatik der Romanischen Sprachen (1890-1902), de Wilhelm Meyer-Lübke.

En aquell moment, l'Ateneu Barcelonès es trobava en el primer pis d'un edifici a tocar del Teatre Principal, en el número 27 de la Rambla del Centre (o Rambla dels Caputxins). En realitat era un pis de lloguer, que havia estat la seu d'una de les entitats fundadores de l'Ateneu Barcelonès: el Centre Mercantil Barcelonès. L'Ateneu compartia el local amb el Círculo Hispano-Ultramarino (una plataforma que anava en contra de l'abolició de l'esclavitud a les Antilles espanyoles) i ocupava també la primera planta del Teatre Principal. Es parla també de la "sala annexa" del Teatre Principal, on destacava la cúpula Venus (si avui entreu a Google Earth, encara veureu la cúpula des de l'aire). Als baixos d'aquest edifici hi hauria, al cap d'uns anys, el cafè Lyon d'Or.

Pompeu Fabra es va donar de baixa de l'Ateneu Barcelonès el gener de 1894, després s'hi va tornar a donar d'alta el desembre de 1894 fins al 1902, any en què se'n va anar a viure a Bilbao. Amb motiu de la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'octubre de 1906, Fabra va estar-se a Barcelona pràcticament un mes, que va aprofitar, entre altres feines, per fer dues conferències a l'Ateneu Barcelonès (ja llavors situat al Palau de Savassona, al carrer de la Canuda) amb el títol La castellanisació del català. Van ser els dies 26 i 30 d'octubre de 1906.

Quan Pompeu Fabra va tornar de Bilbao, el 1912, es va tornar a fer soci de l'Ateneu Barcelonès, del qual va arribar a ser president els cursos 1924-1925 i 1925-1926. És famós el discurs inaugural que Fabra va fer a l'Ateneu el 17 de gener de 1925 amb el títol L'obra de depuració del català.   

En aquella època Fabra passava algunes tardes a l'Ateneu. Josep Pla ho va explicar així a la sèrie «Homenots»: "Cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure –un torterol de fum fidel i mandrós darrere l'orella– un d'aquells curtíssims prodigiosos papers que publicava en un diari del matí (amb gran èxit) titulats genèricament «Converses filològiques». Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home una mica fatigat que pot reposar una estona. Com que ja era tard, la tertúlia no solia pas ser nombrosa. Fins els desvagats purs havien desaparegut, perquè aquesta és l'hora del dia que aquesta curiosa classe de persones tenen una o altra cosa a fer. Quedàvem alguns periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia".

Llibre de registre de socis de l'Ateneu Barcelonès

Llibre de registre de socis de l'Ateneu Barcelonès

Avenç, L'

Es pot considerar el germen de la reforma lingüística. L’Avenç era una editorial, una impremta i una revista, però era, sobretot, el nucli aglutinador d’un grup de joves catalanistes, moderns i modernistes, bohemis i intel·lectuals inquiets. Pompeu Fabra va trobar en aquest grup els aliats necessaris per debatre i desenvolupar les seves inquietuds lingüístiques i culturals.

L’Avenç va ser fundada i dirigida per Jaume Massó i Torrents el 1881 (aleshores es deia L'Avens, amb essa final), amb la primera intenció de difondre i implementar l’ideari del Diari Català de Valentí Almirall. Van secundar i encapçalar la iniciativa l’advocat Joaquim Casas-Carbó –cosí del pintor Ramon Casas– i el periodista Ramon Domènec Perés.

Gràcies a L’Avenç, el 1891 Fabra va poder veure publicada la seva obra gramatical de joventut: Ensayo de gramática de catalán moderno. En aquella època, Fabra ja era enginyer químic i, juntament amb els seus amics Alexandre Cortada i Joaquim Casas, formava part de la redacció de la revista.

La campanya lingüística va començar, estrictament, l’any 1890, arran de l’article La rutina del català escrit, del tipògraf Eudald Canivell, i arran també dels cinc articles que hi va publicar Joaquim Casas-Carbó sota el títol Estudis sobre la llengua catalana. Lluny de tenir una repercussió positiva, si més no els primers temps, aquelles propostes innovadores –com ara la reintroducció de la ç en l’ortografia catalana– van ser bandejades i objecte d’algunes bromes.

La campanya lingüística de L’Avenç va anar adquirint cada cop més repercussió. Primer a través d’una sèrie de notes breus en què s’explicaven les reformes ortogràfiques que la revista mateixa anava aplicant. Aquestes notes anaven signades per “J. C. C.” –Joaquim Casas-Carbó– i “P. F.” –Pompeu Fabra.

I com més repercussió, també més oposició. Entre els principals oponents trobem mossèn Jaume Collell, que va intercanviar algunes acusacions amb Pompeu Fabra; o Francesc Matheu, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que es va oposar a les normes ortogràfiques nascudes en el nucli de L’Avenç fins més de vint anys després que s'aprovessin oficialment.

Seu de 'L'Avenç', al carrer de la Portaferrissa, a l'època de la reforma lingüística

Seu de L'Avenç, al carrer de la Portaferrissa, a l'època de la reforma lingüística

AranZadi, Telesforo de

És considerat el pare de l’antropologia basca, que és una disciplina allunyada dels interessos de Pompeu Fabra. Però Telesforo de Aranzadi y Unamuno (era cosí de Miguel de Unamuno) tenia una afició que li va fer conèixer Fabra a Bilbao: l'excursionisme.[...] / Podeu continuar llegint el text a l'entrada 'AranZadi, Telesforo de', que trobareu a la lletra Z.

B

Badalona
 

En tornar de Bilbao, el 1912, Pompeu Fabra es va instal·lar a Badalona. La ciutat tenia aleshores uns trenta mil habitants. Primer va anar uns dies a la fonda Peret, en el número 12 del carrer de Mar; després va viure gairebé quinze anys al número 164 del Carrer Ral (avui carrer de Francesc Layret), cantonada amb la riera d'en Matamoros (avui en dia hi ha una plaça i un aparcament); després es va estar un parell d'anys al número 33 del carrer de Santa Madrona i, finalment, va viure gairebé deu anys –fins que se'n va anar a l'exili– al número 34 del carrer de la Mercè. És aquesta l'única casa fabriana que es conserva. Una placa ho recorda: "En aquesta casa hi va viure Pompeu Fabra i Poch (Barcelona 1868 - Prada 1948), escriptor i gramàtic. Fill adoptiu de Badalona, mentre hi residia va publicar el Diccionari general de la llengua catalana".

De fet, els anys que va viure a Badalona van ser molt fructífers: Fabra va veure publicats, a part del gran diccionari de 1932, la gramàtica de 1912 i la de 1918, i també, entre altres obres, el Diccionari ortogràfic de 1917.    

Fabra anava de Badalona a Barcelona en tramvia, feia excursions per Teià i Vallromanes, jugava a tenis a Can Cros (és a dir, a les pistes de la fàbrica Cros) i pujava de tant en tant en alguna barca, a Badalona mateix o a Montgat. Va ser el primer director de l'Escola d'Arts i Oficis. Va ser, també, un agent destacat de la cultura de Badalona. La ciutat de Badalona el va nomenar Fill Adoptiu el 28 de gener de 1934. 

Artur Bladé Desumvila explica una anècdota prou reveladora del caràcter de Fabra. "Un matí, a Badalona, va pujar al tramvia a l'hora habitual. A mig camí, el vehicle s'aturà. La via estava malament i uns obrers l'apariaven. Els passatgers, a mesura que anava passant el temps, saltaven de la baluerna immòbil. Fabra restà sol, fumant tranquil·lament o bé comentant la jugada amb el cobrador. Al cap d'un parell d'hores, el tramvia va reprendre la marxa. A quarts d'una, arribava a la fi del seu trajecte a Barcelona. El Mestre no va baixar tampoc i amb el mateix tramvia retornà a Badalona. La randonné havia durat cinc hores".

El 2010 Badalona va ser la capital de la cultura catalana. Una de les activitats que s'hi va fer va ser l'exposició Una llengua per a tot i per a tothom, destinada sobretot a reconèixer la tasca científica de Fabra i també a conèixer la vida badalonina del gran filòleg. També el 2010, l'11 de juliol, es va inaugurar l'estació final de la línia 2 del metro. El nom ho diu tot: estació Badalona Pompeu Fabra.

Placa de la casa de Pompeu Fabra al carrer de la Mercè

Placa de la casa de Pompeu Fabra al carrer de la Mercè

Bilbao 

L’any 1902 Pompeu Fabra se’n va anar a viure a Bilbao.

Fabra era enginyer químic de formació i, animat per un grup de catalans com ara Josep Serrat, Ramon Oliveras i Josep Galí i Fabra, nebot seu, que exercien la docència a l’Escola d’Enginyers Industrials de la capital biscaïna, va optar a una càtedra de química en aquest centre i la va guanyar.

A l'acta del concurs es poden llegir els mèrits que Josep Serrat va destacar de Pompeu Fabra: "... hombre avezado en la enseñanza, que habla muy bien y explica con admirable claridad, y que habla francés, inglés y alemán". També és veritat que en aquesta mateixa acta queden reflectides les opinions de Manuel Sánchez, president del tribunal i director, el 1902, de l'Escola d'Enginyers de Bilbao: "Como no conozco al Sr. Fabra, no puedo aducir pruebas en pro o en contra de sus aptitudes, pero es extraño que si es tan eminente en química, en los diez años que hace que terminó la carrera no haya encontrado donde ejercerla y haya tenido que dedicar su actividad a dar lecciones de segunda enseñanza, en cuyo honroso ejercicio no habrá aprendido seguramente mucha química".

Acabats de casar, Pompeu Fabra i Dolors Mestre es van instal·lar a Bilbao (de fet, Fabra ja se n’hi va haver d’anar sol uns mesos abans de casar-se). Primer va ser al carrer de la Perla (cal suposar un possible error de transcripció en algunes cartes perquè no es coneix a Bilbao, ni ara ni en el passat, un carrer amb aquest nom), 3, 4t esquerra (1902-1903), i, més tard, de manera consecutiva, carrer de los Heros, 1, 3r pis (1903-1904); carrer d'Espartero, 14, 3r pis (1905-1906-1907); carrer de Casilla, 1 (1907-1908); Alameda de San Mamés, 34, principal (1909-1910) i, finalment, carrer de Santa Clara, 6, 1r, de Begoña (1911-1912).

Des del punt de vista personal, els deu anys que el Mestre va passar a Bilbao són segurament els més importants de la seva vida: a Bilbao van néixer les seves tres filles –Carola, el 1904; Teresa, el 1908; Dolors, el 1912–, Dolors, en realitat va néixer a Begoña, que aleshores era un “elizate” i, més tard, el 1925, es va annexionar a Bilbao com un districte més de la ciutat.

Pel que fa a l’àmbit professional, la producció fabriana durant aquell decenni basc també va ser important i ingent: “La representació de la l palatal en català”, el 1903; el Sil·labari català i el Tractat d’ortografia catalana, el 1904; “Les e toniques du catalan” i una ponència sobre qüestions d’ortografia catalana presentada en el marc del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906; els articles intitulats “Qüestions gramaticals”, publicats al diari El Poble Català a partir del 1907, i la Gramàtica de la llengua catalana, publicada el 1912, entre altres treballs, ressenyes i estudis.

Revisant els anuaris de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, de fet, sorprèn comprovar que la producció científica de Pompeu Fabra durant els seus anys de docència tracta gairebé de manera exclusiva temes filològics i no pas químics, com hauria semblat més lògic en un professor d’enginyeria química.

A banda de les classes de química, però justament pel fet de ser-ne professor a l’Escola d’Enginyers, l’Ajuntament de Bilbao va comptar amb Fabra perquè formés part d’un jurat municipal que, l’any 1912, es va encarregar d’estudiar i dictaminar sobre un projecte de filtració i esterilització de les aigües que abastien la ciutat.

Mentre Fabra va ser a Bilbao va mantenir les seves aficions i feia excursions per la zona, i també va aprendre a jugar a la pilota basca.

La família va tornar a Catalunya l’estiu de 1912, quan la Diputació, amb la intercessió d’Enric Prat de la Riba, va adjudicar a Pompeu Fabra una càtedra de llengua catalana; a partir d’aquell moment Fabra també va dirigir les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

biografies

En l'últim capítol del novè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, Anna Pineda recull la bibliografia sobre l'obra i la figura del Mestre. Aquest capítol l'encapçala un apartat de biografies, que es divideix en (i) biografies convencionals i semblances més rellevants, (ii) biografies per a infants, (iii) evocacions de fragments o facetes de la vida de Fabra i (iv) cronologies. Quant a biografies convencionals i semblances més rellevants, Pineda esmenta 23 referències. Són les següents:  

  1. Anònim (1963): Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Perpinyà: G. R. E. C.
  2. Bladé Desumvila, A. (1965): Contribució a la biografia de Mestre Fabra. Barcelona: Rafael Dalmau.
  3. Bladé Desumvila, A. (1969): Pompeu Fabra. Biografia essencial. Barcelona: Pòrtic.
  4. Ferrer, Miquel (1968): Pompeu Fabra, exemple i guia. Barcelona: [Mediterrània Edicions].
  5. Garaizar Axpe, Isabel (1996): «Los catalanes en la Escuela Especial de Ingenieros Industriales de Bilbao: Pompeyo Fabra y Poch», dins M. Teresa Pérez Picazo, Antoni Segura i Mas, Llorenç Ferrer i Alòs (ed.) (1996): Els catalans a Espanya, 1760-1914. Actes del Congrés (Barcelona, 21 i 22 de novembre). Barcelona: Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya, pàg. 383.
  6. Guansé, Domènec [1934]: Pompeu Fabra [Col·lecció «La nostra gent / Quaderns Blaus»]. Barcelona: Llibreria Catalònia.
  7. Guansé, Domènec (1964): Pompeu Fabra [Col·lecció «Biografies Populars»]. Barcelona: Alcides Impremta Clarasó.
  8. Miracle i Montserrat, Josep (1983): Fabra [Col·lecció «Gent Nostra»]. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor.
  9. Miracle, Josep (1968a): Pompeu Fabra. Barcelona: Aymà.
  10. Miracle, Josep (1968b): Vida de Pompeu Fabra. Barcelona: Bruguera.
  11. Miracle, Josep (1989): Seguint la petja de Pompeu Fabra. Barcelona: El Llamp.
  12. Miracle, Josep (1994): Pompeu Fabra, l’artífex de la nostra llengua. Barcelona: Fundació President Macià.
  13. Murgades, Josep (2009): «Pompeu Fabra i Poch», dins Josep M. Figueres (ed.) (2009): 100 figures que fan nació que cal conèixer. Barcelona: Barcanova, pàg. 82-83.
  14. Murgades, Josep (2011): «Fabra x Fabra (o l’autobiografisme induït)», dins Joaquim Espinós, Dari Escandell, Isabel Marcillas, Maria Jesús Francés (ed.) (2011): Autobiografies, memòries, autoficcions. Catarroja, Barcelona: Editorial Afers, pàg. 73-87.
  15. Passarell, Jaume (1938): Pompeu Fabra [Col·lecció «Homes de Catalunya»]. Barcelona: Biblioteca Política de Catalunya.
  16. Pons, Agustí (1998): «Pompeu Fabra. La llengua moderna», dins [D(vii)] Homenatge a Pompeu Fabra. 1868-1948. Fidelitat a la llengua nacional. Biografia. Antologia. Bibliografia. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, pàg. 23-73.
  17. Pons, Joseph-S. (1946): M. Pompeu Fabra et le catalan littéraire. Tolosa: Édouard privat.
  18. Segarra, Mila (1991): Pompeu Fabra. Barcelona: Empúries. Biografia.
  19. Segarra, Mila (1998a): Pompeu Fabra. L’enginy al servei de la llengua. Barcelona: Empúries. Biografia.
  20. Segarra, Mila (1998b): «Pompeu Fabra. Notes d’una vida consagrada a la llengua», dins [D(vii)]: Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort, el dia de Nadal de 1948. Nadala. Any xxxii, pàg. 8-38.
  21. Servet i Marí, Àngel (1990): Pompeu Fabra i la llengua catalana. Biografia per a nois i noies. Manresa: Ajuntament de Manresa i Bausili indústria gràfica.
  22. Solà i Cortassa, Joan (2006): Pompeu Fabra i Poch. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
  23. Vallvé i Creus, Joan (1989): «Pompeu Fabra», dins Miquel Coll i Alentorn, Joan Vallvé i Creus, Santiago Riera i Tuèbols, Enric Freixa i Pedrals (1989): Quatre enginyers industrials per a la història. Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra i Poch, Rafael Campalans i Josep Serrat i Bonastre. Barcelona: Associació i Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, La Llar del Llibre, pàg. 40-62.
Segarra, Mila (1991): Pompeu Fabra. Barcelona: Empúries. Biografia.

Segarra, Mila (1991): Pompeu Fabra. Barcelona: Empúries. Biografia.

C

campaments

 

La projecció social de Pompeu Fabra va anar cada vegada en augment. Per exemple, va ser fundador, president o membre de diverses entitats i clubs esportius. Són coneguts, també, els campaments d’instrucció física i patriòtica de Palestra, a què de vegades assistia en tant que president de l'entitat.

Se sap, per exemple, que Fabra va visitar el campament juvenil de Palestra a l'estany de Malniu (Cerdanya) el juliol de 1930. El mes següent va visitar un altre campament, el de la cala Llorell, entre Tossa i Lloret de Mar. L'agost de 1932 va visitar el campament de Palestra instal·lat a la serra del Cadí. Hi va haver un altre campament de Joventut de Palestra a Ripoll, amb motiu del centenari de la Renaixença i en homenatge al comte Guifré. Fabra també hi va anar; va ser el 16 d'abril de 1933. Finalment, el juny de 1933 es va fer un nou campament de Palestra a Sant Jeroni de la Murtra.

També destaquen els campaments d’alta muntanya que van tenir lloc entre 1927 i 1935. El primer va ser el juliol de 1927 a la vall de Marimanya, a la capçalera de la Noguera Pallaresa. El van organitzar Pere Arnalot i els seus germans, que el van repetir l'any següent (a partir d'aleshores se'l va conèixer com a campament Fabra-Arnalot).

El juliol de 1929 i de 1930 el campament Fabra-Arnalot es va fer a la Solaneta de Monestero, al peu dels Encantats. Els anys 1931, 1932 i 1933 el campament va tenir lloc al Planell de la Trapa, a mig camí entre Espot i l'estany Tort de Peguera. L'any següent van canviar d'ubicació i es van instal·lar a l'estany Llong de Sant Nicolau, a la conca de la Noguera Ribagorçana.

L'últim campament d'alta muntanya Fabra-Arnalot es va instal·lar al pla de Boet, a la Vallferrera, el juliol de 1935.

Ja sabem que Fabra era un gran excursionista i que s'hi va aficionar de ben jove. És prou coneguda l'excursió a peu fins a Camprodon, que va fer l'estiu de 1889, i la travessia de Ripoll als estanys de Noedes, al Conflent, que va fer l'estiu de 1891, al costat de Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas-Carbó, Enric Morera i Enric Granados. Tots junts van passar per Ribes de Freser, Núria, la vall de Carançà i els Banys de Toès.

Esmentem per acabar l'excursió de quatre dies als estanys de Carançà i de Noedes, el 3 de maig de 1895; l'excursió al santuari del Corredor, el 28 de maig de 1933, i l'excursió al Drac de Vilardell, indret natural de Sant Celoni, el 21 de març de 1936.

Carola

És el nom de la primera filla de Pompeu Fabra i Dolors Mestre. Va néixer el 28 d’octubre de 1904 a Bilbao, dos anys després que els seus pares es casessin i es traslladessin a viure a la capital biscaïna.

La seva joventut va estar marcada per l’esport i el seu pare li va fer agafar afició pel tennis. Va ser tennista professional entre les dècades de 1920 i 1930. De fet, va arribar a ser campiona de Catalunya el 1926.

Sembla que no era una estudiant gaire aplicada i només va anar a l’escola primària. Segons va reconèixer ella mateixa, va deixar els estudis per por de bloquejar-se en els exàmens. Tanmateix, va estudiar solfeig i piano i era bona per als idiomes. Però també és ben cert que un dia Fabra va substituir el seu professor de francès i la va fer sortir a la pissarra per escriure un dictat. Quantes faltes va fer, pobra Carola! Quina vergonya que van passar.

En l’època en què jugava a tennis, Carola sovint acompanyava el seu pare a l’Ateneu o bé l’anava a buscar; el seu pare l’animava a fer-ho. “Vine a buscar-me a l’Ateneu, que riuràs una estona” –li deia Fabra–. Quan Carola apareixia per l’Ateneu, els il·lustres ateneistes s’hi referien com “la filla del Mestre”; en canvi, quan era Pompeu Fabra qui acompanyava la seva primogènita a les competicions o als clubs de tennis, la reconeguda era Carola i a ell, al Mestre, hi feien referència com “el pare de la Carola”.

 Josep Maria de Sagarra, amic de Pompeu Fabra i admirador de la seva tasca, va assistir a la celebració del sant de Carola un any dels que eren a Prada, a l'exili, i li va dedicar una auca –una auca que, segons Sagarra, s’havia de compondre en castellà, perquè, si no era en castellà, en aquest cas no tenia tanta gràcia...–: "En la dulce intimidad, / en esta fiesta sencilla / hecha de fruta y natilla... / [...] / en tan buenas amistades / no se la ve nunca sola; / quien te proclama, Carola, ninfa y estrella de Prades."

L'any 1948 es van morir la seva germana Teresa i, a finals d'any, el seu pare, Pompeu Fabra. Carola i la seva mare es van estar dos anys més a Prada. Més tard van anar a Reims i, al cap dels anys, amb la mare ja morta, Carola va tornar a Barcelona. Va treballar a la Caixa de Jubilacions de la Indústria Tèxtil. No es va casar mai ni va tenir fills. Va morir amb 94 anys al barri de Gràcia, el barri que havia vist néixer el seu pare.

Carola és la protagonista del llibre Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, publicat el 1991. La filla primogènita del seny ordenador de la llengua catalana va evocar a la periodista Rosa M. Piñol, amb franquesa i amb passió, els records que conservava del seu pare (els seus gustos i els seus costums, els anys de glòria i els anys d'exili).

Portada del llibre 'Pompeu Fabra, el meu pare'

Fabra, Carola (1991): Pompeu Fabra, el meu pare. Barcelona: La Campana.

carrers

Segons dades de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, hi ha 248 poblacions de Catalunya que tenen una via, com a mínim, amb el nom de Pompeu Fabra. La relació de poblacions, ordenades alfabèticament, és la següent:

Abrera, Agramunt, Aiguafreda, Albinyana, Alcarràs, Alcoletge, Alfarràs, Alguaire, Almenar, Almoster, Alpicat, Amer, Anglès, Anglesola, Arbeca, Arenys de Mar, Arenys de Munt, Artesa de Lleida, Avinyó, Badalona, Balaguer, Barberà del Vallès, Barcelona, Begur, Bell-lloc d'Urgell, Bellcaire d'Urgell, Bellpuig, Bellvei, Berga, Besalú, Blanes, Botarell, Breda, Cabrera de Mar, Cabrils, Calaf, Calafell, Caldes de Malavella (urb. Llac del Cigne), Caldes de Montbui, Calella, Callús, Calonge, Cambrils, Campdevànol, Canet de Mar, Cardedeu, Cardona, Carme, Cassà de la Selva, Castell-Platja d'Aro, Castellar del Vallès, Castellbisbal, Castelldefels, Castelló d'Empúries, Castellterçol, Castellvell del Camp, Celrà, Centelles, Cerdanyola del Vallès, Cervera, Collbató, Corbera de Llobregat, Corbins, Corçà, Cornellà de Llobregat, Cubelles, Deltebre, el Catllar, el Masnou, el Morell, el Palau d'Anglesola, el Papiol, el Pla de Santa Maria, el Prat de Llobregat, el Vendrell, els Hostalets de Pierola, Esparreguera, Figueres, Flaçà, Fogars de la Selva, Fornells de la Selva, Garriguella, Gavà, Girona, Gironella, Godall, Granollers, Hostalric, Igualada, l'Albagés, l'Ametlla del Vallès l'Arboç, l'Armentera, l'Espluga de Francolí, l'Hospitalet de Llobregat, la Bisbal d'Empordà, la Bisbal del Penedès, la Cellera de Ter, la Fuliola, la Garriga, la Jonquera, la Pobla de Claramunt, la Roca del Vallès, la Selva del Camp, la Sénia, la Torre de Claramunt, les Borges Blanques, les Borges del Camp, les Franqueses del Vallès, Linyola, Llagostera, Llançà, Lliçà d'Amunt, Llinars del Vallès, Llorenç del Penedès, Lloret de Mar, Malgrat de Mar, Manlleu, Manresa, Martorell, Martorelles, Mataró, Mediona, Miralcamp, Moià, Molins de Rei, Mollerussa, Mollet del Vallès, Mont-roig del Camp, Montblanc, Montbrió del Camp, Montcada i Reixac, Montgat, Montmeló, Montornès del Vallès, Móra la Nova, Navarcles, Òdena, Olesa de Bonesvalls, Olesa de Montserrat, Olost, Olot, Palafolls, Palafrugell, Palamós, Palau-solità i Plegamans, Pallejà, Piera, Pineda de Mar, Ponts, Porqueres, Portbou, Prades, Prats de Lluçanès, Premià de Dalt, Premià de Mar, Puigcerdà, Reus, Ripoll, Roda de Berà, Roda de Ter, Roses, Rubí, Sabadell, Salou, Salt, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Celoni, Sant Cugat del Vallès, Sant Esteve Sesrovires, Sant Feliu de Codines, Sant Feliu de Guíxols, Sant Fost de Campsentelles, Sant Fruitós de Bages, Sant Hilari Sacalm, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Joan les Fonts, Sant Julià de Ramis, Sant Llorenç d'Hortons, Sant Pau de Segúries, Sant Pere de Torelló, Sant Pere de Vilamajor, Sant Pere Pescador, Sant Pol de Mar, Sant Quirze del Vallès, Sant Sadurní d'Anoia, Sant Vicenç de Castellet, Sant Vicenç de Torelló (Borgonyà), Sant Vicenç dels Horts, Santa Bàrbara, Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de Farners, Santa Coloma de Gramenet, Santa Coloma de Queralt, Santa Cristina d'Aro, Santa Eugènia de Berga, Santa Eulàlia de Ronçana, Santa Maria de Corcó, Santa Maria de Palautordera, Santa Perpètua de Mogoda, Santa Susanna, Santpedor, Sentmenat, Seva, Sils, Sitges, Solsona, Soses, Súria, Taradell, Tarragona, Tàrrega, Teià, Térmens, Terrassa, Tiana, Tona, Tordera, Torelló, Torredembarra, Torres de Segre, Torroella de Montgrí, Tortosa, Tossa de Mar, Tremp, Ullastrell, Vacarisses, Vallfogona de Balaguer, Valls, Vic, Vidreres, Vila-rodona, Vilablareix, Viladecans, Viladecavalls, Vilajuïga, Vilanova de Segrià, Vilanova del Vallès, Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar, Vilobí d'Onyar i, finalment, Vinyols i els Arcs.

Entre totes aquestes poblacions, n'hi ha 13 que tenen més d'una via amb el nom de Pompeu Fabra. Són aquestes: Agramunt (Urgell), Alfarràs (Segrià), Arenys de Mar (Maresme), Badalona (Barcelonès), Castell-Platja d'Aro (Baix Empordà), Lloret de Mar (Selva), Ponts (Noguera), Ripoll (Ripollès), Rubí (Vallès Occidental), Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès), Súria (Bages) i Torres de Segre (Segrià). A més a més, una d'aquestes tretze poblacions té 3 vies amb el nom de Pompeu Fabra: carrer, passatge i plaça. És Rubí, al Vallès Occidental.

A propòsit de la variació formal del nom de la via, destaquem que gairebé sempre és "de Pompeu Fabra" (259 casos de 261), si bé hi ha un cas que s'anomena "de Fabra" (és a la colònia Borgonyà de Sant Vicenç de Torelló) i un altre cas que es diu "del Mestre Pompeu Fabra" (a Cardona).

Quant al tipus de via, predomina el carrer (207 casos de 261). El segueixen, de ben lluny, la plaça (23), l'avinguda (10), el passatge (8), la travessera (5), la rambla (4), el passeig (2), la via (1) i, també, el parc (1). Hi ha un sol parc Pompeu Fabra a Catalunya i és a Cardedeu.

Carrer Pompeu Fabra a Sitges

Carrer Pompeu Fabra a Sitges

conferències 

Pompeu Fabra va arribar a fer una seixantena llarga de conferències al llarg de la seva vida (noranta-dues, si comptem tots els parlaments). Les primeres van tenir lloc a la dècada dels noranta del segle xix, quan Fabra tot just despuntava com a gramàtic, però en va anar fent sempre. A la dècada dels trenta del segle xx, quan Fabra ja era vist com el seny ordenador de la llengua catalana, se'n va acumular el gruix principal.

Són famoses, per exemple, les primeres conferències de Fabra. Les va impartir al Centre Excursionista de Catalunya els dies 3 i 19 de desembre de 1891. Els títols revelen el grau d'especialització: «Conjugació del verb català: present de subjuntiu i infinitiu» i «Formes dels afixos pronominals i teoria de l'apòstrof», respectivament. Es poden llegir els textos en el volum 9 de les obres completes (referències 002 i 003).

També és famosa la conferència del 18 de març de 1897 a l'Ateneu Barcelonès. Un jove Fabra que no arribava a trenta anys va participar en el cicle de conferències, que havia organitzat una jove promesa, Enric Prat de la Riba, sobre els fonaments de la nacionalitat catalana. Altres conferenciants il·lustres van ser Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Salvador Sampere i Miquel... i el mateix Enric Prat de la Riba.

A l'Ateneu Barcelonès, tanmateix, Fabra hi va fer més conferències. Les dues més rellevants són, probablement, les que va impartir el 1906 tot aprofitant la seva estada a Barcelona amb motiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Els dies 26 i 30 d'octubre d'aquell any va llegir una conferència repartida en dues parts i amb un títol molt significatiu: «La castellanisació del català».

El 1913, a partir de l'aprovació de les Normes ortogràfiques, Fabra va fer unes quantes conferències sobre les normes aprovades. Destaquem la que va impartir a la seu de la Lliga Regionalista de Sabadell el 15 de març de 1913: «Per la unitat de la llengua».

El 17 de gener de 1925, també a l'Ateneu Barcelonès, Fabra hi va llegir la conferència inaugural, potser la més famosa, titulada «L'obra de depuració del català». Entre altres qüestions, Fabra va explicar que, al costat dels castellanismes que es detecten de seguida per «llur sola estructura» (apoio, apuro, cuidado, rato...) , n'hi ha que «cap tret exterior no [els] assenyala com a tals» (apoiar, enterar, iglésia, quebrantar...).

L'època gloriosa de les conferències va ser la dècada dels trenta. Fabra va recórrer Catalunya: Banyoles, la Bisbal d'Empordà, Girona, Gironella, Reus, Tarragona, Terrassa, Vic... En total, 21 localitats. Al final del text detallem, per ordre alfabètic, els pobles i les ciutats de què tenim constància que Fabra hi impartís alguna conferència, amb el títol i el dia que hi va anar.

Com a curiositat, val la pena dir que, el novembre de 1934, estant empresonat en el vaixell Uruguay, Fabra va fer també una conferència: «Sobre l'evolució dels mots». El periodista Emili Granier Barrera ho va explicar amb les paraules següents a La Rambla de Catalunya el 28 d'octubre de 1935: «Com a record únic i ben agradable de la seva activitat social [dalt del vaixell Uruguay], ens quedava aquell d'una conferència –una lliçó– sobre l'evolució dels mots. Els oficials del vaixell i els guàrdies civils, correctes i dignes, que van autoritzar-la i l'avalaren amb llur assistència personal, a tall de delegats de l'autoritat que intervenen tots els actes, no el devien entendre gaire, però estic segur que d'ençà d'aquell dia encara va augmentar el gran respecte que sempre li mostrava tothom».

Finalment, durant la guerra, Fabra va anar a les escoles de Balaguer. El 19 d'abril de 1937, Fabra hi va llegir «Normes pràctiques per aprendre gramàtica catalana». 

BALAGUER

> «Normes pràctiques per aprendre gramàtica catalana». Escoles de Balaguer, 19 d'abril de 1937. 

BANYOLES

> «Història de la llengua i la situació actual del català». 15 de juny de 1932. 

BARCELONA

> «Conjugació del verb català: present de subjuntiu i infinitiu». Centre Excursionista de Catalunya, 3 de desembre de 1891.

> «Formes dels afixos pronominals i teoria de l'apòstrof». Centre Excursionista de Catalunya, 19 de desembre de 1891.

> «La conjugació dels verbs irregulars en català». Lliga de Catalunya, 30 de juny de 1892.

> «La definició de la llengua catalana». Ateneu Barcelonès, 18 de març de 1897.

> Inicia un curs de setze lliçons de gramàtica catalana. Centre Excursionista de Catalunya, 22 de desembre de 1899 - 25 d'abril de 1900.

> «El català, dialecte». Ateneu Barcelonès, 5 de juliol de 1901.

> «Qüestions d'ortografia catalana». Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 13-18 d'octubre de 1906. [Ponència]

> «La castellanisació del català (i)». Ateneu Barcelonès, 26 d'octubre de 1906.

> «La castellanisació del català (ii)». Ateneu Barcelonès, 30 d'octubre de 1906.

> «Qüestions d'ortografia catalana». Centre Excursionista de Catalunya, 31 d'octubre de 1906.

> Comença les lliçons a la Càtedra de Llengua Catalana. Universitat de Barcelona, 5 de novembre de 1912.

> Conferència sobre les normes ortogràfiques acabades d'aprovar. Diputació de Barcelona, 13 de febrer de 1913.

> Conferència sobre les normes ortogràfiques acabades d'aprovar. Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, 15 de febrer de 1913.

> Conferència sobre les normes ortogràfiques acabades d'aprovar. Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, 4 de març de 1913.

> «Nocions ortogràfiques catalanes». Ateneu Enciclopèdic Popular, 1913.

> Comença les classes de català a l'Escola de Bibliotecàries. 10 d'octubre de 1915.

> «Unitat espiritual de les terres catalanes». Centre Excursionista de Catalunya, 9 de març de 1919.

> Conferència inicial dels cursos de català organitzats pel Comitè de la Llengua Catalana. Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 1923.

> Inicia un curs de gramàtica catalana a l'Ateneu Polytechnicum. 1924.

> «L'obra de depuració del català». Ateneu Barcelonès, 17 de gener de 1925.

> Inaugura una primera tanda de cursos de cultura catalana, organitzats per Palestra, amb el títol «Alguns punts de gramàtica catalana». Ateneu Barcelonès, 5 de juny de 1930.

> Curset d'estiu a Palestra. 1930.

> Curset a l'Escola d'Estiu. 1930.

> «Formació de la llengua literària». Ateneu Polytechnicum, 23 de setembre de 1930.

> «El català, llengua nacional». Poblenou, 14 de novembre de 1930.

> Discurs inaugural de Palestra. Palau de la Música Catalana, 30 de novembre de 1930.

> Inaugura un curs de gramàtica catalana a Palestra. Novembre de 1930.

> «Les dues gramàtiques». Universitat de Barcelona, 5 de juny de 1931.

> Llicó magistral al Paranimf de la Universitat de Barcelona. 6 de juny de 1931.

> Presideix una sessió de debat amb el títol següent: "L'Estatut, resol definitivament el problema de Catalunya?". Centre d'Estudis Polítics i Patriòtics, 12 d'octubre de 1931.

> Lliçons de gramàtica dins dels cursos alternatius als Estudis Universitaris promoguts per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Octubre de 1931.

> «Importància dels vocabularis tècnics». Ateneu Barcelonès, 15 de desembre de 1931.

> «El català i el castellà comparats». Escola Normal de la Generalitat, 3 de febrer de 1932.

> «La universitat catalana». Palestra, 18 de febrer de 1932.

> «La difusió de la llengua catalana». Joventut Nacionalista La Falç, 25 de febrer de 1932.

> «La difusió de la llengua catalana». Centre de l'Esquerra Republicana (districte II), 10 de març de 1932.

> Discurs titulat «Missatge» adreçat a la Junta General de Palestra. 21 de març de 1932.

> «Problemes del català literari. El seu estat de fixació». Universitat de Barcelona, 31 de març de 1932.

> Discurs en l'acte de lliurament al president Francesc Macià de centenars de milers de signatures a favor de l'Estatut de Catalunya. 9 de maig de 1932.

> «El bilingüisme a Catalunya». Palestra, 22 de març de 1933.

> Conferència amb motiu del centenari de la Renaixença. Universitat de Barcelona, 18 d'abril de 1933.

> Mots introductoris a la conferència de Loïs Alibert. Universitat de Barcelona, 24 d'abril de 1933.

> Conferència sobre el significat de la catalanització. Acció Catalana, 24 d'abril de 1933.

> «Problemes del català literari: el seu estat actual de fixació». Universitat de Barcelona, 31 de maig de 1933.

> Curs de fonètica (sis lliçons). Maig de 1933.

> «L'obra de la Protectora». Sala d'actes de Mas Guinardó, 15 de juliol de 1933.

> «L'obra de la Protectora». Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (Horta), juliol de 1933.

> «Com s'ha refet la unitat de la llengua catalana». Discurs com a president dels 76ns Jocs Florals de Barcelona, 6 de maig de 1934.

> «La necessitat d'estudiar la pròpia llengua». Ateneu Barcelonès, 23 de juny de 1934.

> «Sobre l'evolució dels mots». Vapor Uruguay, novembre de 1934.

> Conferència sobre la condició de llengua o dialecte del català. Casal del Metge, 15 de febrer de 1935.

> «L'obra de la Universitat Autònoma». Ateneu Barcelonès, 29 de març de 1935.

> Conferència sobre la llengua catalana. Escola d'Estiu de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, estiu de 1935.

> «El català, calc del castellà». Ateneu Barcelonès, 21 de desembre de 1935.

> «Qüestions de llenguatge». Lyceum Club, 16 de juny de 1936.

> Última lliçó a la Universitat de Barcelona, 20 de gener de 1939. 

BISBAL D'EMPORDÀ, LA

> «La llengua catalana, llengua nacional». Escut Emporità, 20 de novembre de 1930. 

FIGUERES

> «El llenguatge en el renaixement de Catalunya». Atenea del Casino Menestral, 3 de març de 1933. 

GIRONA

> «La fixació de la llengua literària». Ateneu de Girona, 10 d'octubre de 1930.

> «La llengua literària». Ateneu de Girona, 23 de maig de 1931.

> Inaugura un curs de català per a funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Ajuntament de Girona, 2 de juny de 1931.

> Lliçó de sintaxi a l'Escola Normal de Magisteri. 25 de novembre de 1932.

> Lliçó de sintaxi dins el curs organitzat per la Comissaria de la Generalitat. 25 de novembre de 1932.

> «Les exquisideses de la nostra llengua i la tasca que a les dones catalanes està reservada en aquest aspecte». Biblioteca Popular de la Dona, 25 de novembre de 1932.

> Conferència al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Girona, 12 de maig de 1933. 

GIRONELLA

> «La divulgació de la llengua catalana». 15 de febrer de 1931. 

IGUALADA

> Inaugura un curs de català. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, juny de 1930.

> «La unitat de la llengua». 13 de maig de 1934. 

LLEIDA

> «Literats i gramàtics». XX Jocs Florals de Lleida, 15 de maig de 1915. 

MANRESA

> «Llenguatge literari i llenguatge parlat». Centre Excursionista de la Comarca del Bages, 4 de juliol de 1932. 

MATARÓ

> «Filòlegs i poetes». Jocs Florals de Mataró, 28 de juliol de 1918. 

SABADELL

> «Per la unitat de la llengua». Lliga Regionalista, 15 de març de 1913. 

PRADA

> Discurs de clausura de la Setmana d'Estudis Catalans. 13 d'abril de 1947. 

REUS

> «El català literari». Teatre Bartrina, 25 d'abril de 1930.

> «L'idioma català enfront del castellà». Centre de Lectura de Reus, 12 de gener de 1932.

> Conferència sobre la unitat de la llengua en el marc dels actes de la Diada de la Llengua Catalana. 24 d'abril de 1932. 

SANTA COLOMA DE FARNERS

> Clausura d'un curs de llengua catalana en què parla de la gramàtica i de l'ús familiar de la llengua. 13 de setembre de 1931. 

SITGES

> Discurs humorístic en italià. Cau Ferrat, 11 de setembre de 1893.

> Parlament amb motiu de l'homenatge de Catalunya a Santiago Rusiñol. 10 de gener de 1926. 

TARRAGONA

> «L'ensenyança de la llengua catalana». 17 de juliol de 1931.

> «El català, llengua de l'ensenyament». Ajuntament de Tarragona, 29 de novembre de 1931.

> «La llengua catalana i el patriotisme». Palestra, 20 de gener de 1933. 

TERRASSA

> Conferència inaugural. Escola Superior del Treball de Terrassa, novembre de 1931.

> Inaugura un curs de català al Casino del Comerç. Març de 1932.

> Obertura d'un curs de català. Consell Municipal de Terrassa, 2 de gener de 1937. 

TOLOSA

> Primera lliçó del curs de llengua catalana. Centre d'Études Toulouse-Barcelona. 20 de desembre de 1944.

> Discurs pel doctorat honoris causa. 5 de juliol de 1945.

 VALLS

> «El bon ús de la llengua». 21 d'abril de 1925. 

VIC

> «Conversió del català en llengua nacional». Catalunya Vella, 18 d'octubre de 1931.

Converses 

El primer article que Pompeu Fabra va escriure en el diari La Publicidad edició de nit tenia títol i subtítol: «Per la puresa de la llengua. Els castellanismes». Va ser el dimarts 18 de novembre de 1919. Fabra va escriure que "en aquestes notes diàries tractarem de...". L'endemà, doncs, va sortir una altra nota diària amb un nou títol: «Mots catalans». Però a partir del dijous 20 de novembre, la nota la va encapçalar un títol genèric que duraria uns quants anys: «Converses filològiques».

Les «Converses filològiques» es van començar a numerar el diumenge 30 de novembre de 1919. Aquell dia va publicar-se la tretzena conversa, que es va indicar en xifres romanes: XIII. Fabra va publicar una conversa diària tot el que quedava de 1919 i durant tot l'any 1920. Després hi va haver una interrupció fins al 22 d'octubre de 1922 (aleshores el diari ja tenia la capçalera en català: La Publicitat). Les «Converses filològiques» van anar apareixent, primer amb regularitat i després d'una manera més esporàdica (fins i tot hi va haver altres interrupcions), fins que el 12 de juliol de 1928 se'n va publicar l'última. Era la que feia 840.

Joaquim Rafel explica que les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra són una "obra de redreçament del català literari", la qual cosa comportava una descastellanització de la llengua catalana. Fabra es va abocar a la purificació i a la unificació de la llengua, i ho va fer de diverses maneres: defensant les solucions de l'Institut d'Estudis Catalans, explicant els motius per haver preferit una solució i no una altra, exposant opinions personals, etc. En aquest últim cas, Fabra va demostrar sempre una habilitat extraordinària: es mostrava sempre disposat a canviar d'opinió "si un lector suficientment documentat i amb un criteri raonable li feia veure un camí o una solució millor". Serveixi d'exemple la conversa del 4 de maig de 1924. Fabra diu que, després de proposar llustrí, i gràcies a "aquesta col·laboració tan desitjable [amb els lectors]", s'ha assabentat de l'existència de lluentina i lluentó, "que potser són, l'un o l'altre, una millor solució que la proposada per nosaltres".

Seguint Rafel, no és gens arriscat d'afirmar que les «Converses filològiques», escrites amb un estil planer i publicades en un diari popular, van contribuir "a la propagació dels principals aspectes de la reforma lingüística i a la seva consolidació".

Joan A. Argenter explica que les «Converses filològiques» "són escrits de «consum intern», adreçats en tots els casos als catalans. No hi ha espai per a la polèmica amb personatges que, des de l'exterior, posaven en qüestió o simplement atacaven l'obra de redreçament del català modern". Les «converses» van ser l'obra d'un individu sol en el marc d'un procés social de codificació lingüística, la qual cosa vol dir que, més enllà de la difusió de la normativa establerta o en curs, Fabra va desplegar propostes, exposar motivacions i formular recomanacions. Tenia molt clar que no es tractava d'escriure i parlar amb correcció gramatical sinó d'escriure i parlar correctament. "La primera aspiració és important. La segona ho és molt més".

Portada de l'edició de Barcino

Portada de l'edició de Barcino

D

deixebles 

La dedicació de Pompeu Fabra a tasques docents i pedagògiques va tenir, com a mínim, dues conseqüències.

La primera és que, a partir de 1917, es va conèixer Fabra de manera espontània –i gairebé ininterrompuda– com a «Mestre Fabra». Josep Miracle, el principal biògraf de Fabra, equipara aquesta expressió popular a la que rebia Jacint Verdaguer també de manera prou estesa: Mossèn Cinto.

La segona és que va Fabra va tenir un bon nombre de deixebles, directes i indirectes. La llista seria llarga i abraçaria diverses generacions, però volem destacar Ramon Aramon, Pere Arnalot, Francesc Arnó, Eduard Artells, Bartomeu Bardagí, Artur Bladé, Josep Maria Corredor, Artur Martorell, Teresa Miquel, Pere Pellicer, Ferran Rahola, Enric Roig i Emili Vallès, així com quatre alumnes de la Universitat de Barcelona que van prendre apunts en els cursos que Fabra hi va impartir als anys trenta: Pere Galtés, Joan Miravitlles, Alfred Badia i Adolf Florensa.

Entre tots els noms, però, sobresurten el de la persona que es convertiria en el seu principal biògraf, Josep Miracle, i el de l'insigne romanista Joan Coromines.

Miracle va ser el «deixeble estimat», la persona que, al llarg de tres anys, va anar rebent els originals del Diccionari general de la llengua catalana «directament de les mans del Mestre».  

Coromines va ser l'hereu intel·lectual de Fabra. El 15 de febrer de 1949 Coromines va escriure una carta de condol a la vídua de Pompeu Fabra: «De cap no puc dir com d'ell que ha estat per a mi El Mestre, en tota la solemnitat d'aquest gran mot».

Fins i tot hi ha el cas d'un alumne absent. Gràcies al fet que el perpinyanès Robert Gendre es va inscriure al Curs de llengua catalana per correspondència (1947-1948) i que no va respondre ni tan sols un exercici –si bé l'alumne va anar conservant amb cura totes les lliçons–, s'ha pogut restablir el contingut d'aquest curs de llengua catalana a distància, el primer de la història.  

Portada de l'obra de Joan Miravitlles i Serradell, deixeble de Pompeu Fabra

Portada de l'obra de Joan Miravitlles i Serradell, deixeble de Pompeu Fabra

Diccionari general 


És possiblement l'obra més emblemàtica de Pompeu Fabra, el títol complet de la qual és Diccionari general de la llengua catalana. Durant molts anys, i de manera popular, se'l va conèixer com el Diccionari Fabra.

Es va publicar el 30 de novembre de 1932 i l'editor va ser López Llausàs. Aprofitant aquella primera edició, l'editor va fer públiques algunes opinions sobre el Diccionari: un "instrument de cultura" (J. Aguadé), una "obra científica i bella" (J. Bofill), un "llibre de capçalera" (J. Cabot), una "veritable obra d'art i de ciència" (C. A. Jordana)... El poeta J. V. Foix va arribar a escriure que la lectura del diccionari de Fabra produïa un "delit superior".

La societat catalana esperava el Diccionari Fabra amb un interès creixent, com a mínim des del 1906, després de l'èxit del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i també després que el 1913 s'aprovessin les Normes ortogràfiques. Germà Colon escriu que en aquells moments "hom frisava per disposar d'una obra que fos una guia segura [de l'idioma] per a la utilització de tots els usuaris".

Si llegim el pròleg de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana, veurem que el mateix Fabra escriu que l'any 1923 els treballs de confecció del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans estaven molt avançats. Ara bé, la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) va fer alentir la publicació de l'obra.

També s'ha de tenir en compte que Fabra, tot sol, va encarregar-se de redactar tota l'obra, que va sortir publicada sota el seu nom –escriu Colon– "amb l'acord dels seus col·legues de l'Institut". És coneguda la referència de Fabra segons la qual el Diccionari general havia de ser el "canemàs" del futur diccionari de l'Institut: no pretenia contenir totes les paraules de la llengua catalana, del passat i del present, ni totes les variants de totes les varietats dialectals, sinó que volia oferir un bon inventari de la llengua comuna de caràcter selectiu, incloent-hi tecnicismes internacionals i excloent-ne arcaismes i dialectalismes d'abast restringit. És a dir, el Diccionari general havia de ser el que va ser, de facto, des de 1932 fins al 1995: un diccionari normatiu. L'any 1995 l'Institut d'Estudis Catalans va actualitzar el Diccionari Fabra i va publicar el diccionari normatiu oficial de la llengua catalana.

Entre 1932 i 1994 es van fer 32 edicions del Diccionari general de la llengua catalana. La segona edició va sortir el 1954 (la primera s'havia exhaurit abans de 1935), amb un prefaci de Carles Riba (llavors president de l'Institut d'Estudis Catalans) i algunes modificacions degudes a la censura. Però Fabra, mort el 1948, ja no ho va poder veure. Però sí que va tenir temps per enviar fins a quatre llistes amb addendes a la Secció Filològica. Entre les noves paraules (i les noves grafies), hi havia l'adverbi darrere, amb e final.   

Joan Puigmalet explica que el Diccionari general de la llengua catalana es va acabar de publicar el novembre de 1932, però que es va començar a publicar, en fascicles, un any abans, el novembre de 1931. Quan es va enllestir la publicació en fascicles es va començar a vendre el diccionari en un sol volum. Per això hi ha autors que matisen la data de la publicació d'aquesta obra. Joan Solà i Pere Marcet, per exemple, a la seva Història de la lingüística catalana 1775-1900, situen la fitxa del Diccionari general de la llengua catalana, la 10.096, l'any 1931. 

"La venda per fascicles es va fer per subscripció, des de principis de novembre de 1931. De la primera edició se'n van vendre uns 18.000 exemplars —desconeixem si aquesta xifra inclou fascicles i edicions en un volum o bé només una de les dues modalitats. Van ser 19 fascicles quinzenals, que feien 14x19, d'unes 100 pàgines —la numeració arriba a 1.782 però hi ha fulls preliminars—, i que costaven 2,50 pessetes cadascun. Quan s'acabà l'edició en fascicles, el 30 de novembre de 1932, l'editor envià als subscriptors un altre primer plec de vuit fulls —per substituir el primer plec de quatre fulls del 31—, amb la portada del 32, com consta a la clàssica primera edició en un sol volum. Aquest canvi de plec inicial és el responsable que l'edició de 1931 sigui molt rara —crec que només es troba en col·leccions privades—. A banda d'això, l'editor demanava als subscriptors de fer-li arribar els plecs 19, 40, 56 i 80 per reemplaçar-los, ja que hi constaven errades greus". (Joan Puigmalet, lexicografia.blogspot.com. ·"El Fabra de 1931", 12 d'octubre del 2011)

Diccionari general de la llengua catalana

Portada de 1931 del Diccionari general de la llengua catalana

Dolors 

Així es deien l’esposa i la filla petita de Pompeu Fabra.

L'esposa, Dolors Mestre i Climent, va néixer a Sarrià el 1873. Pompeu Fabra la va conèixer a través del seu amic Jaume Baladia, mecenes i introductor de la pràctica de l’esquí a Catalunya. Baladia estava casat amb Teresa Mestre i Climent, ideal de bellesa i virtut que va inspirar la Ben Plantada de les glosses noucentistes d’Eugeni d’Ors. Dolors era la germana petita de Teresa. Així, doncs, Pompeu Fabra era cunyat de la Ben Plantada.

Pompeu Fabra i Dolors Mestre es van casar el 5 de setembre de 1902 a l'església de Sant Vicenç de Sarrià. Va ser poc abans de començar el curs a l’Escola d’Enginyers de Bilbao, ciutat on la parella es va traslladar a viure aquell mateix any i on Fabra ja havia estat vivint i treballant els mesos precedents. En el transcurs dels deu anys que van passar a Bilbao, el matrimoni va tenir tres filles –Carola, Teresa i Dolors–, i sembla que Dolors Mestre s’hauria volgut quedar a viure a Bilbao en comptes de tornar a Catalunya, el 1912, perquè considerava que s’hi vivia molt bé i perquè gaudien d’una certa estabilitat econòmica que no volia posar en risc.

Dolors Mestre era una bona administradora, no era gens malgastadora, es feia càrrec de les contingències domèstiques i tenia cura de les filles. Pompeu Fabra, però, era distret, molt desprès i confiat, i no donava gaire valor als diners, cosa que amoïnava una mica la seva esposa, que li havia de recordar que en una casa amb tres nenes hi havia moltes despeses. Així ho deia Carola Fabra en el llibre Pompeu Fabra, el meu pare.

Per Fabra mateix se sap que la seva dona era molt desperta i de la broma, i que, quan el convidaven a algun acte “seriós”, Dolors s’estimava més quedar-se a casa amb les filles per evitar fer passar vergonya al seu espòs amb algun comentari irònic que pogués deixar anar. Dolors Mestre es va morir el 1964 a Reims, on vivia amb la filla petita i la seva família –el marit, Ferran Rahola, i els seus fills.

La filla petita, Dolors Fabra i Mestre, era la tercera filla del matrimoni. Va néixer a Begoña, a tocar de Bilbao, el 1912, on Fabra deia que s’hi vivia amb molta tranquil·litat. A casa li deien Lolita i es veu que a ella no li agradava gens. Durant l’època en què la família Fabra-Mestre vivia exiliada a Montpeller, Dolors va conèixer Ferran Rahola i Auguet, fill de Carles Rahola, i va ser a Montpeller mateix on es van casar el 6 de febrer de 1941. Després la parella va anar a viure a Perpinyà –quan els Fabra ja vivien a Prada– i, més tard, a Reims.

Dolors Fabra i Ferran Rahola van tenir cinc fills: Carles, Mercè, Rosa, Joan i Peio –de Pompeu–, diminutiu amb el qual també es coneixia Pompeu Fabra quan era petit.

Dolors Fabra i Mestre es va morir a Reims el 24 de maig de 1993; tenia 81 anys.

Pompeu Fabra i Dolors Mestre (1948)

Pompeu Fabra i Dolors Mestre (1948)

E

Epistolari

El volum 8 de les Obres completes de Pompeu Fabra conté l’epistolari global del Mestre: 516 cartes, targetes postals, postals, notes i algun altre text, la major part dels quals (394) són cartes enviades per Fabra: la resta són cartes, targetes, postals… enviades a Fabra. Gràcies a la recerca de Jordi Manent, que n'és el curador, van sortir a la llum 198 cartes fins aleshores inèdites. 

A part de l’estructura i els criteris d’edició, que Jordi Manent explica amb precisió, l’autor valora les cartes des d’un punt de vista lingüístic, filològic, sociolingüístic i històric. Tot de notes aclaridores apareixen al peu de cada epístola, amb detalls biogràfics, acadèmics, històrics, etc. El rigor en la presentació de l’epistolari és màxim, cosa que es nota en l’amenitat que en resulta. Fins i tot són agradables de llegir les comunicacions administratives que Fabra signava com a president de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Ateneu Barcelonès o del Patronat de la Universitat Autònoma. 

El vuitè volum comprèn també el Curs de llengua catalana per correspondència que Fabra va dur a terme el mateix 1948, pocs mesos abans de morir. Jordi Mir explica que la insistència a donar veus per poder localitzar aquests textos va tenir una indicació providencial gràcies a un investigador gironí: Pep Vila. A l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Perpinyà hi van trobar “un conjunt de fulls ciclostilats en paper ceba, envellits però sense cap deterioració important… que constituïen el conjunt complet del material que havia compost el Curs”. L’alumne era Robert Gendre, els hereus del qual van cedir tot de material a l’arxiu perpinyanès.      

El volum 9 és el més prim de tots (només té 900 pàgines…) i recull material produït directament o indirectament per Fabra al llarg de la seva vida. Quant a la vida professional, el volum conté 77 textos sobre la reforma lingüística, la descripció de la llengua catalana (en castellà), la divulgació gramatical i la cultura de la llengua (una trentena de conferències reportades). Quant a la vida pública, destaca la vintena de textos relacionats amb l’Institut d’Estudis Catalans i Palestra. Quant a la vida personal, hi ha 38 referències entre semblances, entrevistes, declaracions, manifestos, paraules i comentaris. En cadascun d’aquests blocs, s’indica el diferent grau d’implicació de l’autor. A banda dels que són pròpiament autògrafs, n’hi ha amb pseudònim, subscrits, anònims, reportats (potser sense cap control per part de Fabra), controlats per l’autor, etc. 

El volum conté, a més a més, una extraordinària introducció al pensament (socio)lingüístic de Fabra, a càrrec de Georg Kremnitz i Francesc Vallverdú; una detallada cronologia general, escrita per Albert Jané i Jordi Mir, i una llarga bibliografia sobre l’obra i la figura de Fabra, a càrrec d’Anna Pineda. 

Els volums 8 i 9 de les Obres completes de Pompeu Fabra conformen una gran aportació al coneixement de l’evolució sociolingüística i històrica de la llengua catalana durant la primera metitat del segle xx. 

El maig del 2018 Jordi Manent, curador de l'epistolari de Fabra, té localitzades una dotzena de cartes més escrites per Fabra i enviades a Fabra. La relació és la següent:

  1. De Pompeu Fabra a Rafael Patxot (Bilbao, 18 de gener de 1907). Arxiu Institut d'Estudis Catalans.
  2. De Vicenç Caldés a Pompeu Fabra (sense lloc i data, però segurament des de Barcelona entre el 1917 i el 1932); és una carta esborrany. Arxiu Universitat Autònoma de Barcelona.
  3. De Lluís Sans, secretari del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, a Pompeu Fabra (Barcelona, 27 d'abril de 1920). Arxiu Institut d'Estudis Catalans.
  4. De G. K. Chesterton a Pompeu Fabra (6 de maig de 1926). Ateneu Barcelonès.
  5. De Pompeu Fabra a Àngels Garriga de Mata (1933). Arxiu Nacional de Catalunya.
  6. De Joan Estelrich a Pompeu Fabra (Barcelona, 24 de març de 1934). Biblioteca de Catalunya.
  7. De Ventura Gassol a Pompeu Fabra (Barcelona, 22 de juny de 1936). Arxiu Institut d'Estudis Catalans.
  8. Del conseller-regidor de Cultura de Terrassa a Pompeu Fabra (Terrassa, 25 de desembre de 1936).
  9. De Pompeu Fabra a Francesc Arnau (Montpeller, 27 de setembre de 1941); Arnau va ser polític, empresari i militant d’ERC, que es va exiliar el 1939 a Perpinyà i que el 1947 es va establir a Prada.
  10. De Pompeu Fabra a Antoni Xirau i Palau (Prada, 16 de maig de 1946). Arxiu Nacional de Catalunya.
  11. De Pompeu Fabra a Enric Roig i Querol (Prada, 21 de setembre de 1948)
  12. De Pompeu Fabra a Felip Solé Olivé.
  13. De Pompeu Fabra a Josep Puig i Cadafalch. Arxiu Nacional de Catalunya.
Carta de Pompeu Fabra a Rafael Patxot (Bilbao, 18 de gener de 1907).

Carta de Pompeu Fabra a Rafael Patxot (Bilbao, 18 de gener de 1907).

L’Espai Fabra

El 30 de maig es va inaugurar a l’Institut d’Estudis Catalans l’Espai Pompeu Fabra, que recull una col·lecció de materials del pare de la codificació de la llengua catalana. S’hi exposen documents originals, reproduccions, imatges i algunes fitxes manuscrites del que seria el diccionari del 1932. 

Quan se cita Josep Pla, es reprodueix tot sovint una de les seves afirmacions entorn d’un gran homenot relacionat amb la llengua catalana: “Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible”. Pla parlava del seny ordenador de la llengua catalana, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i president de la Secció Filològica des del 1917 fins al 1948: Pompeu Fabra. Doncs bé, el català més important del temps de Pla, i del nostre, ja té un espai d’homenatge. Han calgut molts anys per aconseguir-ho. Finalment s’ha fet coincidir la presentació del novè i últim volum de les obres completes del Mestre amb la inauguració d’un espai dedicat a Fabra.

El trobareu al primer pis de l’Institut d’Estudis Catalans, en una estança de pas, cap a la Presidència, amb l’ascensor transparent a la cantonada. L’Espai recull una bona col·lecció de materials que reflecteixen la vinculació de Fabra amb l’Institut i la seva aportació extraordinària a la codificació de la llengua catalana. S’hi inclouen, per exemple, documents originals, reproduccions, imatges i impresos relacionats amb la figura de Pompeu Fabra. Així, hi ha algunes fitxes manuscrites del que seria el diccionari del 1932 i primeres edicions d’obres diverses. Una gran imatge del Fabra avencístic presideix el lloc.

Són dues les fonts d’aquest espai: la documentació que conserva el mateix Institut en relació amb l’activitat de Fabra (cartes, actes, treballs lexicogràfics…) i els fons bibliogràfic i d’arxiu Pompeu Fabra, de Jordi Mir, codirector de les obres completes del Mestre. Mir, que ha anat recopilant material fabrià des de la dècada dels 50 del segle passat, ha enriquit l’Espai amb 1.535 registres d’obra impresa. No tot es pot veure, però. Hi ha una sèrie de material ubicat en contenidors i camises de preservació, a l’arxiu de l’Institut. Se’n preveu la digitalització els pròxims anys. L’Espai Fabra també té presència a la xarxa: http://pompeu-fabra.espais.iec.cat.

Aquesta iniciativa, que ahir al vespre va aplegar un munt de públic a l’Institut, hauria de facilitar la recerca i la difusió de la persona i l’obra de Pompeu Fabra. La primera oportunitat per veure’n els fruits pot ser en el marc del iv col·loqui internacional “La lingüística de Pompeu Fabra”, que tindrà lloc al novembre a Tarragona. 

                                 ("L'Espai Fabra", David Paloma, Núvol, 31 de maig del 2013) 

 

Per gentilesa del Servei de documentació i arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans, anotem a continuació el contingut de la vitrina de l'Espai Pompeu Fabra. Són vuit registres de material bibliogràfic i catorze registres de material d'arxiu (nou manuscrits i cinc objectes). Ho detallem tot seguit. 

Material bibliogràfic: 

  1. Fabra, Pompeu. Tractat de ortografia catalana. Barcelona: L’Avenç, 1904. 104 p. [Conté dedicatòria de Pompeu Fabra a Jaume Massó i Torrents]
  2. Ibsen, Enric. Espectres: drama de família en tres actes / Enric Ibsen; traducció de P. Fabra i J. Casas-Carbó. Barcelona: Biblioteca popular de "L'Avenç", 1910. 108 p. (Biblioteca popular de l'Avenç ; 35)
  3. Fabra, Pompeu. Qüestions de gramàtica catalana. Barcelona: Biblioteca Popular de l'Avenç, 1911. 121 p. (Biblioteca popular de l'Avenç ; 114)
  4. Fabra, Pompeu. Silabari català. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1904. 151 p. (Biblioteca escolar de L'Avenç)
  5. Fabra, Pompeu. Gramàtica catalana: curs mitjà. Barcelona: Editorial Pedagògica, 1918. 96 p.
  6. Fabra, Pompeu. Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1918. 149 p. (Biblioteca filològica ; [12])
  7. Diccionari ortogràfic / precedit d'una exposició de l'ortografia catalana segons el sistema de l'I. d'E. C. / redactat sota la direcció de P. Fabra. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1917. 447 p. (Biblioteca filològica; [11])
  8. Fabra, Pompeu. Obres completes. Vol. 7. Barcelona; València; Palma: Proa: [coedició amb] Edicions 62: Edicions 3i4: Editorial Moll, 2010. 1000 p. 

Material d'arxiu (manuscrits):

  1. Exemplars de les cèdules (‘fitxes’) originals manuscrites del Diccionari general de la llengua catalana. [Entrades de “català”, “ciència”, “país”, “pàtria”]. Consultables en línia a: http://pompeu-fabra.espais.iec.cat/imatges/
  2. Manuscrit de la primera de les vint-i-tres «Converses filològiques» publicades pel diari La Humanitat entre el 17 de novembre de 1945 i l’11 de gener de 1947.
  3. Manuscrit de la primera lliçó del Curs de llengua catalana per correspondència de Pompeu Fabra (1947)
  4. Manuscrits de personatges propers a Pompeu Fabra, recollits amb motiu del centenari de la seva naixença. Mostra de J. V. Foix i d’Eduard Fontserè (1968)
  5. Postal enviada per Pompeu Fabra a Lluís Nicolau d’Olwer des de Prada (15 de febrer de 1945)
  6. Adhesions al setanta-quatre aniversari de Pompeu Fabra (1942). Escrit de Ferran Soldevila, i partitura de Pau Casals.
  7. Fotografia: Visita a Sant Miquel de Cuixà: Pompeu Fabra amb Josep M. de Sagarra, Joan Alavedra i Josep Puig i Cadafalch (1939)
  8. Fotografia: Acte de clausura de la Setmana d’Estudis Catalans, a Prada, on Fabra pronuncià la frase: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança» (13 d’abril de 1947)
  9. Fotografia: Capella ardent de Pompeu Fabra a l’Ajuntament de Prada (27 de desembre de 1948) 

Material d'arxiu (objectes):

  1. Ceràmica de la figura de Pompeu Fabra, obrada per Josep Clarà (1938)
  2. Disc editat amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, en el qual es pot sentir reproduïda la seva veu (1968)
  3. Medalló de Pompeu Fabra creat amb motiu del centenari de la seva naixença. Autor: Josep Miret (1968). Rèplica en resina.
  4. Medalla «Pompeu Fabra : 1868-1948 : seny ordenador de la nostra parla»
  5. Rajola de les XIX Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, Valls (1987)

 

El curs 2006-2007 la Universitat Pompeu Fabra va organitzar alguns actes d’homenatge al seny ordenador de la llengua catalana; com a colofó a aquestes celebracions, es va obrir de manera permanent l’Espai Pompeu Fabra, que es troba instal·lat a la planta baixa de la Biblioteca del Dipòsit de les Aigües (carrer de Ramon Trias Fargas, 25-27, de Barcelona). L’Espai Pompeu Fabra acull un important fons d’obres de Fabra i també sobre Fabra. Entre les obres del Mestre, hi destaquen la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (Barcelona: Tip. L’Avenç, 1898), la Gramática de la lengua catalana (Barcelona: Tip. L’Avenç, 1912) i la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana (Barcelona: López-Llausàs, 1954). L’espai també conté fotografies, així com publicacions i objectes que es van editar amb motiu dels homenatges, com ara el joc de cartes Pompeu Fabra i el seu temps.

 

eXcursionisme

Pompeu Fabra era un excursionista apassionat. De jove, solia anar a caminar pel Tibidabo, per Collserola, també fins a la serra de l'Ordal, i, agombolat per la colla de L’Avenç, va descobrir els Pirineus [...] / Podeu continuar llegint el text a l'entrada 'eXcursionisme', que trobareu a la lletra X.

 

eXili

Pompeu Fabra i família van marxar cap a l'exili el 24 de gener de 1939. [...] / Podeu continuar llegint el text a l'entrada 'eXili', que trobareu a la lletra X.

Espai Fabra

Espai Fabra

F

Fenosa

Cultura Catalana, de París, va fer un encàrrec a l'escultor Apel·les Fenosa a principis de 1949, poc temps després de la mort de Pompeu Fabra. L'artista vivia exiliat a la capital francesa. No sabem els detalls de l'encàrrec, però sí el resultat: un baix relleu de bronze, de mides 68 x 102 x 8 cm, amb el perfil de Fabra envoltat d'una fulla de palmera, una branca d'alzina i una de llorer.

També sabem que Cultura Catalana no va poder pagar l'obra. L'original, doncs, es va quedar al taller de l'artista, al bulevard de Saint Jacques de París, fins al 1982. Aquell any la Generalitat de Catalunya va comprar la fosa en bronze. Aleshores, amb motiu del 50è aniversari de la publicació del Diccionari general de la llengua catalana, el Govern va decidir contactar amb l'Ajuntament de Prada perquè el baix relleu es pogués col·locar a la façana de l'edifici on va viure Fabra els últims anys d'exili. Per què a la façana i per què a Prada? Perquè l'obra contenia aquesta inscripció: "Pompeu Fabra / morí en aquesta casa / el dia 25 de desembre de 1948".

Però el propietari de l'immoble pradenc no va voler l'obra a la façana del seu edifici i el baix relleu es va acabar penjant al despatx de l'alcalde de Prada, i s'hi va estar des de 1982 fins al 8 de novembre del 2000. Aquesta és la data d'inauguració de la mediateca Pompeu Fabra de Prada, a l'entrada de la qual llueix, si bé en un lateral, el baix relleu que Fenosa va dedicar a Fabra.

L'obra original es pot veure a la Fundació Apel·les Fenosa, al Vendrell. Agraïm la informació i la imatge que ens ha facilitat Josep Miquel Garcia, de la Fundació Apel·les Fenosa.

 

Baix relleu de l'escultor Apel·les Fenosa dedicat a Pompeu Fabra

Baix relleu de l'escultor Apel·les Fenosa dedicat a Pompeu Fabra

Festes Fabra

Les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra van ser, en paraules del president Jordi Pujol, una aventura cultural i nacional que va durar vint-i-cinc anys. Ell mateix explica en el pròleg del llibre 25 anys de Festes Fabra, de Susanna Àlvarez i Joan Josep Isern (Proa, 1996), que Joan Triadú «va aprofitar l'aniversari [del centenari de Pompeu Fabra] per fer el relleu del mig segle de la festa literària de Cantonigròs, que havia muntat en el difícil 1944 amb un grup d'estiuejants sota la tutela de la parròquia». Les Festes Fabra van néixer, doncs, el 1969 com a substitució de les festes de Cantonigròs, «amb l'avantatge que eren itinerants, i per uns dies ciutats petites i mitjanes assolien una mena de capitalitat cultural».

La primera festa va tenir lloc a Ripoll el 1969. Les paraules del primer programa eren molt reveladores: «Reviu ara l'esperit de la Festa literària del Collsacabra per anar a portar a cada racó el caliu d'allò que amb 25 anys d'història s'ha encès a dalt de les nostres muntanyes. És així com han nascut unes itinerants Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra». Després, per ordre, les Festes es van celebrar a Montblanc (1970), Granollers (1971), Ponts (1972), Tortosa (1973), Figueres (1974), Andorra (1975), Castelló de la Plana (1976), Vic (1977), Prada (1978), Mallorca (1979), Montserrat (1980), Barcelona/Cantonigròs (1981), Gràcia (1982), Lleida (1983), l'Alguer (1984), Badalona (1985), Menorca (1986), Valls (1987), Catalunya del Nord (1988), París (1989), Eivissa (1990), Cassà de la Selva (1991), Tarragona (1992) i Barcelona (1993).

Assenyalem aquí alguns detalls de les Festes en temps del general Franco: les senyeres als carrers de Montblanc, amb la consegüent alarma del governador civil de Tarragona i la trucada a l'alcalde; la negativa del Govern civil a permetre la festa en una «capital de província» –la festa es va traslladar de Lleida a Ponts, on coratjosament es va cantar Els Segadors–; el recital final de Lluís Llach i Ovidi Montllor al Pavelló Municipal d'Esports de Tortosa; la presència de Carola Fabra, filla gran del Mestre, en la festa de Figueres (i, en general, en moltes de les Festes Fabra); també els avisos de bomba a Andorra la Vella, quan els actes estaven a punt de començar.   

Altres moments memorables de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, ja en democràcia, ens porten a Gràcia, amb una eclosió d'activitats paral·leles en el marc del cinquantè aniversari de la publicació del Diccionari general de la llengua catalana; a l'Alguer, amb la inauguració del monument a Pompeu Fabra; a Valls, que va ser una de les millors festes quant a assistència i entusiasme, i a Barcelona, en la vint-i-cinquena i última festa, en què el gran Joan Coromines, tot i no haver pogut assistir al sopar de comiat, va deixar escrit que «l'estel de l'ideal que guiava Pompeu Fabra, brunyit després al tremp del foc i la fam, seguirà brillant per a nosaltres si ara no deixa que l'enteli la boira».

Les Festes Fabra es van convertir, també en paraules de Jordi Pujol, «en pilars de difusió de la llengua, de la reconstrucció de la consciència nacional i de les plataformes més o menys tolerades de cultura». Són els mateixos autors de l'obra esmentada, Susanna Àlvarez i Joan Josep Isern, els qui afirmen que les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra van ser un punt de referència per entendre què significa la fidelitat a un home i a una llengua.

film 

Avui en dia en diríem documental, però en el moment de gravar-se, fa cinquanta anys, es parlava de film. "És un film de...". El 1968 es va commemorar el centenari del naixement de Pompeu Fabra amb un documental de 16 mil·límetres que té un gran valor històric: Pompeu Fabra, la llengua d'un poble.

El va dirigir Pere Masdeu i Rovira, amb Martí Gasull i Abellan com a ajudant i cinc col·laboradors excelsos: Artur Bladé i Desumvila, Ferran Rahola, Julià Gual, Ofèlia Torres de Panadès i Joan Marca. El presentador era Josep Miracle, un dels biògrafs més rellevants de  Pompeu Fabra, que repassava amb encesa passió la vida i l'obra del Mestre.

Miracle assenyalava, per exemple, que el cineasta Masdeu ha aconseguit "planar l'esperit de Fabra sempre damunt nostre", i transmetre'l, bo i anant "de les parets de la seva casa natal, del Mestre, a Gràcia, fins a les de la tomba que guarden les seves despulles a Prada". Miracle és un admirador abnegat de Pompeu Fabra. S'hi refereix com a home bo, home senzill, home de meditació que, quan s'esqueia, també sabia passar una estona amb els amics.   

Pompeu Fabra, la llengua d'un poble ensenya imatges inèdites dels primers domicilis de Fabra, a Barcelona, i dels domicilis de Bilbao (entre els quals el del carrer d'Espartero, que encara rebia aquest nom el 1968). També hi surten Badalona (el carrer de la Mercè), París (el carrer de Constantinoble), Montpeller (el carrer de Boussairolles, el carrer de la Vella), Perpinyà (el Castellet, ple de banderes catalanes) i Prada (el carrer dels Marxants).

El relat mostra les portades de les obres de Fabra, els encàrrecs de divulgació, les actes del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. També el Diccionari ortogràfic i el Diccionari general de la llengua catalana.

Com a curiositat, cal destacar el "darrer despatx" de Pompeu Fabra, a l'Institut d'Estudis Catalans. La càmera, situada en el mateix carrer del Carme de Barcelona, però a tocar del carrer d'Egipcíaques, va enfocant amunt fins a arribar al segon pis, al despatx de la dreta, a prop de la fornícula de Sant Pau: "Ja no hi va poder treballar gens més. Van passar coses i, per raó d'aquestes coses, Pompeu Fabra va haver d'abandonar Catalunya".

La pel·lícula acaba a Prada, amb imatges de Fabra amb els seus nets i també amb la seva muller. S'esmenta l'àpat del dia de Nadal, "senzill, de refugiats", a casa de la seva filla Dolors i del seu gendre Ferran Rahola, que vivien a Perpinyà, i la tornada a Prada, amb l'episodi mític del vas d'aigua que li va caure de les mans. "Fabra ja era mort".

El monument a Planoles i les medalles encunyades "proclamen la glòria de Pompeu Fabra" i el seu ideal. "Perpetuen", diu Miracle, "una exemplaritat".

filmoteca 

La commemoració de l'Any Fabra 2018 ha ajudat a poder aplegar una filmoteca sobre Pompeu Fabra. A continuació esmentem les pel·lícules o documentals de què tenim constància, en els quals Pompeu Fabra surt en moviment (hi surt fumant, caminant...) o surt com a imatge fixa (en fotografies diverses). També és possible que Fabra no surti a la pel·lícula, però que aquesta contingui referències d'interès biogràfic, professional, lingüístic, cívic o sociopolític vinculades al Mestre. En alguns casos Pompeu Fabra és el protagonista indirecte d'un document audiovisual: persones pròximes a ell es refereixen a ell i/o a la seva obra. Finalment, Pompeu Fabra és el personatge que un actor encarna en primera persona, o el principal personatge al·ludit en una representació artística.

1) Antoni Cuadrench. Pompeu Fabra. Comissió Pompeu Fabra, 1970. [Pel·lícula de 16 mm que es troba a la Filmoteca de Catalunya, digitalitzada a l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Durada: 21 minuts.]

2) Pere Masdeu i Rovira. Pompeu Fabra, la llengua d'un poble. 1968. [Pel·lícula de 16 mm que es troba a la Filmoteca de Catalunya, digitalitzada a l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Durada: 28 minuts.]

3) Televisió de Catalunya. El meu avi. [Programa emès per primera vegada el 7 de novembre del 2001. Durada: 30 minuts.]

4) Televisió Espanyola a Sant Cugat. L'home de la llengua. [Programa emès l'1 de març de 1978. Durada: 12 minuts.]

5) Filmoteca de Catalunya. Gent i paisatge de Catalunya. Selecció. 1926. [Es veu un primer pla de Pompeu Fabra encenent la pipa. Durada: 1 hora]

6) Francesc Bordàs (Mediapro). Pirineu català (Lleida): càmping a Monestero. 1929. [Es veu gent que surt de missa, a Sant Maurici, entre els quals hi ha Pompeu Fabra. Durada: 4 minuts.]

7) Francesc Bordàs. Escenes del càmping: juliol-agost 1932. 1932. [Es veu Pompeu Fabra parlant amb un pastor. Durada: 27 minuts.]

8) Autors diversos (Televisió de Catalunya). Imatges històriques de Francesc Macià. 193? [Hi surt Pompeu Fabra. Durada: 3 minuts]

9) Laya Films (Filmoteca de Catalunya). Jesús Hernández. 1938. [Es veu Pompeu Fabra, com a protagonista d'un homenatge, possiblement el 20 de febrer de 1938. Hi surten Bosch i Gimpera, Lluís Companys, Carles Pi Sunyer i Pompeu Fabra. Durada: 50 segons.]

10) Televisió de Catalunya. Fotos i documents de Josep Irla i Bosch (originals del reportatge 30 minuts "El president oblidat"). 1900-1956 [Es veu la portada del diari La Humanitat, març 1948, amb el titular "Visqueu molts anys, Mestre Fabra!". Durada: 20 minuts.]

11) Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Monestir de Poblet). Fotografies de Josep Tarradellas i Antònia Macià. 1908-1977. [El programa es va gravar per a un especial dedicat a Tarradellas. Es veuen junts Josep Irla i Pompeu Fabra.]

12) Autors diversos (Arxiu Nacional de Catalunya). Fotografies sobre Lluís Companys, Francesc Macià i la seva època. 1923-1939. [Companys visita les obres de l'antic Hospital de la Santa Creu, futura seu de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre els personatges de la foto hi ha Pompeu Fabra.]

13) Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Monestir de Poblet). Fotos i documents de Josep Irla i Bosch. 1932-1956. [El programa es va gravar per a un especial dedicat a Tarradellas. Es veu una foto del 28 de febrer de 1948, amb Josep Tarradellas, Josep Irla i Pompeu Fabra. Hi ha dues fotos més: Irla i Fabra, i Irla, Fabra i Pau Casals.]

14) Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Monestir de Poblet). Fotografies de Josep Tarradellas i Antònia Macià. 1933-1977. [El programa es va gravar per a un especial dedicat a Tarradellas. Hi surten Tarradellas, Irla i Pompeu Fabra.]

15) Jordi Pou i Vidal. Fotografies i documents de Jordi Pou i Vidal. 1936-1948. [Enregistrat per al programa Exilis, de 23/02/2006. Referències al Comitè Nacional d'Homenatge a Pompeu Fabra de 1948. Necrològica de Teresa Fabra.]

16) Arxiu Família Fabra. Catalunya: fotografies de Pompeu Fabra i de la Universitat d'Estiu de Prada. 1940-1986. [Es veuen 16 fotografies de Pompeu Fabra a l'exili.]

17) Televisió de Catalunya. Fotos i documents de Josep Irla i Bosch (originals del reportatge 30 minuts "El president oblidat"). 1940. [Es veu una carta autògrafa de Pompeu Fabra.]

18) Pere Verdaguer. Perpinyà/Cantonigròs: fotos i documents de festes literàries dels anys 60. 1964-1968. [Es veuen Cassià Just, Francesc de B. Moll i Jordi Carbonell, amb les filles de Pompeu Fabra.]

19) Hélène Tabes. Fotografies de Josep Tarradellas a Perpinyà i actes de protesta al sud de França. 1966-1970. [Es veuen dues fotografies de Pompeu Fabra a l'interior del Castillet de Perpinyà.]

20) Arxiu Televisió Espanyola a Catalunya. Tot art. Reportatge sobre Francesc de Borja Moll. 1973. [Entrevista a Borja Moll al despatx de casa seva. Recorda la polèmica entre Alcover i Fabra.]

21) Arxiu Televisió Espanyola a Catalunya. Cinquanta anys del 'Diccionari general de la llengua catalana'. 1982. [Programa emès el 14 de febrer de 1982. Durada: 50 minuts.]

22) Arxiu Televisió Espanyola a Catalunya. La nostra gent: Pompeu Fabra. 1983. [Programa emès el 24 de març de 1983. Durada: 20 minuts.]

23) Televisió de Catalunya (programa Polònia, 2 de febrer del 2017). Pompeu Fabra, candidat al Rushmore català. 2017. [L'actor Marc Rodríguez interpreta diversos esquetxos en el paper de Pompeu Fabra. Durada: 3 minuts.]

24) Inauguració Any Fabra 2018, 21 de febrer del 2018, Badalona. Gabriel Ferrater parla de Pompeu Fabra. [L'actor Oriol Genís interpreta la glossa de Ferrater a les respostes de Pompeu Fabra a Costa i Llobera i mossèn Alcover.]

25) Inauguració Any Fabra 2018, 21 de febrer del 2018, Badalona. Josep Pla parla de Pompeu Fabra. [L'actor Pere Arquillué llegeix un fragment d'Homenots, de Josep Pla, a propòsit de Pompeu Fabra.]

26) Inauguració l'exposició de Pompeu Fabra, 17 de maig del 2018. [L'actor Òscar Intente interpreta un monòleg inspirat en Pompeu Fabra. Es titula Pompeu Fabra: jugada mestra!]

G

gramàtiques 

Al llarg de la seva vida, Pompeu Fabra va escriure sis gramàtiques que els experts consideren principals. Com que es tracta d'obres escrites en èpoques diferents i, a més a més, tenen enfocaments i extensions també diferents, aquestes gramàtiques reflecteixen al capdavall l'evolució intel·lectual de Pompeu Fabra.

La primera gramàtica és l'Ensayo de gramática de catalán moderno, que publica el 1891 però que Fabra havia escrit quan encara era un adolescent. Potser sense ser-ne gaire conscient, Fabra va trencar amb la tradició gramatical catalana pel simple fet de deixar de banda la prescripció típica de la llengua escrita i centrar-se a descriure com era la llengua parlada del seu entorn, és a dir, el barceloní.

La segona gramàtica és la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, de 1898. Fabra té trenta anys i no tan sols ja s'ha format com a lingüista sinó que és conegut com el principal activista de la campanya de L'Avenç. A la Contribució, Fabra hi revela un coneixement aprofundit de la llengua catalana, i això és el resultat directe –diu Sebastià Bonet– "d'una aplicació competent de la metodologia d'orientació neogramatical pròpia de la romanística més avançada del moment".

La tercera gramàtica és considerada, per molts experts, "l'obra mestra de Pompeu Fabra". Així ho van dir Joan Coromines i, d'una manera similar, Antoni M. Badia i Margarit i d'altres. Es tracta de la Gramática de la lengua catalana, de 1912 i escrita en castellà. En aquesta obra conviuen la descripció (diacrònica i sincrònica) i la codificació. Fabra ja té en compte els altres dialectes catalans, a més del central. Això implica que el model de llengua literària (el que ara en diríem llengua catalana estàndard) deixava de ser unitarista. Reproduïm paraules de Sebastià Bonet per dir que "tant el marc expositiu general [d'aquesta obra]... com les nocions lingüístiques... i la terminologia emprada... responen al model consolidat de les grans síntesis de la romanística de signe neogramatical".

La quarta gramàtica és la Gramàtica catalana, editada per l'Institut d'Estudis Catalans el 1918. Encara que no es va esmentar de manera explícita, aquesta obra va ser la referència normativa principal –i ho ha estat durant gairebé cent anys, fins a la publicació de la nova gramàtica a finals del 2016–. La Gramàtica catalana no tenia per objectiu ensenyar "gramàtica" al lector sinó mostrar-li possibilitats normatives no sempre excloents.

La cinquena gramàtica és l'única que no porta la paraula gramàtica: són les Converses filolòfiques, publicades entre el 1919 i el 1928. Són més de vuit-cents articles periodístics breus que, en conjunt, es poden arrenglerar amb el contingut final de totes les gramàtiques de Fabra. En concret, l'exposició raonada i divulgadora de les Converses filolòfiques suposen un complement perfecte de les formulacions de la gramàtica de 1918.

La sisena gramàtica és la pòstuma, publicada vuit anys després de la mort de Fabra: Gramàtica catalana, de 1956. L'ordenació d'aquesta obra difereix de les anteriors. En aquest cas hi ha un esquelet sintacticofuncional que és d'una gran claredat: grup nominal, verb, complements del verb, grups verbals. Fabra ja no va partir de punts gramaticals elementals ni tampoc va recórrer a la comparació amb el castellà. És per això que l'editor de l'obra, Joan Coromines, es va referir a la Gramàtica catalana com la "gramàtica per a mestres".

A banda de les sis gramàtiques esmentades, val la pena assenyalar l'obra pedagògica de Pompeu Fabra. En aquest àmbit, s'esmenten la Gramàtica catalana. Curs mitjà (1918), i, adreçades a un públic no català, destaquen l'Abrégé de grammaire catalane (1928), el Compendio de gramática catalana (1929) i la Grammaire catalane (1941).

Durant l'exili sembla que Fabra va escriure, en anglès, una Catalan grammar. Aquesta obra devia coincidir amb la Catalan grammar que Joan Gili va publicar a Anglaterra el 1943. El 17 d'abril de 1947, des de Prada, Fabra escriu a Gili en aquests termes: "Quan tenia l'esborrany d'una Catalan Grammar, vaig assabentar-me que se n'havia ja publicat una a Anglaterra: la vostra. Me'n vaig alegrar molt perquè venia a remeiar la falta d'una gramàtica catalana escrita en anglès quan la meva estava, ben segur, encara molt lluny de poder ésser publicada". 

La gramàtica més nostra 

L'Any Fabra commemora els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i també els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana. 

Les gramàtiques catalanes seran sempre nostres, i d'una manera especial ho serà la de Pompeu Fabra, que va escriure la gramàtica més nostra. Abans de Fabra, totes aquestes obres eren deutores del castellà i del llatí. N'és un exemple la primera gramàtica pròpiament dita, en paraules de Joan Solà: la Grammatica cathalána embellida ab dos orthographías, de Josep Ullastra, escrita el 1743. Ullastra va voler abocar en el català allò que sabia del llatí i del castellà.

També el castellà i el llatí fonamentaven el Prontuario orthologi-graphico trilingue, de Pere Màrtir Anglès, escrit també a mitjan segle xviii. L'obra volia, al capdavall, ensenyar a escriure, lletrejar i pronunciar en llatí, en castellà... i en català.

El model de referència era sempre el llatí i el castellà: aleshores, amb una condescència servil es presentava el català, si és que hi havia sort que l'autor es fixés en el català. "Un idiome cuio únic defécte consisteix puramènt en ser incult". S'entén que la llengua era inculta perquè no tenia gramàtica escrita i publicada. Ben mirat, el que passava és que en aquella època la llengua no tenia bons gramàtics. 

Les gramàtiques del XIX

Les gramàtiques catalanes del segle XIX seguien els manuals escolars corrents en llengua castellana, i això vol dir, entre altres qüestions, que s'inclinaven per les definicions generals enrevessades –algú ha dit inútils–, i també pels detalls superflus. Per exemple: a la gramàtica d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch, de 1867, s'indicaven deu classes del substantiu: propi, apel·latiu, col·lectiu, verbal, simple, compost, primitiu, derivat, augmentatiu i derivatiu. Fins que va arribar Pompeu Fabra.

Totes les gramàtiques fabrianes van directes als fets. També la gramàtica de 1918: "Els éssers animats tenen sovint dos noms: l'un masculí i l'altre, femení". I punt. I, tot seguit, els exemples: el femení de nebot és neboda, d'alumne és alumna, i d'abat, abadessa.

És ben coneguda l'anècdota del lingüista de Gràcia, que tenia en gran estima la gramàtica d'Antoni de Bofarull, de 1864, fins que un dia va llegir el següent en el paradigma de les conjugacions verbals: "En el caso de encontrarse una voz que, por sujetarla á la regla, haya de parecer estraña ó combinada, prefiérase siempre (y esto basta para resolverlo el buen sentido de cada cual) la que está en uso comunmente, aun cuando sea contra la misma regla". Fabra, lingüista per devoció i enginyer per formació, devia fer un bot perquè va deixar escrit que aquella "descoberta" li va fer caure la gramàtica de les mans. Primer calia ordenar la llengua i, després, modernitzar-la. Era urgent. 

Arriba Fabra

Fabra va trasbalsar el panorama. Un adolescent genial –com ha escrit Sebastià Bonet– va trencar amb una manera de fer que procedia de les gramàtiques llatines per la qual la llengua que s'ensenyava era elitista i complicada. Un Fabra adolescent va apartar-se del llatí i va parar l'orella al català parlat que sentia al seu voltant.

Així, en la primera obra que va escriure, Ensayo de gramática de catalán moderno, va deixar clara la base de la revolució gramatical: el català parlat (el català que ara es parla), en oposició al català acadèmic. Aquest era feixuc i estrany per la distància que marcava entre la llengua oral i la llengua escrita. En canvi, el català parlat va començar a veure's com el català modern.

Tanmateix, la gramàtica més nostra no és l'Ensayo, que Fabra va publicar en castellà el 1891, anys després d'haver-la escrit. Tampoc no és la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana de 1898, època en què Fabra ja havia llegit els bons lingüistes europeus, com Jacob Grimm, Franz Bopp, Friedrich Diez o Wilhelm Meyer-Lübke. Ni tan sols la gramàtica més nostra no és la gramàtica de 1912, escrita en castellà i que Joan Coromines s'hi referiria molts anys més tard com "l'obra mestra de Pompeu Fabra".

La gramàtica de 1912, que també Badia i Margarit va descriure com "l'obra més sòlida" del lingüista de Gràcia, es dirigia formalment als intel·lectuals espanyols interessats a aprendre català. A la primera frase del pròleg, Fabra hi va deixar anar un comentari com qui no vol la cosa: "... contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma" que parlaven, en aquell temps, més de tres milions i mig de persones.

La gramàtica més nostra és, probablement, la de 1918. Només li podria fer perdre el lloc "la gramàtica dels mestres" (és a dir, dels professors de català), que va sortir publicada el 1956, vuit anys després de la mort de Fabra. Una diferència bàsica les distingeix: només la de 1918 va ser la normativa. I ho va ser durant gairebé cent anys, fins a l'aparició el novembre del 2016 de la gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans.  

Un encert entre tants

El 1913 s'havien aprovat les Normes ortogràfiques i el 1918 Fabra va publicar la primera edició de la Gramàtica catalana. Dos mil exemplars per començar.

Fabra hi va saber presentar el codi gramatical oficial de la llengua, sense que la condició d'oficialitat no hi constés de manera explícita ni hi arribés a constar en cap de les set edicions que se'n van fer fins al 1933. Al final, van ser 25.000 exemplars publicats.

L'Institut d'Estudis Catalans va admetre implícitament el caràcter oficial de la gramàtica de 1918. Avui aquesta gramàtica compleix cent anys i potser, formalment, cent encerts dels quals en destaquem un de ben significatiu: la presència explícita del conjunt dels dialectes del català.

Fabra i el grup de L'Avenç havien partit del català central amb arguments lingüístics i extralingüístics, però, amb els anys, Fabra va saber equilibrar la preferència inicial. I ho va fer amb la seva prudència habitual. Així ho expliquen Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Joan Solà a les Obres completes. El fet és que, davant de casos d'estricta variació dialectal, Fabra els presentava en el mateix rang. Eren altres raons, com ara l'observació de la llengua clàssica, les que portaven a recomanar unes formes i no unes altres. 

(David Paloma, suplement de cultura d'El Punt Avui, 18 de febrer del 2018.)

Gramàtica catalana

Gramàtica catalana

H

hacs 

Quan Pompeu Fabra era jove, la llengua catalana anava plena d'hacs. N'hi havia de quatre tipus: 1) la hac etimològica, com la de les paraules haver i home. Aquesta grafia era una herència del llatí; 2) la hac medieval o tradicional, com la de les paraules rahó i plaher. En aquest cas, la hac representava unes determinades consonants que s'escrivien en època medieval (per exemple, razó i plazer); 3) la hac fonètica, com la de les paraules dihuen i vehí. Les hacs s'escrivien tan sols per indicar que es feia un hiat entre dues vocals seguides, i 4) la hac final, com la de les paraules sanch i vinch. Aquestes hacs, que eren molt freqüents, no tenien ni explicació etimològica ni fonètica. Els escriptors antics simplement les havien fet servir. A part, també hi havia les hacs dels grups ph (Joseph), th (diphthong), ch (chronica) i rh (rhythme).

El març de 1892 una ploma anònima de L'Avenç va anunciar una reforma ortogràfica revolucionària, deutora d'un estudi "que té fet el nostro company Pompeu Fabra": suprimir totes les hacs (o gairebé). A la pàgina 92 de la revista s'indicaven alguns exemples: ora, ivern, aver, riem, traduir, proibir. També s'esmentaven, però, les excepcions: hi, he, has, ha, hem, heu, han –notem que la forma hi, en la conjugació del verb (h)aver, va saltar en pro de he–, els pronoms hi i ho, els verbs benehir i malehir, i les interjeccions. Fabra va recollir quatre interjeccions amb hac a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana: ah, eh, oh i bah.

Fabra va ser un ferm defensor de la supressió de les hacs, cosa que es pot demostrar en la famosa comunicació Qüestions d'ortografia catalana, que va llegir el 1906 durant la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Són de Fabra les frases "La h inicial és un signe perfectament inútil. No representa cap so actual ni antic del català. La h de hora i paraules anàlogues no s'ha pronunciat mai en cap llengua romànica; quan aquestes llengües se formaren ja feia molt temps que la h llatina havia esdevingut muda".

En la comunicació esmentada, Fabra va parlar dels quatre tipus d'hacs i també de la reforma de L'Avenç: "Llavors de la «campanya lingüística» de L'Avenç, la supressió de la hac va trobar una forta oposició. S'invocà el respecte degut a la llengua escrita antiga i el respecte que meritava una habitud ortogràfica arreladíssima. En el fons, per a la majoria, la causa única de l'aversió a la reforma de L'Avenç era que anava contra una habitud molt arrelada, és a dir, contra una habitud ortogràfica castellana". I Fabra defensava amb força la seva opinió: "En nom d'una habitud, no condemnem una reforma; mirem únicament si aquesta és bona, útil, benefactora; si ho és, adoptem-la resoludament".

Però amb els anys la hac etimològica es va mantenir. El 1906 Fabra es lamentava que L'Avenç s'hagués fet enrere en aquesta qüestió –"va esser una reculada deplorable"–, per bé que, més endavant, va seguir fidelment la voluntat majoritària. Caldria escriure home, hora i herba? Doncs endavant! Per sort, mai més no s'escriuria rahó, vehí i vinch. Ni Joseph, diphthong, chronica i rhythme. Només ens faltaria això, va escriure Fabra. "Quin cau de raons sense solta, quina brotada d'etimologies fantàstiques i quina collita de faltes d'ortografia!". 

Comunicació 'Qüestions d'ortografia catalana' de Pompeu Fabra

Comunicació Qüestions d'ortografia catalana de Pompeu Fabra

I

Illa

És el nom d'una població del Rosselló, de 5.300 habitants, a poc menys de vint quilòmetres de la vila de Prada (que ja és del Conflent). En català se n'ha de dir Illa i no pas Illa de Tet.

Pompeu Fabra hi va arribar exactament el 6 de febrer de 1939, al començament de l'exili. Així consta en el registre Arrivées et départs des étrangers, publicació que el tinent d'alcalde d'Illa, Jeroni Parrilla, ha recuperat dels arxius de la població fa molt poc temps. Gràcies a la relació esmentada, Parrilla ha descobert que un Fabra de 70 anys arriba aquell dia a Prada, amb passaport diplomàtic, al costat d'altres personatges il·lustres, com Joan Moles i Ormella, també amb passaport diplomàtic. Moles, que precedeix Fabra en la relació d'arribades, va ser president de la Generalitat de Catalunya durant quinze dies, del 17 de febrer al 4 de març de 1936.

La dona i les filles de Fabra el segueixen, amb les dades següents. Les reproduïm tal com consten en el document: "Mestres Dolores Climent, 19.3.1873 á Barcelone; Fabre Thérese Mestres, 21.2.1908, Bilbao; Fabra Dolors Mestres, le 21.2.1912, Begonia, passept.; Fabra Caroline Mestres, le 28.10.1904, Bilbao, passept." Entre Teresa Fabra i Dolors Fabra hi ha el nom de dues persones més nascudes a Barcelona: Alasa Antonio i Melendez Louis Cardenas (sic). Segueix el nom de Carola una llarga llista: la major part dels refugiats que entren a Illa són catalans i gairebé en tots els casos es detalla el lloc on s'instal·len. Es tracta de dos hotels d'Illa: Hôtel du Midi i Hôtel Francis, situats a la carretera mateix, davant per davant.

Tot i que, per la correspondència, se sap que en aquesta primera estada a Illa Fabra i família es van estar alguns dies a l'hotel Francis, en el registre no hi consta cap lloc. Això alimenta una hipòtesi que Jeroni Parrilla no descarta: potser el fonetista Pierre Fouché (1891-1967), nascut i mort a Illa, va acollir Fabra i família alguns dies. Fouché seria, el 1946, membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Després d'estar-se uns deu dies a Illa, Fabra se'n va anar a Prada uns pocs dies més i va tornar després una segona vegada a Illa, a l'hotel du Midi. Possiblement, en aquesta segona estada, s'hi va estar d'abril a setembre de 1939.   

"Arrivées et départs des étrangers"

Arrivées et départs des étrangers

Institut d'Estudis Catalans 

Pompeu Fabra era a Bilbao quan va gestar-se la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. Fabra hi havia arribat el 1902, i allí feia classes a l'Escola d'Enginyers Industrials i, sobretot, escrivia articles sobre llengua i preparava la Gramática de la lengua catalana. Fabra, doncs, no va viure de prop el triomf electoral de Solidaritat Catalana el 1907, ni la conseqüència principal de les eleccions: Enric Prat de la Riba va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona i, des d'aquest càrrec, va impulsar la fundació de l'Institut. El dictamen-acord de la Diputació provincial pel qual es va crear l'Institut d'Estudis Catalans té una data concreta: el 18 de juny de 1907.

Tanmateix, sabem, per l'epistolari, que Fabra estava al cas del que passava a les terres catalanes: les novetats editorials, la publicació del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, etc. A Bilbao, per exemple, rebia El Poble Català, primer setmanari i, més tard, diari. Els mateixos Antoni Rubió i Lluch (primer president de l'Institut) i Josep Pijoan (primer secretari) van escriure a Fabra per demanar-li de col·laborar en l'Anuari del 1907. Fabra va respondre'ls el 7 de desembre acceptant l'encàrrec, molt content, però va aprofitar, també, per demanar-los d'allargar el termini: "L'encárrec que'm feien era massa honrós i massa agradable alhora per que jo no l'acceptés ben volenterosament posat, no obstant, que'm fixessin un terme un poc més llunyá que'l quinze de desembre".  L'article que hi va publicar es va titular Sobre diferents problemes pendents en l'actual catalá literari.

Fabra enyorava Catalunya i desitjava tornar-hi. El gener de 1908 va escriure una carta a Pere Coromines –que va ser un dels membres fundadors de l'Institut, al costat de Prat de la Riba, Rubió i Lluch, Pijoan, Massó i Torrents i Puig i Cadafalch–, per dir-li que "no us podeu afigurar quant desitjo tornar a Barcelona": "Tinc consciència del treball que deixo de fer estant absent de Catalunya". Coromines havia començat a demanar que Fabra entrés a l'Institut d'Estudis Catalans tan bon punt es creés la Secció de Ciències o la Secció Filològica (no es crearien fins al 1911).

El primer Institut d'Estudis Catalans va tenir quatre seccions especialitzades: la literària, la històrica, la de dret i la d'arqueologia. La primera reunió plenària es va fer a l'Ateneu Barcelonès i, a partir de la segona, les reunions van tenir lloc en unes sales del segon pis del Palau de la Diputació. S'hi entrava pel carrer del Bisbe: damunt del portal s'hi va fixar la inscripció "Institut d'Estudis Catalans" (que es va eliminar el 1925 durant la dictadura del general Primo de Rivera).

Pompeu Fabra va tornar de Bilbao el 1912 i, a partir d'aquell moment, va dirigir les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. El 30 de març de 1931 l'Ajuntament de Barcelona va cedir la Casa de Convalescència a l'Institut d'Estudis Catalans, el president del qual era aleshores Josep Puig i Cadafalch. Aquest va dir, solemnement, que "la Secció Filològica, [mitjançant les oficines lexicogràfiques i els seus serveis diversos], ha ennoblit la nostra llengua i ha sistematitzat el seu estudi en tots els aspectes".

Albert Balcells i Enric Pujol han escrit que l'Institut d'Estudis Catalans va ser la "materialització d'una reivindicació col·lectiva encaminada a resoldre un problema de gran magnitud que tenia plantejada la cultura catalana: l'endarreriment (i la indefensió) en relació amb les cultures més desenvolupades de l'entorn més pròxim". I Pompeu Fabra hi va tenir un pes molt rellevant en l'àmbit de l'ordenació de la llengua catalana i de la seva projecció internacional. 

Institut d'Estudis Catalans 

Institut d'Estudis Catalans 

J

Josep

El pare de Pompeu Fabra es deia Josep: Josep Fabra i Roca. D’ofici, era passamaner, com ho havia estat també el seu pare i avi de Pompeu, Adrià Fabra i Casals. D’ideologia liberal i republicana, també va ser un polític just i honest. El setembre de 1868, l’any del naixement del seu fill petit, va ser elegit alcalde de Gràcia, el primer alcalde republicà d’aquesta vila, aleshores encara independent de Barcelona. El 1873, coincidint amb la proclamació de la Primera República, Josep Fabra va tornar a ser proclamat alcalde de Gràcia.

Pompeu Fabra sentia una gran admiració pel seu pare i s’identificava amb ell fins al punt de dir el següent en una entrevista: “La vida del meu pare prefigurava la meva”. El pare Fabra tenia afició per les qüestions lingüístiques, li agradaven els llibres i sabia italià, i va donar a conèixer al seu fill el diccionari de Pere Labèrnia i la gramàtica d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch. Pare i fill també van tenir en comú el fet de ser empresonats un temps en un vaixell: el pare, al Ponton, per no haver volgut delatar uns carlins de Gràcia; el fill, a l’Uruguay, a causa dels fets del Sis d’Octubre, pel fet de ser en aquell moment president del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. I tots dos, Josep i Pompeu Fabra, es van haver d’exiliar. Josep Fabra es va exiliar a Carcassona després del bombardeig de Barcelona ordenat pel general Espartero l’any 1842. El 1938, avions feixistes italians també van llançar bombes sobre la ciutat comtal i, un any més tard, Pompeu Fabra, la seva família i una bona colla de catalans insignes també van emprendre el camí de l’exili que els va dur a França.

Josep Fabra va morir el maig de 1888, al quart pis del número 1 del carrer de les Moles.

També es deia Josep un nebot de Pompeu Fabra, el primer dels cinc fills del matrimoni format per la seva germana Anna i Bartomeu Galí. Josep Galí i Fabra només era nou anys més jove que Pompeu Fabra. Juntament amb el seu germà Francesc, va ser un dels destinataris de la famosa carta de Pompeu Fabra als seus nebots, aquella carta que comença escrivint en castellà, que estripa, per l’estranyesa que tot d’una li causa aquest fet, i que reinicia un altre cop tot dient, ja en català, “Estimats nebots…”.

L’any 1901, Josep Galí, enginyer industrial i llicenciat en ciències fisicomatemàtiques, va guanyar una plaça de professor numerari de càlcul infinitesimal i mecànica a l’Escola d’Enginyers de Bilbao, i va formar part del grup de catalans que va exercir una certa pressió o influència en el moment que Pompeu Fabra va aspirar a la càtedra de química d’aquesta escola, a la qual es va incorporar com a professor l’any 1902.

El 1913, un any més tard que el seu oncle, Josep Galí va tornar a Barcelona i va treballar de professor de matemàtiques a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat. És l’autor del tractat Aritmètica i geometria. Curs mitjà. Va morir l’any 1927.

I un altre Josep important en la vida de Pompeu Fabra va ser Josep Miracle i Montserrat, el seu deixeble “estimat”, nascut el 1904. Miracle va ser escriptor i un lingüista autodidacte. És un dels diversos biògrafs de Fabra. A banda de la biografia del Mestre (1968), però, també va escriure les biografies de Jacint Verdaguer i Josep M. Folch i Torres, a més d’assaigs sobre Joan Maragall, Àngel Guimerà i Víctor Català.

Des del novembre de 1926, Miracle va col·laborar directament amb Fabra en la revisió i la correcció de proves del Diccionari general de la llengua catalana. Gràcies a la intercessió de Pompeu Fabra, el 1937 va entrar a treballar a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, despatx per despatx amb el Mestre. La quarta edició del Diccionari general, publicada el 1966, va ser ampliada i revisada per Josep Miracle. L’any 1983 li van concedir la Creu de Sant Jordi i va morir el 19 de novembre de 1998.

l gramàtic Pompeu Fabra, acompanyat del també escriptor i lingüista Josep Miracle i Montserrat, corregeix textos a la impremta, per a l'edició del Diccionari general de la llengua catalana.

El gramàtic Pompeu Fabra, acompanyat del també escriptor i lingüista Josep Miracle i Montserrat, corregeix textos a la impremta, per a l'edició del Diccionari general de la llengua catalana.

K

kòdak 

Pompeu Fabra només va incloure set paraules en la lletra k del Diccionari general de la llengua catalana (1932): kàiser, kantià, kantisme, kirsch, knut, kòdak i kyrieleison. És una curiositat descobrir que només una d'aquestes paraules ja no figura en l'última edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2007): kòdak. I també ho és saber que el 1932 la paraula kòdak era, possiblement, la paraula més moderna de les set.

kòdak era un terme genèric que s'utilitzava per referir-se a una càmera fotogràfica. Fabra la va entrar al diccionari com a mot masculí i amb aquesta definició: "Cambra fotogràfica amanosa disposada per a treure una sèrie de negatives sobre una tira sensibilitzada que va enrotllada en un rodet". Per tant, fent excursionisme els anys trenta del segle xx, es podia portar un bastó, un barret, una cantimplora d'aigua i, si convenia, un kòdak (Joan Coromines no es va atrevir a dir-ne kòdak sinó 'màquina de fotografiar', per bé que kòdak és una de les dues paraules que Coromines recull en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana).

 A part de kòdak, Fabra va entrar també en el diccionari la paraula tradicional daguerreotip. És a dir, "aparell emprat en la daguerreotípia". Un daguerreotip es referia així mateix a la "fotografia obtinguda sobre una placa metàl·lica". En canvi, la càmera que més es va popularitzar, després de 1932, va ser la càmera Leica: però leica no li va prendre mai el lloc a kòdak... en el Diccionari general.    

Fabra tenia constància, doncs, de l'ús de la paraula kòdak, que era una marca registrada des de 1888, i sobretot de l'ús d'aquests aparells, aleshores portàtils i més fàcils d'utilitzar, que feien accessible a tothom la pràctica de la fotografia. Fa gràcia adonar-se que, amb els anys, el masculí va deixar pas al femení: es va passar de dir un (aparell) kòdak a una (càmera, màquina...) kòdak.      

Càmera kòdak dels anys vint

Càmera kòdak dels anys vint

L

l·l 

Durant la redacció de les Normes ortogràfiques, publicades el 1913, es va discutir la grafia del que ara escrivim com a ela geminada. Hi havia qui defensava, com Pompeu Fabra, que es mantingués la grafia tradicional, és a dir, dues eles seguides sense cap altra marca (ll). També hi havia qui defensava que s'incorporés algun tret separador —com ara un guionet (l-l), un apòstrof (l'l) o un punt volat (l·l)— entre les dues eles. Antoni M. Alcover defensava el punt volat entre les dues eles seguides. Ara ja sabem qui va guanyar en aquest punt concret.

Els dos criteris partien d'una voluntat compartida per tots els membres de la Ponència Ortogràfica i, més enllà, pels vint membres de l'Institut d'Estudis Catalans que van signar la publicació final de les Normes ortogràfiques: reflectir gràficament la pronúncia de dues eles seguides en els cultismes. Així, s'escrivissin com s'escrivissin les dues eles dels cultismes, la paraula intel·ligent s'havia de dir amb dues eles seguides, com il·lustre, col·legi o novel·la. En general, es considerava que la pronúncia era viva i que no es podia perdre. Només els valencians dubtaven d'aquesta constatació. El gramàtic de Vila-real Josep Nebot i Pérez, per exemple, va escriure a Antoni M. Alcover per dir-li que "en valencià aquesta pronunciació [la de la ela doble] no existeix" i que, per tant, "no veig necessària ni la grafia tradicional ni el tret separador".  

Val a dir que Pompeu Fabra defensava conservar la ela doble tradicional amb la idea de buscar una nova grafia per a les paraules com lladre, gallina o cavall. Però aquesta nova grafia no arribava, de manera que les Normes ortogràfiques ho van deixar ben clar: "Mentre no es convingui a representar la l palatal altrament que amb el símbol ll, la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l". La grafia de la ela geminada representada amb punt volat era, doncs, provisional!

En no tenir una tecla pròpia, la ela geminada necessita dues pitjades per ser representada en els dispositius electrònics i tres si es fa servir un teclat d'ordinador convencional. Tanmateix, l'amplada que es genera en pitjar tres vegades no s'adiu amb la concepció original de la ela geminada: dues eles "tan acostades l'una a l'altra com les del símbol ll", sense res que s'hi interposi.

En la conversa filològica 391, del 13 de juny de 1923, quan encara no hi havia dispositius electrònics, Fabra ja ho deia: "Les dues l que representen una l doble han d'anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll. Hem notat que molts, en escriure un mot amb l doble, acostumen a deixar entre les dues l un espai capaç almenys de contenir una m. Intercalar un llarg guió entre les dues l sembla haver-se erigit avui en regla cal·ligràfica, quan tanmateix el mot seccionat així és d'un efecte deplorable". 

M

Moles

El domicili més emblemàtic en què va viure Pompeu Fabra, a Barcelona, és el del carrer de les Moles, número 1, cantonada amb carrer Comtal. No gaire lluny del Portal de l'Àngel.

L’any 1883, quan Fabra tenia 15 anys, la família es va instal·lar al primer pis d'aquest edifici (on van arribar a viure, a més del jove Pompeu, els pares, les dues germanes, el cunyat Bartomeu Galí i els fills de la parella, que en van arribar a tenir cinc). El 1888 la família es va mudar al quart pis del mateix edifici. No sabem si el pis tenia més o menys metres quadrats, però el que és segur és que hi entrava més llum. En aquest quart pis, el 18 de maig de 1888, va morir Josep Fabra, el pare de Pompeu Fabra.

La família Fabra i Poch va canviar de domicili fins a nou vegades, de Gràcia (i Barcelona) estant. Molt aviat, per exemple, els pares van deixar la casa de Gràcia on va néixer el petit Fabra. Avui en dia aquesta casa, desapareguda, estaria ubicada entre el carrer de Larrard, del Clavell, de la Mare de Déu de la Salut i la Travessera de Dalt. Però els Fabra també van viure al carrer de la Diputació (l’any 1875 i l’any 1889), al carrer de Llúria (de 1876 a 1883), al Passeig de Gràcia (1889-1890) i a la Rambla de Catalunya (1891-1902).

La casa del carrer de les Moles, tanmateix, és considerada la més significativa de l’etapa de joventut de Pompeu Fabra, i això es deu sobretot a dos motius:

El primer és que aquí hi va escriure l’Ensayo de gramática de catalán moderno. Fabra va acabar l’obra el 1885, per bé que no es publicaria fins al 1891.

El segon va ser també aquí, l’estiu de 1883, quan Fabra va tenir una mena de revelació relacionada amb la llengua. El seu pare li va demanar que escrivís unes ratlles als seus nebots Josep i Francesc –els fills d’Anna Fabra i Bartomeu Galí–, que es trobaven passant uns dies a Can Galí, a Camprodon. Fabra va començar a escriure “Queridos sobrinos...” i, de cop, es va aturar i es va adonar de l’estranyesa d’escriure en castellà a uns nens petits, de 6 i 3 anys, amb qui, a casa, sempre parlava en català. Va esquinçar el paper i va començar de nou: “Estimats nebots...”.

De totes les adreces de Barcelona en les quals va viure, la del carrer de les Moles va ser la més propera al mar. Es diu que Fabra sovint anava al port, acompanyat d’un amic basc de cognom Arregui, per poder practicar idiomes amb els mariners.

A finals del segle xix, Barcelona va viure l'auge del modernisme. Així, Fabra va poder ser testimoni de la inauguració de la il·luminació elèctrica a la Rambla (1884) o hauria pogut pujar al primer ascensor que es va instal·lar a la ciutat comtal, concretament a l’estàtua de Colom (1888), amb motiu de l’exposició universal.

Carrer de les Moles

Carrer de les Moles

N

nebots 

Pompeu Fabra va tenir uns pocs nebots, que eren els fills de la seva germana gran, Anna, i de Bartomeu Galí, procedent de Can Galí, a Camprodon. Els fills d’aquest matrimoni, contret el 1876, van ser quatre, segons la majoria de les fonts (o cinc, segons alguna altra).

Els dos nebots dels quals es té més informació són Josep i Francesc, potser per dos motius: el primer, el fet que fossin nois, ja que ens arriba ben poca informació, en general, de les dones de l’epoca i la família de Fabra, i el segon, que Josep i Francesc fossin els destinataris de la carta protagonista d’un dels episodis més coneguts de la vida de Pompeu Fabra.

L’estiu de 1883, Josep Fabra i Roca, pare de Pompeu Fabra, estava escrivint una carta des de Barcelona a la família Galí Fabra, que es trobava estiuejant a Camprodon, a Can Galí, i va demanar al seu fill que escrivís unes ratlles als seus nebots, Josep i Francesc, que aleshores tenien 6 i 3 anys respectivament.

Pompeu Fabra va començar la famosa carta amb aquestes paraules: “Queridos sobrinos...”. De sobte, va deixar d’escriure. El va assaltar una gran estranyesa; li resultava d’una gran absurditat adreçar-se en castellà a uns nens amb qui, a casa, sempre s’havia parlat en català, per molt que en aquella època els escrits es redactessin en castellà. Pompeu Fabra va explicar això a Tomàs Garcés: “Alguna cosa es desvetllà i rebel·là dintre meu. Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte.” La llengua familiar, en aquest cas el català, s’havia de poder transmetre, doncs, també per escrit. Pompeu Fabra va esquinçar el paper i va tornar a començar la carta; aquest cop hi va escriure “Estimats nebots...”.

Josep Galí i Fabra va néixer el 1877 i era el primogènit de Bartomeu Galí i Anna Fabra. Es va llicenciar en enginyeria industrial i en ciències fisicomatemàtiques. L’any 1901 va obtenir una plaça de professor a l’Escola d’Enginyers de Bilbao i va aplanar el camí a l’arribada del seu oncle, Pompeu Fabra, que l’any següent va guanyar la càtedra de química de la mateixa escola i va exercir-hi de professor. Pompeu Fabra va tornar a Barcelona el 1912 i el seu nebot ho va fer el 1913. Van compartir, doncs, durant uns quants anys, llocs de feina així com el gust per les matemàtiques.

Francesc d’Assís Galí i Fabra va néixer el 1880 i va ser pintor i pedagog, així com una figura clau del Noucentisme. Com a pintor, Francesc Galí és l’autor d’alguns dels murals del Palau Nacional de Catalunya, actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, i dels cartells de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. Va viure exiliat a Londres entre els anys 1939 i 1949.

O

obres 

Són nombrosos els elogis que ha rebut l'obra de Pompeu Fabra al llarg del temps. N'apuntem els cinc que van obrir l'exposició «Pompeu Fabra. Una llengua completa» (inaugurada el 17 de maig del 2018 a l'Arts Santa Mònica, de Barcelona) i que serveixen per subratllar l'obra del seny ordenador de la llengua catalana.

Francesc de Borja Moll escriu que Pompeu Fabra va ser un arquitecte de la llengua, que va alçar parets i columnes, que va lligar arcs i voltes, que va cobrir tota l'estructura: per això, diu Moll, l'obra ha resultat sòlida i duradora. Perquè en l'obra de Pompeu Fabra es combinen dues menes de perfecció –per dir-ho en paraules de Joan Coromines–: la del talent natural i la perfecció adquirida «gràcies a la persistència, a còpia de superar dificultats. Fabra, com a gramàtic i lingüista, combinava i sumava d'una manera insigne les dues perfeccions».

Joan Solà també destaca en Pompeu Fabra «uns dots excepcionals de lingüista», als quals s'afegeix «una creença integral i inflexible que el català havia de ser una llengua normal de cultura que pogués seure amb el front més alt a les assemblees d'Europa, i la llengua oficial i nacional de les terres catalanes». Va ser J. V. Foix el primer a subratllar-ne una dada només aparentment paradoxal: Fabra va realitzar «una política» sense moure's de l'àmbit de les lletres. Un dels més francs elogis que mereixerà Pompeu Fabra –continua Foix– serà precisament aquest: és l'obra feta al servei d'un país.

Tot això porta a la citació més repetida, potser la més famosa, la dels Homenots de Josep Pla: «Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible».

Tan explícita i indiscutible, tan arrelada al país, que el 1938 el general franquista Gonzalo Queipo de Llano y Sierra va afirmar amb contundència que «cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas». Les obres eren de paper: al capdavall una ortografia, una gramàtica i un diccionari; també alguns articles erudits, unes columnes a la premsa, un repàs de temes normatius pendents, una gramàtica francesa, una gramàtica anglesa... A qui podien fer mal unes obres així?

Amb als anys, «a còpia de superar dificultats», les obres van constituir l'obra magnífica, amb parets i columnes, arcs i voltes, d'una llengua catalana que per fi podia seure al costat de totes les llengües, amb el front més alt: fins i tot els franquistes se'n van adonar. Per això la sentència del 10 de maig de 1941, d'acord amb la Llei de responsabilitats polítiques, va dictaminar per a Pompeu Fabra «inhabilitación absoluta perpetua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional». Aleshores Fabra ja feia dos anys que estava exiliat. Malgrat tot, continuava treballant i engrandint l'obra.

Esmentem a continuació les obres principals de Pompeu Fabra, amb un resum de l'aportació o del contingut de cadascuna. No és una llista exhaustiva ni tècnica: només vol ser una llista útil per al lector que s'aproxima a Fabra per mitjà de L'abecé de Pompeu Fabra

1891. Ensayo de gramática de catalán moderno. Barcelona: L'Avenç.

És la primera gramàtica de Pompeu Fabra. L'escriu en castellà i té un mèrit rellevant: Fabra va partir de la llengua del seu entorn, és a dir, del català central parlat, que va descriure d'una manera pràctica, sense les teoritzacions habituals en les gramàtiques de l'època.

1897. «Étude de phonologie catalane». Revue Hispanique. París-Nova York.

És la primera contribució a una revista científica, el director de la qual, R. Foulché-Delbosc, l'hi va demanar. Fabra hi aporta tot d'observacions sobre fonologia sincrònica amb algunes indicacions diacròniques que revelen el seu coneixement creixent de la neogramàtica.

1898. Contribució a la gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: L'Avenç.

És la segona gramàtica de Pompeu Fabra, la primera que va escriure en català. Té dos capítols cabdals: el de les terminacions i radicals nominals (la morfologia nominal) i el de la conjugació (la morfologia verbal). Anys més tard aquests capítols es van incorporar a l'ordenació normativa definitiva.

1903. «La representació de la 'l' palatal en català». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Palma.

És un dels articles majors de Pompeu Fabra. S'hi demostra el domini de la lingüística històrica i de la llengua medieval. Francesc de Borja Moll va escriure que és «el primer treball monogràfic en què un català demostra posseir el mètode i la disciplina de la romanística».

1904. Silabari català. Barcelona: L'Avenç.

És una mostra de voler consolidar «el català que ara es parla». El fabrista Josep González-Agàpito ha escrit que el sil·labari va representar una «eina de desafiament a una legalitat que bandejava la nostra llengua de l'àmbit escolar».

1904. Tractat d'ortografia catalana. Barcelona: L'Avenç.

Pompeu Fabra ja no proposa ni un "ensayo" ni una "contribució": escriu un "tractat" en què exposa d'una manera objectiva el sistema ortogràfic més «usual» de la llengua catalana. Fabra no hi defensa els motius a favor o en contra d'una grafia o d'una altra: hi presenta el resultat.

1906. «Les 'e' toniques du catalan». Revue Hispanique. París-Nova York.

És l'article més tècnic de Pompeu Fabra i el més rellevant de la lingüística del seu temps. Per primera vegada s'explicava l'evolució de les es tòniques en català, fins aleshores desconeguda. Joan Coromines s'hi va referir, molts anys més tard, com a «la llei de Fabra».

1906. «Qüestions d'ortografia catalana». Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona.

És la ponència que Pompeu Fabra va presentar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. S'hi estudien casos com la lletra hac, la erra muda i la ce trencada. Va ser la intervenció que, als ulls dels experts, va revelar Fabra com un lingüista genial.

1907. Sobre diferents problemes pendents en l'actual catalá literari. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

És un repàs dels temes normatius pendents de resolució: són gairebé els mateixos que en la ponència «Qüestions d'ortografia catalana», de l'any 1906, però amb algunes novetats morfològiques i sintàctiques (desinències verbals, el relatiu qui, el lo neutre...).

1911. Qüestions de gramàtica catalana. Barcelona: L'Avenç.

Selecció dels articles que Pompeu Fabra va publicar en el diari El Poble Català entre 1907 i 1908. Conté, també, un article de 1905 que Fabra va publicar en dues parts en el diari esmentat per combatre les teories de Jaume Nonell i de Marià Grandia.

1912. Gramática de la lengua catalana. Barcelona: L'Avenç.

És, en paraules de Joan Coromines. l'obra mestra de Pompeu Fabra. Escrita en castellà, són força els lingüistes que s'hi han referit com l'obra més sòlida de Fabra. Va adreçada als intel·lectuals espanyols interessats a aprendre català. Conté una selecció final de textos de 14 autors catalans moderns i 11 autors medievals.

1913. Normes ortogràfiques. Barcelona: L'Avenç.

Obra de l'Institut d'Estudis Catalans en què, tanmateix, la primera i l'última versió (la definitiva) és feta de la mà de Pompeu Fabra. La primera versió també se l'anomena Qüestionari Fabra; es va elaborar durant la tardor de 1911. L'última versió conté les vint-i-quatre normes numerades. 

1913-1914. «Els mots àtons en el parlar de Barcelona». Butlletí de Dialectologia Catalana. Barcelona.

És un article breu que recull tots els clítics o «mots àtons» del català parlat a Barcelona. Es presenten i es completen les observacions descriptives sobre els esmentats mots àtons que es troben en les tres primeres gramàtiques i en l'Étude de phonologie catalane.

1917. Diccionari ortogràfic. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

És l'obra que té més ressò en la societat catalana fins a 1932. Conté 40.000 paraules amb indicacions fonètiques, gramaticals i semàntiques que van funcionar com un diccionari normatiu.

1918. Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

Va ser un encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans a Pompeu Fabra, que es va valer d'un ventall divers de formulacions prescriptives. Fabra hi va saber presentar el codi gramatical oficial de la llengua, sense que la condició d'oficialitat no hi constés de manera explícita ni hi arribés a constar en cap de les set edicions que se'n van fer fins al 1933. En quinze anys (1918-1933, any de la setena edició) se'n van vendre 25.000 exemplars.

1918. Gramàtica catalana. Curs mitjà. Barcelona: Pedagògica.

És una de les obres de Pompeu Fabra amb més orientació didàctica. El text s'adreça a un públic escolar, concretament a alumnes de més d'11 anys, sota la guia d'un/a mestre/a. Primer, doncs, calen les explicacions del mestre o la mestra i «solament llavors és quan pot ésser profitosa la lectura del llibre».

1919. Gramàtica francesa. Barcelona: Catalana.

És una gramàtica pràctica i aplicada a l'aprenentatge del francès. Fabra també dona eines per als ensenyants de francès, amb tècniques lingüístiques innovadores que van ajudar a posar fi a l'ensenyament tradicional de llengües estrangeres. 

1919-1928. Converses filològiques. Barcelona: Barcino. (Barcelona: Editorial Regina, en un sol volum, 1924).

És una obra de redreçament del català literari, abocat tant a la unificació com a la descastellanització de la llengua catalana. Prové de 840 articles que Pompeu Fabra va publicar al diari La Publicitat des del novembre de 1919 fins al juliol de 1928. Fabra es mostrava disposat a canviar d'opinió "si un lector suficientment documentat i amb un criteri raonable li feia veure una solució millor".

1924. Gramàtica anglesa. Barcelona: Catalana.

Seguint l'objectiu de reformar la manera d'ensenyar segones llengües, Fabra estructura aquesta obra igual que la Gramàtica francesa (1919): un capítol de pronunciació i un capítol de morfologia i sintaxi. Es dona importància a la llengua viva i a la formulació de regles gramaticals.

1925. Ortografia catalana. Barcelona: Editorial Barcino.

Número 1 de la «Col·lecció Popular Barcino». L'aportació més destacada d'aquesta obra és que per primera vegada es donen unes regles per col·locar l'accent obert o tancat a les vocals e i o tòniques prescidint del timbre vocàlic en un dialecte concret.

1925. Les principals faltes de gramàtica. Barcelona: Barcino.

Número 2 de la «Col·lecció Popular Barcino». Pompeu Fabra aborda les principals faltes de gramàtica partint de la comparació explícita o implícita amb el castellà. La intenció és prescriptiva. Té un gran interès la part dedicada al lo neutre.

1926. Diccionari ortogràfic abreujat. Barcelona: Editorial Barcino.

Número 4 de la «Col·lecció Popular Barcino». Pompeu Fabra aplica en aquesta obra una fórmula nova per combatre les grafies incorrectes: «No X sinó Y». Així, el lector es troba «no Àssia, sinó Àsia», «no extranjer, sinó estranger»...

1926. La conjugació dels verbs en català. Barcelona: Editorial Barcino.

És l'últim títol que Pompeu Fabra va publicar a la «Col·lecció Popular Barcino». La presentació de la conjugació verbal en un volumet independent va ser una novetat. En total hi ha 340 verbs.

1928. Abrégé de grammaire catalane. París: Les Belles Lettres.

Aquest compendi gramatical s'adreça a un lector de llengua francesa amb l'objectiu d'oferir-li una descripció de les característiques bàsiques del model literari de la llengua catalana.

1929. Compendio de gramática catalana. Barcelona: Librería Catalonia.

Publicat un any després de l'Abrégé de grammaire catalane (1928), el compendi de gramàtica catalana escrit en castellà comparteix l'objectiu de fer arribar el contingut de la gramàtica normativa a un lector no català (en aquest cas, espanyol).

1932. Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia.

És l'obra més emblemàtica de Pompeu Fabra. Durant molts anys, i de manera popular, se'l va conèixer com el «Diccionari Fabra». Es va començar a publicar en fascicles el novembre de 1931. Quan al cap d'un any ja havien sortit tots els fascicles, es va posar a la venda en un sol volum. L'obra no pretenia contenir totes les paraules de la llengua catalana, del passat i del present, ni totes les variants de totes les varietats dialectals.

1932. El català literari. Barcelona: Barcino.

Col·lecció d'articles teòrics de Pompeu Fabra, en què l'autor exposa el procés, els ideals i els criteris de la reforma lingüística. Jordi Ginebra i Joan Solà afirmen que és un dels llibres essencials per conèixer el pensament polític i social de Fabra.

1941. Grammaire catalane. París: Les Belles Lettres.

És el primer treball gramatical d'una certa envergadura que Pompeu Fabra va publicar a l'exili, sota els auspicis de la Société des Amis de la Fondation Ramon Llull. L'obra va tenir una bona acollida entre els francesos perquè, si no, no s'hauria exhaurit en poc temps.

1946. Gramàtica catalana. París: Cultura Catalana.

És un compendi de la gramàtica que es publicarà deu anys més tard, el 1956, després de la mort de Pompeu Fabra. El quinzenal La Humanitat la va anunciar el 21 de març de 1947 amb aquestes paraules: "És un resum, fet per l'autor mateix, d'una obra escrita a França en el decurs d'aquest exili".   

1956. Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.

Publicada vuit anys després de la mort de Pompeu Fabra, és l'última de les gramàtiques principals. Fabra no parteix de punts gramaticals elementals ni tampoc recorre a la comparació amb el castellà. Se la coneix com la «gramàtica per a mestres» gràcies a Joan Coromines, que va ser l'editor de l'obra.

Portada de les obres "Les principals faltes de gramàtica" i "La conjugació dels verbs en català"

Obres completes

El llegat

S’inicia la publicació de les obres completes de Pompeu Fabra. El primer volum conté les tres primeres gramàtiques del Mestre, reproduïdes en facsímil i encapçalades per un  estudi excel·lent de Sebastià Bonet. Hi ha, també, dues introduccions generals a l’obra i a la figura de Pompeu Fabra, escrites per reconeguts experts. 

Els lectors que tinguin el costum de seguir les ressenyes d’obres dedicades a les ciències del llenguatge acolliran de bon grat el primer volum de l’edició científica de l’obra completa de Pompeu Fabra, fruit d’un acord de l’Institut d’Estudis Catalans i dels governs català i balear, i per descomptat gràcies al compromís de les editorials coresponsables. És ben cert que la producció de l’insigne gramàtic només era accessible, fins ara, de manera fragmentària i incompleta. Per això és tan oportuna l’empresa d’aplegar totes les gramàtiques, tots els articles, tots els manuals, tot l’epistolari, tots els pròlegs a diverses obres, tots els cursos orals... de Pompeu Fabra, bo i considerant que la publicació definitiva del llegat fabrià no es completarà fins d'aquí a uns quants anys. Seran en principi nou volums que inclouran també la reproducció del Diccionari ortogràfic de 1917 i el Diccionari general de 1932. La direcció de l’edició va a càrrec de Jordi Mir i Joan Solà, que defensen per diversos motius la reproducció en facsímil de la major part d’obres de Fabra. Les observacions sobre errades o d’un altre tipus es recolliran als pròlegs, tal com el lector ja veurà en el primer volum.

Formen aquest primer volum les necessàries paraules inicials dels polítics Pasqual Maragall i Jaume Matas. Hi ha també el darrer escrit de l’expresident de l’Institut d’Estudis Catalans, Josep Laporte, i una breu explicació de l’oportunitat i contingut de l’edició a càrrec dels directors responsables. Aleshores vénen dues panoràmiques generals (i imprescindibles) sobre l’obra i la significació de Fabra en el seu temps i en les circumstàncies polítiques, socials i ideològiques en què va viure: l’una, d’Antoni M. Badia i Margarit, i l’altra, de Joan Martí i Castell. A més, també com a introducció general, Joan Julià-Muné situa amb detall tota l’obra de Fabra en el context lingüístic de l’època. Tot seguit es reprodueixen les tres primeres gramàtiques: l’Ensayo de gramática de catalán moderno (1891), la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898) i la Gramática de la lengua catalana (1912). Totes tres van encapçalades per un estudi acuradíssim de Sebastià Bonet, el qual descriu i valora les tres gramàtiques amb un rigor esplèndid i amb una espectacular habilitat descriptiva. Els mateixos mèrits que ha demostrat en altres estudis. 

("El llegat", David Paloma, revista Presència, 5-11 d'agost del 2005)  

Arribem a la culminació 

Amb aquest volum 9 de les Obres completes de Pompeu Fabra arribem a la culminació d'un projecte d'indubtable transcendència i fruit d'una amplíssima col·laboració. El pròxim volum 10, que tancarà la sèrie, tindrà un caràcter instrumental i no es preveu que contingui nous textos fabrians.

És l'hora, per tant, d'agrair els esforços aplegats al llarg de tot aquest procés, concebut l'any 2000 per Jordi Mir, dissenyat amb detall per ell i Joan Solà el febrer de 2002, assumit per la Generalitat de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans el mes de maig, i formalitzat en acord amb el Govern de les Illes Balears el desembre del mateix any. L'edició que ara culmina, transcorreguda una dècada, s'iniciava l'any 2005, amb l'aparició del primer volum.

L'agraïment principal ha de ser per l'entusiasme contagiós, la perseverant tenacitat i la feina minuciosa dels dos directors de l'edició, Joan Solà i Jordi Mir: ells dos no sols han ideat i dissenyat el projecte, com ja hem dit, sinó que han organitzat i dut a bon port aquest treball ingent que ara culmina, comptant amb un esplet de col·laboradors, tots ells especialistes alhora idonis i lliurats generosament a la tasca que els ha estat assignada. La desaparició malaurada i prematura de Joan Solà, l'octubre de 2010, no impedeix que la seva empremta sigui clarament present en la totalitat de l'obra i és ben just, doncs, que el seu nom figuri en els volums que no ha pogut veure editats, però que va concebre i dirigir juntament amb Jordi Mir. El nostre reconeixement més viu i sentit, doncs, als directors i als col·laboradors d'aquesta magna edició.

La gratitud s'ha de fer extensiva també al suport institucional que ha fet possible aquesta obra, en la qual l'Institut d'Estudis Catalans ha comptat amb els ajuts de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears i de La Caixa. Així mateix, per la importància de l'esforç que comporta una publicació d'aquesta magnitud, ens cal expressar un agraïment especial a les editorials que hi han intervingut: Enciclopèdia Catalana i el Grup 62, responsables materials de l'edició sota el segell de Proa, amb la contribució altament significativa de 3 i 4 i l'Editorial Moll.

Des de la perspectiva actual, és lògic que girem la vista enrere i ens fem càrrec del camí recorregut fins ací, amb les dificultats que ha comportat, però també ens cal mirar endavant, amb una clara consciència del que representa avui, per al nostre futur col·lectiu, disposar del llegat sencer de Pompeu Fabra aplegat en aquesta edició.

És realment colpidor rellegir ara els mots amb què el doctor Josep Laporte, aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalava l'any 2005 el primer volum, no sols perquè es tracta del darrer escrit seu abans de morir sobtadament el 15 de febrer, sinó per les aspiracions que hi reflectia, sota el títol En encesa espera. Aquells mots, manllevats d'un poema de Salvador Espriu dedicat a Pompeu Fabra, agafen un sentit nou el 2013, quan commemorem el centenari del poeta i el de la promulgació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans.

El text del Dr. Laporte subratllava aleshores la imminència dels centenaris del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i de la creació de la Secció Filològica (1911), que s'han esdevingut i celebrat mentre apareixien els volums d'aquestes Obres completes.

Al mateix temps, però, l'encesa espera a què es referia el títol escollit pel Dr. Laporte al·ludia expressament a la percepció que la nostra societat es trobava enmig d'un canvi global de conseqüències difícils de preveure, en les quals es podia produir un gran salt qualitatiu, en què el risc era màxim, però també era evident que es podia aspirar a la màxima plenitud nacional. L'esperança de collites prometedores amb què es tancava el seu text ressona avui com una rara premonició.

És cert que, mentre apareixien els volums d'aquestes Obres completes, la nostra societat ha experimentat transformacions profundes i ha concebut nous horitzons de plenitud. Les dinàmiques socials no s'aturen. Ni en els temps més recents ni, com ens recordava el Dr. Badia i Margarit també en aquell primer volum, mentre Pompeu Fabra elaborava amb diligència sistemàtica la seva obra, conscient de la transcendència que havia de tenir.

Realment, l'obra del nostre gran codificador és encara més admirable per les condicions en què l'hagué de fer, enmig d'avatars històrics trasbalsadors per a la llengua i per al país, mantenint inalterable la voluntat tenaç de contribuir a la plenitud i de superar els pitjors obstacles, com la terrible ensulsiada de la guerra. Tots nosaltres hem reconegut en moltes ocasions que, si no s'hagués completat i hagués estat generalment assumida durant els anys trenta del segle passat l'obra normativa de Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans, la desfeta de la persecució franquista hauria pogut ser letal.

El context de la postguerra, com deia el Dr. Badia, era un cúmul de dificultats: un primer gran canvi demogràfic, la manca de confiança en la llengua catalana entre bona part de la societat i, sobretot, la dura proscripció que va imposar la dictadura no deixaven gaire marge a l'optimisme. Però Fabra ens havia deixat un llegat sòlid --cinc anelles decisives, en mots del Dr. Badia-- per a la recuperació de la llengua i del país: la unitat normativa, un model de llengua inclusiu i respectuós amb la variació interna, una llengua en expansió constant, la capacitat màxima de precisió i, en definitiva, l'aptitud universal del català. Sobre aquesta base va ser possible mantenir el lema fabrià: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

Al llarg d'aquests darrers anys hem comprovat que els adversaris de la plena recuperació de la llengua catalana són encara poderosos i insidiosament actius. Ho recordàvem precisament en l'acte que tingué lloc el 16 d'octubre de 2012 amb motiu del centenari de la Gramática de la lengua catalana de Fabra.

És revelador, dèiem, que algunes de les frases del pròleg d'aquella gramàtica es puguin aplicar, amb la mateixa literalitat i amb molta més cruesa, al context actual, des del primer paràgraf:

No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y, en la realidad, apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles y cuenta con autores como Llull y Auzias March entre los antiguos, y como Maragall y Verdaguer entre los modernos.

Es más: no sólo son poquísimos los que fuera de Cataluña y demás regiones de lengua catalana, conocen y leen este segundo idioma hispánico, sino que, en general, no se tiene la menor idea de su categoría dentro de la familia de los lenguajes románicos y se sabe bien poco acerca de su extensión geográfica, literatura é importancia política en la edad media. Suele considerársele, en efecto, como uno de tantos dialectos hablados en distintas regiones de España [...].

Justament quan el marc polític, formalment democràtic, més hauria d'afavorir la plena recuperació de la llengua catalana, més contundents ressonen les paraules de l'enyorat Joan Solà en el seu discurs al Parlament de Catalunya el dia 1 de juliol de 2009: 

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. 

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona. 

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. 

En efecte, és urgent i imprescindible que arribem a la igualtat inequívoca i completa, en termes lingüístics, culturals i nacionals. I si els poders estatals o europeus continuen indicant-nos reiteradament de fet –malgrat les belles paraules oportunistes—  que no hi ha més camí fins a la igualtat que construir un estat sobirà, valdrà molt més que concentrem en aquesta obra els esforços que tan inútilment hem esmerçat segles i segles esperant de rebre un tracte igualitari en un marc polític que no ha estat mai disposat a respectar-lo.

No minven les dificultats objectives, derivades dels canvis demogràfics recents, de les crisis econòmiques, de l'ofegament fiscal, de les desigualtats que genera una globalització al servei dels mercats i no dels ciutadans i les cultures... És cert, però la nostra llengua també creix en nombre de parlants, incorpora gradualment persones que tenien una llengua inicial diferent de la nostra, creix contínuament en capacitats expressives i creacions valuoses internacionalment reconegudes, igual que les aspiracions igualitàries de la nostra societat també han crescut i s'han refermat. Ara sabem que la plenitud lingüística, cultural i nacional és al nostre abast.

La nostra llengua es veu amenaçada i viu situacions extremament crítiques en alguns dels territoris en què es parla secularment, però fins i tot en aquests llocs on les dificultats són extremes, persevera la voluntat de superació, més activa i persistent si cal.

L'ambició de Pompeu Fabra i de la seva generació és, doncs, ben viva entre la nostra societat i la consecució de la plena igualtat és irrenunciable i abastable, si seguim el seu exemple. En encesa espera, no abandonarem mai ni la tasca ni l'esperança. 

("Arribem a la culminació", Isidor Marí, presentació del novè volum de les Obres completes, Institut d'Estudis Catalans, 30 de maig del 2013.)

Obres completes

Obres completes

ortografia 

L'obra ortogràfica de Pompeu Fabra abasta gairebé un quart de segle, pràcticament el primer quart del segle XX. L'objectiu és la fixació ortogràfica de la llengua catalana, que Fabra manté abans i després d'aquest període, però que manifesta de forma intensa durant vint-i-dos anys: 1904-1926. Arrenca amb el Tractat d'ortografia catalana (1904) i acaba amb el Diccionari ortogràfic abreujat (1926). En l'endemig, cal subratllar Qüestions d'ortografia catalana (1906), el Qüestionari Fabra (1911), el text definitiu de les Normes ortogràfiques (1913), la Proposta de reforma de les 'Normes ortogràfiques' (1914), el Diccionari ortogràfic (1917) i l'Ortografia catalana (1925). Tots aquests títols, de forma i justificació ben diversa, comparteixen un mateix pòsit de fixació ortogràfica.   

El Tractat d'ortografia catalana (1904) presenta d'una manera objectiva el sistema ortogràfic més "usual" de la llengua catalana. En paraules de Mila Segarra, «és un llibre perquè tots els catalans, privats de l'educació en la pròpia llengua, coneguin l'ortografia catalana, en el seu sistema més "usual", que no és altre que aquell que Fabra considerava el més bo en aquell moment i que responia a la seva pràctica habitual». Fabra no defensa els motius d'una grafia o d'una altra: simplement presenta l'ortografia des d'una pretesa objectivitat.

Les Qüestions d'ortografia catalana (1906) és la comunicació que va presentar Fabra en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, les actes del qual van recollir dos anys després. S'hi estudien cinc casos: la lletra hac, la grafia de la ela palatal, la erra muda, l'accentuació gràfica i la ce trencada. En l'última part hi apunta breument altres casos: la be alta i la ve baixa, la essa i la doble essa, el dígraf ix... 

El Qüestionari Fabra (1911) és la primera baula que porta a la promulgació de les Normes al cap de dos anys, i serveix per historiar el procés de codificació ortogràfica de la llengua catalana. Aquest Qüestionari Fabra, poc conegut, ajuda a entendre el camí del consens en les realitzacions gràfiques. L'ortografia dels cultismes, deutora directa del llatí o del grec, és una de les grans fites del Qüestionari Fabra: aquest punt es va aprovar per unanimitat l'estiu de 1911.

Entre les Normes ortogràfiques i el text definitiu de les Normes ortogràfiques (1913), Fabra millora la redacció de vuit normes de les vint-i-quatre finals. «Sense les seves precisions –escriu Mila Segarra– avui s'escriuria plujes, menjívol i menji, esperansa i forsa, pretest i esperiència, de'l i demà'l veuré». 

La Proposta de reforma de les 'Normes ortogràfiques' (1914) es presenta per escrit a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans el 20 de novembre de 1914. Fabra vol revisar i completar nou normes. Destaca, en aquest sentit, l'estalvi generós de dièresis i d'accents, la fixació de s i ss en els cultismes i la limitació de l'ús de la ç.

El Diccionari ortogràfic (1917) és l'obra que té més ressò en la societat catalana fins a 1932, només comparable a l'èxit del Diccionari general de la llengua catalana durant la dècada dels trenta. Són quaranta mil paraules que s'acompanyen d'indicacions fonètiques, gramaticals i semàntiques que van funcionar com un diccionari normatiu fins a la publicació del diccionari de 1932.

L'Ortografia catalana (1925) és el número 1 de la «Col·lecció Popular Barcino». Conté quaranta-set parts numerades, que provenen sobretot de l'exposició inicial de l'ortografia catalana que apareix en el Diccionari ortogràfic. La novetat és rellevant: per primera vegada es donen unes regles per col·locar l'accent obert o tancat a les vocals e i o tòniques, prescindint del timbre vocàlic en un dialecte concret.

Finalment, el Diccionari ortogràfic abreujat (1926) és el número 4 de la «Col·lecció Popular Barcino». Es tracta d'una versió molt reduïda del Diccionari ortogràfic: només té tres mil entrades. En canvi, s'aplica una fórmula nova per combatre les grafies incorrectes: «No X sinó Y». Així, el lector es troba «no Àssia, sinó Àsia», «no extranjer, sinó estranger»...

Portada del Diccionari ortogràfic (1917)

Portada del Diccionari ortogràfic (1917)

P

Palestra 

Pompeu Fabra va ser el primer president de la Junta Directiva de Palestra, entitat catalanista que Josep M. Batista i Roca va fundar l'abril de 1930 i que en pocs mesos va arribar als dos mil socis. El primer vicepresident va ser Frederic Roda i Ventura i el primer secretari, el mateix Josep M. Batista i Roca.   

Seguint el text fundacional de Palestra, titulat Als joves de Catalunya i difós en diferents mitjans de l'època, l'entitat tenia la missió de «fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions». Per això Palestra va organitzar acampades i excursions, campanyes socials i culturals, i també cursos d'història, de literatura, d'art i de llengua catalanes.

Els anys trenta Fabra es va moure força per Catalunya en representació de Palestra. Per exemple, l'abril de 1930 va assistir a Arenys de Mar al primer acte de Palestra fora de Barcelona; el 7 de juny del mateix any va assistir a l'acte de presentació de Palestra a Vilafranca del Penedès; al juliol, també de 1930, va visitar un campament juvenil de Palestra a l'estany de Malniu, a la Cerdanya. I més endavant va anar a cala Llorell, entre Tossa i Lloret de Mar; a Balsareny, a Gironella, a Reus, a Banyoles, a Tarragona...

Dos actes, tanmateix, sobresurten entre tots els que Palestra va organitzar. El primer va ser la presentació pública de Palestra al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Pompeu Fabra hi va pronunciar el discurs inaugural. Val la pena de reproduir-ne alguns fragments:       

«Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilístic més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sorgit reforçat. Hem restat incorruptes, però no invulnerats.»

«El sentit de Palestra és essencialment patriòtic i moral. Les seves activitats agafen quatre sectors principals: l’educació patriòtica, l’educació física, l'educació moral, l’obra social. Volem que la joventut sigui patriòtica, ben catalana, d'una manera reflexiva i conscient, humana i gens xovinista. La Pàtria és la Terra i el Poble, tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme. Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.»

Són d'aquest discurs inaugural les famoses paraules en què Fabra es va referir a l'actuació i a l'esforç de cadascú: «Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.»

El segon acte va tenir lloc el 9 de maig de 1932. Pompeu Fabra, en representació de Palestra, va lliurar al president de la Generalitat, Francesc Macià, centenars de milers de signatures recollides a favor de l'Estatut per tal que els diputats catalans el defensessin a les Corts de la República Espanyola. Fabra també hi va pronunciar un discurs, el final del qual reproduïm a continuació:

«Catalunya vol que la seva voluntat sigui respectada íntegrament i que no sigui modificada la significació essencial que l’expressió d'aquesta voluntat manifestada tingué, i en aquests moments transcendentals posa a les vostres mans, com a representació que sou de la sobirania del poble de Catalunya, l’expressió d’aquest seu voler per mitjà dels milers de targes subscrites per tots els estaments i de tots els indrets de la nostra pàtria.»

Arran dels fets del 6 d'octubre de 1934, Pompeu Fabra va ser empresonat en tant que president de Palestra durant sis setmanes i un dia. L'entitat va mantenir la seva existència fins al 1938, en plena Guerra Civil espanyola.

Lliurament al president Macià de targetes d'adhesió a l'Estatut de Catalunya. 9 de maig de 1932

Lliurament al president Macià de targetes d'adhesió a l'Estatut de Catalunya. 9 de maig de 1932

política 

Pompeu Fabra va dir en més d'una ocasió que no l'interessava la política. És del tot cert que en sentit estricte no va ficar-se en política, però també ho és que, pels motius que fossin, ho va intentar dues vegades, sempre des de l'òptica dels partits d'esquerra i republicans. (El lector interessat en aquesta qüestió pot recórrer a l'article «Fabra i la política partidista, assaigs frustrats. Una primera aproximació», de Lluís Duran, publicat a Pompeu Fabra: llengua, civisme, país, Edicions de la Revista de Catalunya, núm. 3, 2018.)

La primera vegada va ser a les eleccions municipals parcials del diumenge 9 de novembre de 1913. Fabra es va presentar a la candidatura de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), al costat de Francesc Layret. Tots dos es van presentar pel districte vuitè de Barcelona, és a dir, el districte de Gràcia. Es veu que el primer míting que va fer Fabra, acompanyat per Layret, va ser a l'Ateneu Gracienc, aleshores al carrer de Salmerón. Fabra va explicar quin era el seu programa escolar i cultural en cas que els graciencs l'elegissin.

No sabem si n’hi va haver d'altres, de mítings, però sí que se’n saben els resultats. A Barcelona van empatar els radicals i la Lliga Regionalista (11 regidors per a cadascú). La UFNR només va aconseguir un regidor. Pel districte vuitè, que aportava tres regidors dels vint-i-cinc de Barcelona, en van quedar fora, entre d'altres, els candidats Layret i Fabra. Els guanyadors van rebre una mitjana de 1.700 vots cadascú. Layret en va rebre 1.413 i Fabra, 1.370.

La segona vegada que Pompeu Fabra va intentar entrar en política va ser a la segona volta de les eleccions generals a les Corts constituents de la Segona República, que van tenir lloc el 12 de juliol de 1931. Ben mirat, Fabra no ho va intentar motu proprio. Van ser d'altres els qui van considerar que calia fer un front comú davant la convocatòria del govern espanyol: un front que aplegués Francesc Macià, Pere Coromines, Amadeu Hurtado... i Pompeu Fabra. Finalment, el front comú no va ser del tot possible i cada partit va presentar uns candidats. La Unió Catalanista va escollir Pompeu Fabra al costat d'altres noms. Diu Josep Miracle que «com a conseqüència de la proclamació de la República, hom havia tingut la veritablement mala pensada de posar el seu nom en candidatura. Fabra s'abstingué de desautoritzar públicament els qui havien cregut en la taumatúrgia del seu nom; però també s'abstingué de qualsevol acte de propaganda».

El resultat va ser sorprenent: Pompeu Fabra va rebre 18.891 vots i el comandant Antonio Jiménez Jiménez, de l'Extrema Esquerra Federal, en va rebre 33.775. Jiménez va guanyar. Els articulistes de l'època es van afanyar a buscar-hi explicacions. Una de les més plausibles és que la candidatura de Fabra va ser molt precipitada.       

Prada 

El 24 de gener de 1939, Pompeu Fabra i família van haver de marxar a l'exili, sense altre equipatge que no fos allò que duien posat: ni llibres ni maletes ni pràcticament roba. Van passar la frontera el dia 31, juntament amb altres catalans, i a partir d'aquest punt és considerable el periple de localitats per on van anar movent-se. Només durant un any, el 1939, Fabra va viure a Perpinyà, Illa, Prada, una segona vegada a Illa i també una segona vegada a Prada. El primer any d'exili va ser el més dur. En general els exiliats buscaven residències i tenien l'esperança de rebre alguns subsidis per viure.

La primera estada a Prada va ser aproximadament d'uns quinze dies, al número 11 del carrer del Mariscal Joffre. És una casa amb balconada i unes golfes, ben a prop de l'estació, que es manté dempeus i prou ben arreglada avui en dia. La segona estada, més llarga, des del setembre de 1939 fins al febrer de 1940, la va fer en un hotel: el Grand Hôtel (a la carretera Nacional, com es deia aleshores; avui, avinguda del General de Gaulle), davant mateix del Grand Café. A l'hotel s'hi estaven altres exiliats, com el dramaturg Josep M. de Sagarra, que hi portaven una vida quieta, com a mínim a Prada: de l'hotel al cafè i del cafè a l'hotel. També s'estaven a Prada altres exiliats, cridats en molts casos per Alexandre Plana, com ara Joan Alavedra, Arnau Cortina i Josep Puig i Cadafalch. Pau Casals també es va instal·lar a Prada, a la vil·la Collette. Avui en dia el Grand Hôtel no existeix: però es fàcil de veure-hi la que n'era la portalada. Es mantenen les reixes dels balcons de les habitacions.

En aquest hotel Fabra va rebre un homenatge (l'últim homenatge en vida) amb motiu d'haver complert 80 anys. Van ser els dies 28 i 29 de febrer de 1948, dissabte i diumenge. Uns 200 comensals es van aplegar en el sopar del dissabte al vespre, en què hi va haver parlaments d'Eugeni Xammar, Josep Irla i Ventura Gassol. Pau Casals hi va interpretar un parell de peces entre les quals El cant dels ocells.

Però el domicili pradenc més famos és el que va Fabra va ocupar des de principis de 1943 fins a la mort, el dia de Nadal de 1948. És al número 15 del carrer dels Marxants. Els Fabra vivien al segon pis. Hi ha una imatge reveladora del menjador de Prada: en primer terme es veu Fabra assegut al costat de la finestra, amb una pipa a les mans, mirant de costat cap a la finestra. En segon terme, en un extrem d'una taula parada, la seva filla Teresa.

Carrer dels Marxants. Prada

Carrer dels Marxants. Prada

Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana 

L’any 1906, Pompeu Fabra va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una comunicació titulada Qüestions d’ortografia catalana.

Gairebé tres anys enrere, el 25 de gener de 1904, mossèn Antoni M. Alcover havia anunciat la celebració d’un congrés amb la finalitat de debatre sobre qüestions relacionades amb la llengua catalana. S’hi van convidar estudiosos d’arreu i s’hi van inscriure més de tres mil congressistes, tant de terres catalanes com de països estrangers. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana es va celebrar, finalment, entre el 13 i el 18 d’octubre de 1906 a la ciutat de Barcelona. L’acte inaugural i el de clausura van tenir lloc al Teatre Principal, i les sessions ordinàries, al Palau de Belles Arts (avui en dia desaparegut).

Probablement pel fet de viure a Bilbao, Pompeu Fabra no va formar part de la comissió organitzadora del congrés, que van compondre mossèn Antoni M. Alcover, Antoni Rubió i Lluch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas-Carbó i Josep Pijoan.

El 1906, Pompeu Fabra vivia a Bilbao, on exercia de professor de química a l’Escola d’Enginyers, i per això va haver de demanar una llicència per poder viatjar a Catalunya i participar en el Congrés. Li van concedir un permís d’un mes, des del 10 d’octubre fins al 10 de novembre, la qual cosa, a més de la participació en el congrés, li va permetre de retrobar-se amb amics i de pronunciar un parell de conferències a l’Ateneu Barcelonès i una altra al Centre Excursionista de Catalunya.

Sabem, per Alcover, que els congressistes van començar a arribar abans del congrés: "Dia 11 i dia 12 [d'octubre] se'n presentaren a flotons. [...] Dia 12, Mr. Fouché-Delbosc, director de la Revue Hispanique, de París, [...] Fr. Lluís Fullana de Benissa (Alacant), Mn. Costa, En Joan Alcover, En J. Torrendell, Mn. Aguiló de Manacor, Mn. Riber catedràtic del Seminari de Mallorca, M. I. Mn. Vicenç Serra, Rector del Seminari d'Eivissa, i En Palomba d'Alguer". I aquell dia mateix, "En Pompeu Fabra".

Val la pena assenyalar alguns dels temes del congrés: "Unidat de la llengua catalana dins totes les seues variedats dialectals que presenta avui i ha presentades sempre", "Importància de l'ortografia: necessitat d'equilibrar l'element fònic amb l'etimològic", "La llengua catalana té sintaxis pròpia; necessitat absoluta de restaurar el seu imperi", "Ús de la veu passiva en català", "Ús dels auxiliars ésser i haver en els temps composts de la veu activa: lo que ensenya la tradició; l'estat actual; normal que cal adoptar"...

La comunicació de Pompeu Fabra al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana va abordar el tema de la creació d’una ortografia nacional i moderna, i va provocar força impacte. Però Fabra també va intervenir d’una manera notable amb agudes esmenes a ponències d’altres congressistes i va evidenciar com pretenia que fos la llengua comuna. En el futur, es va anar fent més explícita la diferència entre aquest model de llengua pretès per Fabra i el model de llengua que promovia mossèn Alcover.

Quan Fabra se'n va tornar a Bilbao, es va trobar que la colònia catalana a la capital basca li va oferir un dinar d'homenatge per l'èxit assolit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i a les conferències posteriors. Va ser el 18 de novembre. A partir d'aquell moment, algunes veus van començar a reclamar que Fabra tornés a Catalunya.  

Portada de la revista Ilustració Catalana del dia 21 d'octubre de 1906

Portada de la revista Ilustració Catalana del dia 21 d'octubre de 1906

Pseudònim

En el marc del II Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra", que va tenir lloc del 7 al 9 d'abril del 2003, Josep Murgades va fer pública una dada sorprenent: Pompeu Fabra havia signat amb pseudònim mitja dotzena d'articles, cosa que, fins aleshores, havia passat desapercebuda. El pseudònim era Esteve Arnau i els textos pertanyien a tres anys diferents i també a tres publicacions diferents, segons veiem en la relació següent:

  1. "L'ensenyança de la llengua francesa a l'Institut de Barcelona", publicat a L'Avenç en cinc entregues entre gener i abril de 1893.
  2. "Noves", publicat a Catalonia el 10 de febrer de 1900.
  3. "L'ensenyança oficial a Catalunya", publicat a Catalonia el 3 de març de 1900.
  4. "Per, pera, per a i perquè", publicat a La Veu de Catalunya el 16 d'abril de 1913.
  5. "El sò de l doble", publicat a La Veu de Catalunya el 30 d'abril de 1913.
  6. "Combinacions de verb i afixe. Guionets i apòstrofs", publicat a La Veu de Catalunya el 8 de juny de 1913.

Murgades dona dos motius que expliquen l'ús del pseudònim. El primer, relacionat amb els articles de L'Avenç i Catalonia, és per camuflar la confrontació directa "amb l'obra i la trajectòria de persones reals i concretes". El segon, que afecta els articles de La Veu de Catalunya, és per defensar determinats punts de la recentment aprovada normativa ortogràfica; defensar-los sense ensenyar que ell, Fabra, n'era un dels principals impulsors. Murgades, de fet, apunta un altre motiu per utilitzar el pseudònim a La Veu de Catalunya: "... l'aprensió que devia fer-li a Fabra col·laborar amb el seu nom en un òrgan periodístic de què sempre s'havia sentit ideològicament molt allunyat". 


Un dels gramàtics catalans amb més pseudònims és possiblement Emili Vallès i Vidal, coautor d’un curs pràctic de gramàtica catalana. L’autor del curs era Jeroni Marvà. Vallès era Ilime Sellav i Ladiv, Joan Cots i Puigbò, Nou Gaballi, Oberón, Plàcid Vidal, R. Muntaner, R. Simon i Brunet i uns quants més. També ell era El Mig Marvà: l’altre mig era Artur Martorell. 

Sabem que tenen pseudònim alguns il·lustres pintors, dibuixants, escultors, músics, actors, cantants, cineastes, escriptors, periodistes… actuals o no. La consulta del Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració, d’Albert Manent i Josep Poca (Pagès Editors, 2013), ens permet descobrir que també en tenen (o en tenien) alguns il·lustres lingüistes.

Potser fregant el que no és un pseudònim estricte, és a dir, no és un nom fals, hi ha les inicials del nom i del(s) cognom(s) autèntic(s): Ramon Aramon i Serra és R. A. S., Adolf Blanch és A. B. i Manuel Milà i Fontanals, M. M. i M. M. F. També Milà signa Dn. M., amb un revelador tractament de cortesia. Marian Aguiló i Fuster segueix la línia clàssica quan signa M. A. F., però inaugura els falsos noms amb un nostrat Jordi.

El nivell més original el representen l’onomatòleg Ramon Amigó i Anglès (Ogima Selga i Pere Joanpere), el fonetista Pere Barnils (Wieder), el gramàtic més influent del segle xix, Antoni de Bofarull i Brocà (que signa El licenciado Vidriera i també Fray Anastasio Timora), el gramàtic Albert Jané (que en té uns quants: Bernat Marçà, Jan Leberat, Magí Terrades, Narcís Terrades…), el codirector de les obres completes de Pompeu Fabra, Jordi Mir i Parache (Arnau Pallarès) i el filòleg Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís (que és Antonio Filopolita, Pedro Fernández, Ramón Miguel Palacio, Un Amigo de la Verdad, Un buen patriota que reside disimulado en Sevilla…).

No s’estan de pseudònims altres noms il·lustres: Antoni M. Alcover és el famós Jordi des Recó i el menys famós Diketimo (així va signar el prevere manacorí una polèmica amb Segimon Pey i Ordeix); Francesc de Borja Moll és L’endevinaire; Joan Baptista Xuriguera, el rei de la conjugació verbal, és Jaume Gardeny, Joan Ventura i Marcel Serra, segons el dia. Fins i tot Pompeu Fabra té pseudònim: Esteve Arnau. En el volum 9 de les Obres completes es poden llegir mitja dotzena de documents que va signar el tal Arnau. 

("Lingüistes amb pseudònim", David Paloma, Suplement de cultura d'El Punt Avui, 25 d'abril del 2014)

Q

química 

Pompeu Fabra era enginyer químic. L’any 1886, en acabar els estudis de batxillerat, va ingressar a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, que aleshores es trobava a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.

La tria dels estudis no va respondre a la passió i la veritable devoció de Fabra, que era la llengua, sinó que va ser el resultat de la pressió de la família, especialment de Bartomeu Galí, el seu cunyat, i dels seus pares, que consideraven que els estudis de lletres no garantien poder-se guanyar bé la vida. Per no disgustar la família, doncs, el jove Fabra va estudiar enginyeria.

El 12 de setembre de 1890, Fabra va obtenir el títol d’enginyer amb l’especialitat de química. L’expedició del títol li va costar 305,30 pessetes, però no el va anar a recollir mai. Gràcies a aquest fet, el títol d’enginyer de Pompeu Fabra es conserva exposat al Col·legi d’Enginyers Industrials de Barcelona.

Ja titulat, Fabra va rebre una oferta per treballar d’enginyer a les mines de sofre d’Hellín, a Albacete, però no va acceptar la feina, perquè fer-ho suposava allunyar-se de Barcelona, de la gent de L’Avenç i del projecte de reforma lingüística que estaven engegant.

Per guanyar-se la vida, un cop va acabar la carrera, Pompeu Fabra no es va dedicar a l’enginyeria sinó que feia classes de ciències i matemàtiques en algunes acadèmies, ocupació que li permetia dedicar temps a l’estudi de la llengua.

L’any 1902, es va convocar un concurs de mèrits per ocupar una càtedra de química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao i Pompeu Fabra s’hi va presentar. En aquella convocatòria, que era tancada, la comissió avaluadora, formada per Manuel Sánchez, que n’era el director, Eduardo Navarro, Josep Serrat i Bonastre i Ramon Oliveras (els dos últims eren catalans), no va poder resoldre el concurs de mèrits a favor de Fabra, perquè hi va haver un empat en les votacions. Per això, el director va convocar unes oposicions obertes i va formar un nou tribunal. Finalment, després de les proves, Pompeu Fabra va obtenir per unanimitat la plaça de professor numerari de química general.

Aquell 1902, doncs, Pompeu Fabra es va traslladar a viure a Bilbao, per desenvolupar la seva tasca docent a l’Escola d’Enginyers. S’hi va estar fins al 1912. L'Escola d'Enginyers es trobava aleshores a la planta baixa de l’antic frontó Abando, a la plaça de la Casilla.

Pot sorprendre el fet que, durant aquell període a la capital biscaïna, totes les publicacions de Fabra tractessin sobre llengua. Però també és cert que va desenvolupar altres tasques relacionades amb la química: l’any 1912 va formar part d’un jurat o comissió de l’Ajuntament de Bilbao que es va encarregar d’estudiar i dictaminar sobre el projecte de filtració i esterilització de les aigües que abastien la ciutat.

Josep Pla, a Homenots, va dir el següent sobre Pompeu Fabra: “Amb Fabra havia passat una cosa curiosa: durant molt de temps els seus amics es pensaven que era un químic amb el derivatiu de la filologia com a violí d’Ingres. De fet, però, resultà totalment, al revés: al capdavall resultà un filòleg que havia hagut d’utilitzar el derivatiu de la química per a afrontar els primers anys de la seva vida independent. [...] Potser la claredat que tenia d’exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació positivament científica.”

Títol d’enginyer amb l’especialitat de química de Pompeu Fabra

Títol d'enginyer amb l'especialitat de química de Pompeu Fabra

R

RAE 

Enmig de la dictadura de Primo de Rivera, es va publicar el reial decret del 26 de novembre de 1926 que, de manera indirecta, va afectar Pompeu Fabra. Recordem que va ser aquesta mateixa dictadura la que, pocs mesos abans del reial decret, va fer despenjar les lletres de l'Institut d'Estudis Catalans que hi havia just damunt l'entrada de l'acadèmia de cultura catalana, al carrer del Bisbe, de Barcelona.

El capítol primer del decret deia que «la Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento o cultivo de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence». Josep Miracle, el principal biògraf de Fabra, escriu que, al voltant de la tria de noms, va sorgir «tot aquell joc d'il·lusions, d'especulacions i de desencisos que hi acostuma a haver en aquesta mena de coses». El fet és que Pompeu Fabra va rebutjar d'entrar a formar part de la Real Academia Española (RAE), cosa que va provocar d'entrada una certa sorpresa. Ell mateix, al cap de pocs anys, s'hi va referir amb les famoses paraules de «si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot». Fabra, ja aleshores, era considerat un símbol de la llengua catalana.

Finalment, les persones elegides per entrar a la RAE van ser Antoni Rubió i Lluch i Eugeni d'Ors per Catalunya, Lluís Fullana per València i mossèn Llorenç Riber per Mallorca.  

Reforma

La reforma lingüística va néixer i es va desenvolupar en el nucli de L’Avenç, i la van encapçalar Jaume Massó i Torrents, des d’una posició més directiva, i Joaquim Casas-Carbó i Pompeu Fabra, que en van ser els veritables ideòlegs i executors.

El procés de reforma lingüística va passar per diverses fases durant les quals no només calia estudiar i fer propostes lingüístiques en un àmbit intern, sinó que també era necessari desenvolupar una campanya per donar a conèixer aquests canvis i propostes en matèria de llengua. La primera fase la va protagonitzar Joaquim Casas-Carbó amb quatre articles sobre qüestions ortogràfiques, com, per exemple, sobre l’escriptura de la preposició ab, i un altre, el cinquè, en què explicava com havia de ser el català literari (escrit) modern.

En la segona fase es pot parlar més pròpiament, encara, de campanya lingüística, atès que es van ampliar les vies de difusió del nou model de llengua que es forjava des de L’Avenç. En aquest sentit, es va organitzar un cicle de conferències al Centre Excursionista de Catalunya, on Pompeu Fabra va fer la seva primera intervenció pública davant d’un auditori. Ho va fer amb dues conferències, el desembre de 1891. El 3 de desembre, en la seva primera conferència, Fabra va tractar la “Conjugació del verb català: present de subjuntiu i infinitiu”, i hi va defensar les desinències pròpies del català oriental. El 19 de desembre, la segona conferència de Pompeu Fabra va dur per títol “Afixos pronominals i teoria de l’apòstrof”.

Havien precedit les intervencions de Fabra dues conferències, la primera, a càrrec de Jaume Massó i Torrents, director de L’Avenç, en què va explicar les raons per les quals la revista havia pres partit per la reforma del català escrit. Joaquim Casas-Carbó va pronunciar la segona de les conferències, en la qual va exposar com havia de ser el català literari modern, tema que ja havia tractat en un dels seus articles inicials sobre la reforma lingüística.

Les propostes ortogràfiques que, fins al 1891, s’havien anat fent i aplicant en les pàgines i les edicions de L’Avenç no havien tingut gaire repercussió. Arran, però, del cicle de conferències i a partir de 1892 se’n va començar a parlar i hi van aparèixer, també, les primeres veus detractores.

En aquesta època, justament, es van publicar una sèrie de notes a les pàgines de L’Avenç, sota l’epígraf “La Reforma Lingüística”. Algunes no anaven signades i les que sí que hi anaven ho feien amb les inicials “J. C. C.” o “P. F.”, és a dir que n’eren els autors Joaquim Casas-Carbó i Pompeu Fabra.

Algunes de les propostes ortogràfiques d’aquest moment van ser, per exemple, el canvi de y a i; la incorporació de la ç, grafia de la qual Pompeu Fabra no era partidari; la supressió de totes les hacs, proposta de Fabra que més endavant quedaria matisada i limitada només a uns certs casos; el canvi dels plurals femenins en -as a -es, etc.

Aviat, les innovacions van anar més enllà de l’ortografia i van començar a afectar també la morfologia, cosa que les dues conferències de Fabra ja havien posat de manifest.

Les propostes modernitzadores de Pompeu Fabra i Joaquim Casas-Carbó s’anaven ampliant i estenent amb l’objectiu d’assolir una uniformitat ortogràfica i fer del català una llengua apta per a totes les funcions comunicatives. El català havia d’esdevenir, també, la llengua nacional de tots els territoris de parla catalana, i això també passava per descastellanitzar-la. D’aquest procés se’n va dir depuració i va afectar directament el lèxic i la sintaxi.

El desembre de 1893 va sortir l’últim número d’aquella etapa de la revista L’Avenç, que havia servit de plataforma difusora de les propostes lingüístiques de Fabra i Casas-Carbó. La campanya per la reforma del català literari, però, va continuar i va tenir el seu colofó l’any 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i encara més enllà, amb la publicació de treballs gramaticals de Pompeu Fabra i del Diccionari general, el 1932, obra també de Fabra.

L'Avens
L'Avenç

Una de les propostes ortogràfiques va ser la incorporació de la ç, grafia de la qual Pompeu Fabra no era partidari.

S

Sant Feliu de Codines


El 24 de gener de 1939 a la matinada Pompeu Fabra i la seva família van marxar cap a l'exili. Ho van fer, no des de Badalona –on van viure des de 1912 fins a 1938–, sinó des de Sant Feliu de Codines –on vivien des de l'agost de 1938–. Fabra pujava i baixava de Barcelona, on treballava, i de Badalona, on tenia la biblioteca i, fins aleshores, la residència habitual.

Segons Carola Fabra, la filla gran de Pompeu Fabra, "el pis de Sant Feliu era confortable, hi havia calefacció". Aquest pis era, de fet, Can Viladomat, un casa situada al peu de la carretera, a l'entrada mateix de Sant Feliu de Codines. Els Fabra vivien al primer pis.

El 24 de gener del 2016 es va descobrir una placa d'homenatge a la façana de la casa de Sant Feliu de Codines, Can Viladomat, lloc des d'on l'il·lustre filòleg va partir definitivament de Catalunya sense res més que el que duia posat. Només les filles van agafar quatre vestits embolicats dins un llençol. Les persones encarregades de descobrir la placa van ser una besneta de Martí de Riquer (avui en dia la casa és propietat d'un dels fills del famós medievalista, mort el 2013) i Pere Vallcorba, l'únic feliuenc que pot explicar en primera persona que va conèixer Pompeu Fabra.

Aquell dia Pere Vallcorba va explicar tres imatges que recordava entorn de Fabra i dels Fabra. Ell aleshores era un nen de 6 anys.

La primera és que Fabra anava i venia de Barcelona cada dia, amb cotxe i amb xofer. Un dia ell també va pujar en aquell cotxe: per primera vegada va anar fins a Barcelona! L'altra imatge és haver descobert el pa blanc a casa de Pompeu Fabra (el pa negre ja sabia com era...). El fet és que els dissabtes a la tarda les filles de Fabra el convidaven a berenar: els Vallcorba vivien davant per davant de Can Viladomat, i el nen s'havia fet estimar. La tercera imatge és un record d'una gran generositat. El 6 de gener de 1939 els Reis van passar per Can Viladomat, per casa de Pompeu Fabra, i van deixar un regal per al nen, per al veí: ni més ni menys que... una bicicleta de tres rodes! Pere Vallcorba ho va explicar amb emoció continguda.

La descoberta de la placa va ser possible gràcies al suport de la família Riquer, de l'Ajuntament de Sant Feliu de Codines, de l'Institut d'Estudis Catalans i d'Òmnium Cultural.

Descoberta d'una placa d'homenatge a la façana de la casa de Sant Feliu de Codines

Descoberta de la placa d'homenatge a la façana de la casa de Sant Feliu de Codines

Secció Filològica 

Pompeu Fabra es va incorporar a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans l'estiu de 1911, concretament el 21 de juliol, quan va tenir lloc la primera sessió de la ponència específica per a la discussió de les normes ortogràfiques. La Secció Filològica, inicialment dita Institut de la Llengua, s'havia constituït poc abans, el 9 de maig, amb set membres que esmentem per edat, de gran a jove: Àngel Guimerà (1845-1924), Joan Maragall (1860-1911), Antoni M. Alcover (1862-1932), Pompeu Fabra (1868-1948), Lluís Segalà (1873-1938), Frederic Clascar (1873-1919) i Josep Carner (1884-1970). Fabra va ser, d'entrada, el tresorer de la Secció Filològica.

Cal destacar el prestigi de què gaudien tots els membres de la Secció Filològica, amb els dos lingüistes més eminents de l'època (Fabra i Alcover, que en va ser el primer president), amb tres grans escriptors que representaven moviments diferents (Guimerà, Maragall i Carner, per bé que els dos primers no hi van participar de manera rellevant: Guimerà només va participar en la reunió constitutiva de la Secció Filològica i Maragall va morir el desembre de 1911) i dos erudits d'anomenada (Clascar, biblista, i Segalà, helenista, primer vicepresident de la Secció Filològica).

Pel contingut d'una carta de Prat de la Riba a Alcover, datada el 8 d'abril de 1912, sabem que el polític va triar ell mateix els membres de la Secció Filològica: "Tal com és la Secció, jo l'he feta y els que la formen ab una sola excepció, la d'en Guimerà, jo l'he triat". Val a dir que Prat de la Riba potser va desconfiar d'entrada de Pompeu Fabra, que era d'esquerres i que estava vinculat al republicanisme catalanista, però va tenir l'habilitat política d'incloure'l entre els membres escollits. A més, va ser Prat qui va impulsar la creació d'una càtedra de català a càrrec de la Diputació de Barcelona: aquesta feina va permetre, al costat de la de director de les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, que Pompeu Fabra tornés a Catalunya el 1912.    

Josep Maria de Sagarra explica a les seves memòries que la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va tenir, d'entrada, un caire clerical. Dels set membres, dos eren capellans: Alcover i Clascar –aquest era, a més, el confessor de Prat de la Riba–. És cert que, estant exclosa la llengua catalana del món universitari, el clero tenia un pes destacat en el terreny lingüístic.

Al capdavall, Alcover i Fabra van representar dues forces antagòniques en el si de la Secció Filològica. Només Fabra entenia com una urgència la normativització de la llengua catalana. Albert Balcells i Enric Pujol expliquen en Història de l'Institut d'Estudis Catalans que "l'èxit de Fabra fou possible (a més de la seva solidesa científica, repetidament lloada) perquè la seva proposta seguia més coherentment la política de Prat". Alexandre Galí, al seu torn, ha deixat escrit que "el problema de l'ortografia no era filològic ni lingüístic ni gramatical: era vital [...] no en el sentit natural –animal, gosaríem dir– sinó en el sentit de concreció nacional, de forma i institució nacional, i per tant era polític".  

Els objectius fundacionals de la Secció Filològica se centraven en els estudis gramaticals i lingüístics, el foment de la llengua i la seva "expansió", és a dir, la normalització lingüística. Aquesta última era una funció circumstancial però, durant molts anys, va ser indispensable. 

T

tenis 

A banda de la seva coneguda faceta lingüística, Pompeu Fabra va ser també un esportista. De tots els esports que van néixer a finals del segle XIX –i en van ser uns quants, com el futbol, la boxa o el tenis– el que més li va cridar l'atenció va ser el tenis.

A Fabra no tan sols li agradava el tenis com a espectador. Hi va començar a jugar el 1912, en tornar de Bilbao. Cada setmana feia unes dues o tres partides. Primer va ingressar a la secció de tenis del FC Barcelona, "que tenia les seves pistes al passeig de Sant Joan". Segons ell mateix va dir anys més tard a La Veu de Catalunya, a Can Barça va començar a ser un jugador de tenis: un jugador amateur, que no participava pas en competicions.

L'any 1914 va ser un dels fundadors del Badalona Lawn-Tennis, ciutat on vivia. El 2 d'agost, per exemple, Fabra figurava com a vocal de la primera junta directiva. Després en va ser president. I quan aquest club va deixar d'existir, Fabra es va apuntar al club de tenis del Masnou, on anava a jugar partits amistosos els dies de festa. 

El desembre de 1927 el van nomenar president de l'Associació Lawn-Tennis de Catalunya, i el 1931 el van reelegir. Pompeu Fabra deia el següent d'aquest esport: "El tenis a Catalunya ha assolit un grau remarcable d'importància i de prestigi, no sols pel crescut nombre de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors". L'Associació Lawn-Tennis de Catalunya comprenia, el 1927, els clubs Turó Barcelona i Pompeia, de primera categoria, "deu o dotze clubs de segona categoria i d'altres que hi ha arreu de Catalunya. En els campionats prenen part únicament els clubs de primera i segona categoria".  Diguem ara una curiositat lligada a aquest esport i a la família Fabra: va ser Carola Fabra, la filla gran del Mestre, qui va ser tenista professional entre les dècades de 1920 i 1930. De fet, Carola Fabra va arribar a ser campiona de Catalunya el 1926.

En el Diccionari general de la llengua catalana (1932), Pompeu Fabra va definir esport de la manera següent: 'Joc o exercici corporal en què es fa prova d'agilitat i destresa o de força, i que aprofita al cos i a l'esperit, al qual dóna promptitud, ardidesa, tenacitat, etc., com són els jocs de pilota, la natació, l'excursionisme, etc.'. I és en aquest diccionari, el diccionari Fabra, on el Mestre ja va entrar el 1932 la paraula tenis... amb una sola ena.

L'esport significava per a Fabra una millora física i també moral: potenciava les relacions humanes. "Els qui estem sotmesos a les disciplines intel·lectuals hauríem de practicar algun esport o altre. Jo trobo que el millor és el tenis: distreu, interessa i [...] dóna una màxima agilitat al cos. A més a més, és dels pocs esports que permet jugar a les dones".

Val la pena assenyalar que el monòleg «Pompeu Fabra: jugada mestra!», interpretat magníficament per Òscar Intente, comença amb un tenista que interpel·la el públic: es pot jugar a tenis sense regles? No és possible. "En l'esport, com en la llengua, cal compartir unes normes i acceptar-les per jugar bé". El monòleg va acompanyar la inauguració de l'exposició «Pompeu Fabra. Una llengua completa» a l'Arts Santa Mònica el 17 de maig del 2018. 

Monòleg "Pompeu Fabra: jugada mestra!", interpretat per Òscar Intente

Monòleg "Pompeu Fabra: jugada mestra!", interpretat per Òscar Intente

Teresa 

És el nom de la segona filla de Pompeu Fabra. Va néixer a Bilbao el 27 de febrer de 1908. Va patir problemes de salut des de petita i aquest fet va propiciar que el 1912, quan la família Fabra i Mestre va abandonar Bilbao per tornar definitivament a Catalunya, els Fabra s’instal·lessin a Badalona, per viure més a prop del mar i amb un aire més net.

A causa d’un càncer diagnosticat el 1947, Teresa Fabra i Mestre va morir el 20 de gener de 1948 a Prada de Conflent, on la família vivia des de 1943. La mort de la filla va afectar moltíssim Pompeu Fabra, que aleshores estava a punt de fer 80 anys.

En L'abecé de Pompeu Fabra cal esmentar una segona Teresa. Nascuda a Sarrià el 1849, Teresa Mestre i Climent era la germana gran de Dolors, l’esposa de Pompeu Fabra. Es va casar amb Jaume Baladia, enginyer i industrial tèxtil, membre d’una de les famílies més riques de la Catalunya d’aquell moment i amic de Fabra des de la joventut.

Sembla que Teresa Mestre de Baladia era una dona de gran bellesa, culta i amb una personalitat captivadora. És per això que va ser la musa d’alguns artistes i escriptors, que la van retratar de forma pictòrica o literària. Teresa Mestre va inspirar, per exemple, Eugeni d’Ors a l’hora de descriure el model noucentista de bellesa, virtut i perfecció en una dona en l’obra La Ben Plantada. Arribats en aquest punt, la conclusió ja no us sorprendrà: Pompeu Fabra i "La Ben Plantada” eren, doncs, cunyats.

Hi ha una tercera Teresa en el món Fabra. Es deia Teresa una neboda de Pompeu Fabra, filla de Jaume Baladia i Teresa Mestre. N'expliquem una curiositat.

L’any 1918, la Joventut Nacionalista de la Unió Regionalista de Catalunya a Mataró va organitzar uns jocs florals i en van oferir la presidència a Pompeu Fabra. Val a dir que, en aquell certamen, Josep Carner va ser mereixedor de la Flor Natural i Josep M. de Sagarra va rebre el premi a la Pàtria. Pompeu Fabra, en el seu discurs com a president, a banda d’elogiar la qualitat dels poetes i les seves obres, va exhortar l’auditori a continuar la tasca de depuració i redreçament de la llengua catalana. I on és Teresa en aquesta història? Es dona el cas que la reina d’aquella edició dels jocs florals celebrats a Mataró va ser... Teresa Baladia i Mestre. La neboda.

testament 

Pompeu Fabra va fer testament, escrit, naturalment, en català, el 27 de novembre de 1947. Va ser a Sant Julià de Lòria (Andorra), a la notaria de Rossend Jordana i Besolí. Fabra, exiliat des de 1939, el 1947 vivia a Prada: des d'allà hauria agafat un tren fins a Vilafranca, un altre fins a la Tor de Querol, un altre fins a l'Ospitalet (molt a prop del Pas de la Casa) i finalment l'autobús de línia fins a Canillo, Encamp i Andorra la Vella; després d'unes quantes hores, en un viatge que havia de ser èpic, es va plantar al petit país dels Pirineus. 

Dos o tres mesos abans, Fabra havia escrit al metge Josep Sastre i Torruella, també exiliat, que vivia a Andorra. Sastre i Fabra s'havien conegut a la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, durant la guerra civil; a principis dels quaranta també van coincidir a Montpeller. Un bon dia Fabra va escriure a Sastre per dir-li que tenia la intenció de fer testament i per preguntar-li si a Andorra el podria fer, tal com tocava, en català. Sastre va contactar amb el notari episcopal d'Andorra i aquest li va dir que Fabra podia anar-hi quan volgués. "En català, oi?". "Per descomptat!". Sastre ho va comunicar a Fabra amb una observació: que no tardés a anar-hi perquè una nevada primerenca podia fer tancar el port d'Envalira i després ja no el tornarien a obrir fins a la primavera.

Fabra, que tenia 79 anys, va anar a casa del seu amic el 26 de novembre de 1947, amb el prec que l'acompanyessin a l'hotel. "De cap manera, per favor. Ens veuríem molt honrats si volgués compartir la nostra llar". Aquesta llar era una caseta anomenada Villa Carmen (a la foto es pot veure una mica, just damunt la balconada de l'entrada). La casa la van enderrocar als anys setanta, però Jordi Mir, un dels experts de l'obra fabriana, la situa en el número 85-87 de l'actual avinguda del príncep Benlloch, a Andorra la Vella. Avui és un bloc de pisos de cinc plantes.

En la signatura hi va haver dos testimonis: l'amic Josep Sastre i també Manel Pons, director de la sucursal a Andorra la Vella de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis.    

El testament de Fabra és breu i reflecteix el neguit per assegurar el futur de la seva filla Teresa, ja malalta. Però Teresa va morir al cap de dos mesos escassos, el 20 de gener de 1948. 

El testament 

"Compareix el senyor Pompeu Fabra i Poch [...] i tenint a judici meu la capacitat legal necessària per a aquest acte, diu: que trobant-se en el ple ús de les seves facultats i desitjant ordenar la seva successió i disposar dels seus béns per a després de la seva mort, atorga testament en els següents termes:

Deixa a la discreció dels seus hereus tot el que fa referència a l'enterrament del seu cadàver i al compliment de les formalitats i cerimònies que motivi la seva mort.

En tots els seus béns presents i futurs, de qualsevol classe que tinguin, drets i accions, institueix hereus universals per parts iguals i a les seves lliures voluntats la seva esposa, senyora Dolors Mestre i Climent, i les seves filles Carolina, Teresa i Dolors Fabra i Mestre, casada aquesta última amb Ferran Rahola i Auguet, les quals són totes les que ha tingut del seu únic matrimoni. Però com una mesura de prudència aconsellada per motius d'especial afecte, ordena el testador que la seva filla i hereva Teresa, si bé podrà disposar lliurement de la part líquida de l'herència consistent en moneda, valors i objectes de tota mena que existeixin o puguin existir en tot temps, no podrà disposar dels altres béns o drets pertanyents a l'herència sense el consentiment  dels cohereus instituïts en aquest testament, devent considerar-se vàlid amb tots els efectes legals qualsevol contracte que els hereus atorguin per a l'ús d'aquells drets especialment els d'autor de les obres del testador, encara que no concorri a l'atorgament la seva filla Teresa, però quedaran obligats els seus cohereus a abonar a aquesta íntegrament el total import de la part que li correspongui segons aquest testament com si hagués assistit juntament amb ells a l'atorgament del contracte. Per a la deguda eficàcia de les limitacions consignades en aquesta clàusula, el testador ordena que en tots els béns i drets compresos en les esmentades limitacions, especialment en els seus drets d'autor, substitueixin la seva filla i hereva Teresa després de la mort d'aquesta els altres hereus instituïts en aquest testament que la sobrevisquin, la qual substitució s'haurà d'entendre feta per parts iguals entre els substituts i a les seves lliures voluntats. Per últim, ordena el testador que en el cas de premorir-lo qualsevol dels hereus instituïts en aquest testament sense deixar fills, substitueixin el premort els altres cohereus per parts iguals i a les seves lliures voluntats, passant en altre cas la seva participació als fills que deixi, també per parts iguals entre ells. [Clàusules d'estil]
 

(Transcripció extreta del llibre Pompeu Fabra a l'exili, 1939-1948, de Jordi Manent)

Testament Pompeu Fabra

Testament de Pompeu Fabra

Tolosa 

El dijous 5 de juliol de 1945 la Universitat de Tolosa va nomenar doctor honoris causa "le grammairien" Pompeu Fabra. L'acte va tenir lloc a l'amfiteatre de la Facultat de Lletres i el va presidir el rector de la Universitat, el lingüista Paul Dottin, al costat del degà de la Facultat de Lletres, Daniel Faucher, a més de representants diversos de les facultats de la Universitat de Tolosa, entre les quals destacaven Ciències i Medicina.

Altres personalitats també hi van ser presents: Jean Cassou, primer president de l'Institut d'Estudis Occitans; Ismaël Girard, un dels artífexs d'aquest institut, i el sacerdot i escriptor occità Josèp Salvat, que feia poc més d'un any que havia tornat del camp de concentració alemany de Neuengamme. Els polítics tampoc no hi van faltar: parlem de Pierre Bertaux, comissari regional de la República francesa; Napoléon Joseph Léon Duchâtel, que era el prefecte de l'Alta Garona, i Jean Cabanis, alcalde de Tolosa. L'autoritat religiosa era aleshores un personatge molt conegut: l'arquebisbe de Tolosa Jules Saliège, que havia escrit la carta pastoral per denunciar les deportacions de jueus del règim de Vichy, a favor, doncs, de la «persona humana». És una carta que es va llegir a totes les parròquies de la diòcesi el 23 d'agost de 1942. «Els jueus són homes; les jueves són dones. Els estrangers són homes, les estrangeres són dones. Són els nostres germans i les nostres germanes, com tants d'altres. Un cristià no se'n pot oblidar.»

El poeta rossellonès Josep Sebastià Pons, catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa, va ser l'encarregat de llegir l'elogi de Pompeu Fabra. El títol era M. Pompeu Fabra et le catalan littéraire. Pons va parlar en francès, i només les frases finals les va dir en català. L'any 1990 August Bover i Font va escriure el següent en la revista Els Marges: «Si fem l'esforç de situar-nos a l'època i a l'espai on es va produir, ens adonarem que difícilment podia haver estat d'una altra manera. [...] Les autoritats franceses devien vetllar per tal que en un acte com aquell no hi hagués lloc per a la més mínima vel·leïtat régionaliste».

Pons va fer un discurs molt clar per destacar la feina de Fabra i l'estima en què el tenia el poble català. Va exposar la situació de la llengua catalana anterior a Fabra, la fixació de les Normes ortogràfiques, la presidència de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, etc. Hi va aportar, també, algun record explicat directament a Pompeu Fabra: «Les maîtres de cette science jouissent tout au plus d'un prestige sévère, dans des cercles restreints, mais il n'en va pas de même pour vous». Pons, aleshores, exposa l'anècdota de la sorpresa de Manuel Azaña en passejar per Barcelona i adonar-se que la gent aplaudeix Pompeu Fabra pel carrer. ¿Ho heu vist mai, que s'aplaudeixi un filòleg pel carrer?, es pregunta. «Cela ne s'est jamais vu à Paris, à Londres ou à Madrid, parce que le français, l'anglais et l'espagnol ont toujours eu un développement normal.»      

És cert que l'honoris causa de Pompeu Fabra va passar força desapercebut. Les raons semblen clares: bona part de la intel·lectualitat catalana era a l'exili, les terres de parla catalana vivien una postguerra i la cultura catalana patia una brutal repressió franquista.  

No ens ha arribat el discurs de Pompeu Fabra, però se'n poden deduir algunes idees arran d'unes paraules que va dir Fabra el dia 1 de desembre de 1945 a París, amb motiu d'un sopar d'homenatge: «El mateix que deia a Tolosa el dia que la seva Universitat m'investia amb el doctorat 'honoris causa' haig de repetir avui. Una etapa de la reconquesta de la nostra cultura a través de la seva llengua està acomplerta. Aquesta etapa a la qual ha volgut lligar-se el meu nom era el de la normalització de l'idioma empobrit i decadent. Jo no he creat res. M'he limitat a presidir un treball d'estructuració i de fixació de l'idioma. Avui això ho accepta tothom. Però no n'hi ha prou en haver arribat a aquest estadi. Ara es tracta de complir una segona etapa. I aquesta etapa correspon realitzar-la a tots aquells que escriuen el català i, sobretot, als nostres escriptors. No és un secret per a ningú que en les nostres publicacions d'exili les incorreccions gramaticals i ortogràfiques abunden. No n'hi ha prou, amics, a dir que el català ha arribat a l'estadi d'una llengua de cultura. Cal que tots palesem la veracitat d'aquesta afirmació, i això han de fer-ho tots els catalans i, sobretot, aquells que pretenen ésser l'exponent de l'ànima del nostre poble».

Aquell dia, i després d'un llarg aplaudiment, Fabra va afegir un comentari en to irònic: «Ja em permetreu que no parli de política, car en això soc un neòfit».

Placa al poble d'Illa (Catalunya del Nord). S'hi veu Josep Sebastià Pons.

Placa al poble d'Illa (Catalunya del Nord).

traduccions

En l'obra de Pompeu Fabra destaca una activitat addicional, a la qual el Mestre es va dedicar amb força interès durant l'última dècada del segle xix: la traducció literària. A l'empara del grup de L'Avenç, Fabra entenia la traducció com un instrument necessari i imprescindible per a la modernització de la llengua i la literatura catalanes. Sabem que Alexandre Cortada (1865-1935), un dels col·laboradors de la revista, va ser el principal responsable de mostrar a Fabra els principals autors europeus de l'època. En l'àmbit del teatre, aquests autors eren Henrik Ibsen (1828-1906) i Maurice Maeterlinck (1862-1949).

La primera obra que Fabra va traduir va ser L'intrusa (sic), del dramaturg belga Maurice Maeterlinck, màxima figura del teatre simbolista europeu. Era un text en general lacònic, que es concretava en un lèxic sobri i en una sintaxi plena de frases curtes i en suspensió. L'intrusa es va publicar a la revista L'Avenç entre el 15 i el 31 d'agost de 1893, i la peça com a tal es va representar a Sitges, en la Segona Festa Modernista, el 10 d'octubre de 1893. Fabra hi va fer de traspunt. És a dir, de «persona que, dels bastidors estant, avisa els actors que han de sortir i els apunta els primers mots». Entre els intèrprets de l'obra hi havia Raimon Casellas, que feia de l'avi cec (un dels protagonistes).

Fabra havia escrit a Maeterlinck per demanar-li permís per traduir aquesta obra, i Maeterlinck li havia respost que «c'est de bien grand coeur [...] que je vous autorise à traduire L'Intruse». El dramaturg hi va afegir una frase final rebel i un punt enigmàtica: «... heureux de me trouver un instant avec vous du côté de la témérité et de la indépendance».

La segona obra que Fabra va traduir, també el 1893 –conjuntament amb Joaquim Casas-Carbó–, va ser el drama Espectres, del noruec Henrik Ibsen (1828-1906), màxim representant del teatre d'idees. L'obra es va publicar a L'Avenç entre el 31 d'octubre i el 30 de desembre de 1893, i va sortir com a volum el 1894 a la «Biblioteca Popular de L'Avenç».

Quan l'obra va sortir publicada com a llibre, va aparèixer la nota següent: «El titul de l'original és Gengangere. La paraula francesa Revenants tradueix molt bé el titul norueg. Nosaltros, a falta d'una paraula que correspongui exactament a la noruega Gengangere, l'hem traduida per Espectres, qu'és la que'ls italians han adoptat (Spettri). El titul inglès Ghosts tampoc tradueix am prou fidelitat el mot norueg.» Espectres es va estrenar el 16 d'abril de 1896 al Teatre Olimpo, de Barcelona.

El mateix 1896 la premsa va anunciar l'estrena de l'obra Rosmersholm, també d'Ibsen, que Fabra havia traduït. Tanmateix, no hi ha constància que s'estrenés.

Dos anys més tard, el 10 de març de 1898, la revista Catalònia va publicar l'obra Interior, de Maeterlinck. Fabra en va ser, també, el traductor, amb un model evolucionat en relació amb la primera traducció de Maeterlinck: Fabra va escriure en aquest cas nosaltres, vosaltres, el verb haver amb hac (i també he, hauria, hagi...), els infinitius com correr amb erra final, etc. L'obra es va estrenar al Teatre Líric, situat al bell mig de l'Eixample de Barcelona, el 30 de gener de 1899.

El 1898 Fabra va afegir una nova traducció: el conte Ulalume, de l'escriptor nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849). Es tracta d'un text inèdit, possiblement perdut. També de Poe, sembla que Fabra va traduir La cuca de llum (altrament conegut com L'escarabat d'or): igualment som davant d'un text inèdit i amb tota probabilitat perdut.

Enric Gallén, especialista en les traduccions teatrals de Fabra, afegeix una última possible traducció. En una carta de Fabra a Casas-Carbó, escrita des de Bilbao el 27 de novembre de 1910, el Mestre li pregunta a Casas-Carbó: «Te va be que tradueixi Les petits poèmes en prose? Doncs cuita a fer-me.n enviar un exemplar!». Els cinquanta Petits poèmes en prose són obra de Charles Baudelaire (1821-1867). 

Gràcies a la traducció de textos literaris, Fabra va poder descobrir les possibilitats expressives de la llengua bo i aplicant les propostes de L'Avenç. No se sap de Fabra cap text teòric entorn de la traducció en general: l'única referència apareix en una conversa filològica, la del 27 de setembre de 1925, en què Fabra denuncia les «traduccions fetes mecànicament, mot a mot».

Portada d'Espectres

Portada de l'obra Espectres del noruec Henrik Ibsen.

U

Uruguay 

L'any 1934 Pompeu Fabra era ja un personatge molt conegut. N'hi haurà prou amb tres exemples per a demostrar-ho: 1) El 28 de gener d'aquell any l'Ajuntament de Badalona el va nomenar Fill Adoptiu de la Ciutat i li va concedir la medalla d'or.
2) El 6 de maig va presidir els 76ns Jocs Florals de Barcelona, que es van celebrar al Palau de la Música.
3) L'11 de setembre va ser especialment aplaudit quan la delegació de Palestra va fer l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova.

Aleshores va venir el 6 d'octubre. A les 20.15 h d'aquell dia Lluís Companys va proclamar, des del balcó de la Generalitat, l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. "Catalans: l'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc, i Catalunya i la República al cor de tots".

Arran d'aquests fets, el govern espanyol va empresonar el govern català, va dissoldre els 29 ajuntaments governats per Esquerra Republicana de Catalunya i va suspendre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Molts catalans van ser detinguts i, en una bona part, jutjats i empresonats. Pompeu Fabra va ser empresonat el 27 d'octubre al vaixell Ciudad de Cádiz en tant que president de Palestra i també president del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, per la seva adhesió al govern català. Pocs dies després, van traslladar Fabra al vapor Uruguay. Allí es va estar sis setmanes i un dia tancat, és a dir, no va sortir en llibertat fins al 8 de desembre.

El vapor Uruguay feia 146 metres d'eslora i podia transportar gairebé 2.000 persones. Així ho havia fet entre 1919 i 1932, en la línia Barcelona-Mar del Plata. El 1934 feia dos anys que estava sense servei al port de Barcelona. L'octubre de 1934 el govern de la Segona República Espanyola el va adquirir per fer-lo servir de presó. Van arribar a haver-hi 2.500 persones, sobretot polítics i funcionaris. 

Una de les imatges més conegudes de Fabra el mostra, precisament, amb la pipa a la mà i repenjat a la barana de l'Uruguay. L'escultor Francisco López Hernández (1932-2017) en va fer un relleu en què va reproduir aquesta imatge tan coneguda de Pompeu Fabra. L'obra es va exposar al vestíbul de l'edifici Rambla de la Universitat Pompeu Fabra des del 1993 fins al 2009. Però des del 13 de febrer del 2009 és a l'entrada de l'auditori del campus de la Comunicació (Universitat Pompeu Fabra).

És curiós assenyalar que, durant l'empresonament al vapor Uruguay, Fabra va tenir temps de pronunciar la conferència "Sobre l'evolució dels mots".

Relleu de l'escultor Francisco López Hernández

Relleu de l'escultor Francisco López Hernández

V

València 

Pompeu Fabra va visitar cinc vegades el País Valencià. Vicent Pitarch ho detalla amb mestratge en el llibre Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme (Fundació Carles Salvador, 2011).

El primer viatge Fabra el va fer al costat d'un altre membre de la Secció Filològica, mossèn Frederic Clascar, a finals d'agost o principis de setembre de 1915. Va ser un acord de la Secció Filològica que tenia la intenció de canviar impressions "sobre la manera més adequada de contribuir a l'expansió de la llengua [catalana] en terres de València".

El segon viatge Fabra el va fer a finals de maig de 1930 al costat del seu amic Jaume Bofill i Mates en el marc dels Jocs Florals. Val a dir que la revista literària més prestigiosa aleshores al País Valencià, Taula de lletres valencianes, acceptava plenament l'autoritat gramatical del Mestre: "Gràcies a Pompeu Fabra el llenguatge s'ha unificat, tothom pot escriure correctament i el català és una llengua normal, com el francès o el castellà".

El tercer viatge és el més conegut –i això es deu, en part, a la fotografia que se'n va fer–. Fabra, Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep M. de Casacuberta van visitar Castelló de la Plana i València entre els dies 23 i 27 de novembre de 1935. A Castelló hi van visitar la Societat Castellonenca de Cultura i a València van fer una reunió de feina a l'entorn del nomenclàtor del País Valencià amb dos personatges il·lustres del fabrisme a València: Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Manuel Sanchis Guarner. També van visitar el Consell de Proa, el Centre de Cultura Valenciana, l'Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d'Actuació Valencianista, Lo Rat Penat i Acció Valenciana (la foto es va fer a la seu de l'entitat, que era al pis principal del número 3 del carrer de Cavallers, de València).

El 10 de juliol de 1937 Fabra va trobar-se a València amb els valencianistes que assistien al II Congrés de l'Associació Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura, entre els quals hi havia Carles Salvador, Adolf Pizcueta i Enric Navarro Borràs. Va ser el quart viatge.

Tres mesos més tard, els dies 4 i 5 d'octubre de 1937, Fabra va tornar a València (va ser la seva cinquena i última visita) com a president del patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona per assistir a la reunió extraordinària de l'esmentat patronat. En aquells moments València allotjava el govern central de la República.   

El seny ordenador de la llengua era tingut, també entre els valencians –escriu Pitarch– "com l'antídot per excel·lència contra el desordre ortogràfic dominant en els usos idiomàtics cultes". Fabra va deixar escrit que "cal fer tot el possible per guanyar a València la batalla de l'idioma". Joan Fuster, força anys més tard, també va deixar un dels seus aforismes: "Els pocs o molts valencians que ara escriuen en la pròpia llengua són fabristes sense saber-ho".

Tercer viatge de Pompeu Fabra a València. 1935

Tercer viatge de Pompeu Fabra a València. 1935

veu de Fabra, la

 

Hi ha dues gravacions amb la veu de Fabra. La primera és de 1933. El lingüista Delfí Dalmau va iniciar la gravació en discos d'una sèrie de lliçons de català i va voler que la sèrie l'encapçalés la veu de Pompeu Fabra. Li va demanar de dir alguna cosa i Fabra va llegir els tres paràgrafs d'un article que va publicar el 1918 en el butlletí Nostra Parla. L'article, sense títol, es va acabar convertint en el text insígnia del fabrisme al País Valencià: "Dèiem una vegada a un escriptor valencià". El 1968, amb motiu del centenari del naixement de Fabra, es va editar un disc de 45 rpm que reproduïa el text esmentat. Podeu sentir aquest text a la pàgina principal del web Ruta Pompeu Fabra (rutapompeufabra.com), on diu "Escolta la veu del Mestre".

La segona gravació és de 1935 i coincideix amb l'estrena d'un programa setmanal a Ràdio Barcelona dedicat a l'esport: es titulava Quart d'hora de l'esport català i es va estrenar a les 8 del vespre del 8 de febrer d'aquell any. Hi van parlar Joan Roca Alcanyís, Francesc Guàrdia i Riu, i Pompeu Fabra, "secretari, vicepresident i president respectivament de la Unió Catalana de Federacions Esportives". Se'n conserva un tall de dotze segons, en què Fabra diu: "Per acabar, que expressi el nostre agraïment a la Ràdio Barcelona que ens ha donat tota mena de facilitats per organitzar el Quart d'hora setmanal de l'esport català que avui inaugurem". Podeu sentir el tall de veu a http://cadenaser.com/m/emisora/2014/07/15/audios/1405377856_660215.html.

Ràdio Barcelona va començar a emetre el 14 de novembre de 1924 des d'un pis de l'hotel Colon, a la plaça de Catalunya. Als anys vint del segle XX, no hi havia gaire interès a conservar arxius sonors. Els mitjans tècnics, aleshores, tampoc no en facilitaven la tasca. Només es conservaven programes que es poguessin tornar a emetre, com els anomenats radioteatres: així es podien omplir hores de programació. Tanmateix, la fonoteca va guardar uns pocs programes d'entrevistes, concerts en directe, programes musicals, discursos... i alguns talls de veu, com el de Pompeu Fabra.  La veu de Fabra es va trobar en el tram final d'una de les bobines històriques de Ràdio Barcelona, sense datar. Gràcies a la col·lecció de guions de tota la programació diària de Ràdio Barcelona, des de l'any 1925 fins al 1946, que es pot consultar en el dipòsit digital de documents de la Universitat Autònoma (físicament es troba a la Biblioteca de Comunicació), s'ha pogut accedir al guió de la programació del 8 de febrer de 1935. Al revers dell full, escrit a mà –tal com mostra la fotografia–, s'hi detallen els noms de les persones que hi van parlar.

La veu de Fabra

W

w 

És la vint-i-dosena lletra de l'alfabet llatí, el nom de la qual és ve doble –no uve doble–. Només s'utilitza per escriure paraules d'altres idiomes (sobretot de l'alemany i l'anglès, com per exemple watt i weber, respectivament; però també trobem la ve doble en transcripcions a l'alfabet llatí de paraules provinents de llengües orientals, com per exemple wok, del xinès guo). En temps de Fabra, en què s'havia de redreçar tota una ortografia vacil·lant, aquesta lletra no va despertar gens d'interès. Primer calia saber si s'havia d'escriure días o dies, traball o treball, caball o cavall, pahir o pair i tants altres casos essencials per a la modernització de la llengua catalana.

Pompeu Fabra va recollir tan sols tres paraules amb w en el Tractat d'ortografia catalana de 1904: wagó, whist i whisky. Hi deia que aquesta lletra, i també la k, "s'empleen en molt poques paraules". Fabra, que era wagnerià, també hauria pogut recollir aquest adjectiu, wagnerià, i també wagnerisme.

En canvi, més endavant, en l'etapa institucional de Pompeu Fabra, la ve doble va desaparèixer. No surt esmentada en cap de les vint-i-quatre normes ortogràfiques que l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar el 24 de gener de 1913, ni tampoc hi ha cap paraula que comenci amb w en el Diccionari ortogràfic de 1917. Ara bé, sí que el Diccionari general de la llengua catalana, de 1932, recull unes poques entrades amb w inicial. Concretament, nou: wagnerià -ana i wagnerisme (ara ja sí!), wagnerita, water, weberàcies, whisky, wulfenita, wurtemberguès -esa i wurtzita. ¿Sabeu quantes entrades amb w inicial té actualment l'edició en línia del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans? Vint-i-una, entre les quals hi ha watt i weber però no wok. La paraula whisky continua escrivint-se a l'anglesa, com en temps de Fabra.

w

wagnerià 

Pels volts de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, quan Pompeu Fabra tenia 20 anys, el gran filòleg va aficionar-se a la música. Al costat d'alguns amics que havia conegut en entorns acadèmics, com el crític musical Alexandre Cortada, l'articulista Jaume Brossa i Roger i el futur industrial del tèxtil Jaume Baladia, anava sovint al Liceu: tots eren europeistes, tots eren wagnerians. Fabra, també.

No sabem si Fabra ja havia llegit, en aquell temps, el famós assaig biogràfic de Wagner, escrit per Joaquim Marsillach (1859-1883), un dels impulsors de la fe wagneriana a la Barcelona de l'últim quart del segle xix, juntament amb Joaquim Letamendi (1828-1897). Però sí que sabem que els admiradors de Wagner no eren gaires, aleshores. D'aquí ve que es coneguessin amb un sobrenom sorneguer: Els Trenta. Domènec Guansé escriu que "Els Trenta feien molt de soroll amb les seves abrandades opinions".

Mila Segarra, també biògrafa del Mestre, escriu que els melòmans tradicionalistes qualificaven amb un altre sobrenom els admiradors universitaris de Wagner: Els Pequenyus. Eren "pequenyus" perquè eren joves! Deien els tradicionalistes que l'edat els faria canviar els gustos. La catalanització irreverent de pequeño feia enriolar Fabra. "Li feia brillar una espurneta als ulls, mentre evocava els seus records", en paraules de Guansé. D'Els Pequenyus en va sortir, més endavant, la Societat Catalana de Concerts, "nucli impulsor de la renovació musical catalana", però també, d'alguna manera, el gust pel simfonisme, per l'òpera, per l'activitat coral, pel conreu de la sardana, etc.

El 1899, any de l'estrena de La valquíria, de Wagner, per primera vegada es van apagar els llums del teatre durant una representació operística. Wagner era una revolució! El 12 d'octubre de 1901, a les deu de la nit, va néixer en Els Quatre Gats l'Associació Wagneriana de Barcelona gràcies a tres estudiants de medicina... més pequenyus que Fabra: Lluís Suñé, Josep Maria Ballvé i Amali Prim.

Cartell de Lohengrin

Cartell de Lohengrin on consta l'Associació Wagneriana

X

eXcursionisme 

Pompeu Fabra era un excursionista apassionat. De jove, solia anar a caminar pel Tibidabo, per Collserola, també fins a la serra de l'Ordal, i, agombolat per la colla de L’Avenç, va descobrir els Pirineus. "Quan en Massó i Torrents em parlava dels Pirineus d'aquella manera que ell sabia fer-ho, a mi se m'obria el cor. Les seves descripcions donaven una imatge tan vívida i pura d'aquelles serralades i dels seus paisatges que a mi em feien pensar en un altre món". Tampoc va perdre l’hàbit i el gust per l’excursionisme durant els deu anys que va  viure a Bilbao. De vell, ja a l’exili de Prada, continuava sortint d’excursió. Sol o en companyia, anava fins a Rià, Marquixanes o Sant Miquel de Cuixà.

S'explica que, l’estiu de 1889, Pompeu Fabra va fer una excursió molt sonada: va anar a peu des de Barcelona fins a Camprodon, on passaven les vacances sa germana Anna i el seu marit, Bartomeu Galí (i els cinc nebots de Fabra, és a dir, els fills d'Anna i Bartomeu). S’hi va estar set dies, per arribar a Camprodon. Caminava, de mitjana, una quarantena de quilòmetres per jornada i sembla que la proesa només li va costar deu rals, el preu del dinar de l’últim dia, a Olot, poc abans d’arribar a la destinació.

El Centre Excursionista de Catalunya (CEC), del qual Pompeu Fabra es va fer soci el 20 d’octubre de 1891, té una vinculació directa amb el vessant acadèmic del Mestre. Va ser justament a la seu del CEC, al número 10 del carrer del Paradís de Barcelona, on Fabra va fer la seua primera aparició pública en el context de les conferències organitzades per donar a conèixer la reforma lingüística impulsada per L’Avenç. Així, el 3 de desembre de 1891 va pronunciar-hi la conferència titulada “Conjugació del verb català: present de subjuntiu i infinitiu” i el 19 de desembre va parlar sobre “Afixos pronominals i teoria de l’apòstrof”.

Fer salut i cames, esbargir-se, conèixer nous indrets, el seu entorn i els seus costums, etc., eren i són motivacions potents per practicar l’excursionisme. Els filòlegs il·lustres, com Fabra i Coromines, hi van sumar l’amor per la pàtria i l’interès i la passió per les diferents manifestacions lingüístiques del territori català.

El gust per l’excursionisme es va estendre a Catalunya durant l’últim quart del segle XIX. L’objectiu principal de la majoria de les primeres excursions era científic i d’estudi; ho demostra el nom mateix de la primera agrupació excursionista catalana, l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, fundada el 1876. El 1890, aquesta associació es va fusionar amb l’Associació Catalana d’Excursions per fundar el Centre Excursionista de Catalunya.


El nom de Pompeu Fabra apareix en dues de les 457 excursions que Joan Coromines va datar entre el 13 d'octubre de 1923 i el 4 d'abril de 1954. Totes dues són a la vall de Peguera.

La primera, els dies 24, 25 i 26 de juliol de 1932. Fabra tenia 64 anys. "[Dia 24] M'havia donat cita per a avui a la tarda amb en Pere Gabarró al port de la Bonaigua, per tal de dirigir-nos junts, travessant les serres, al campament Fabra-Arnalot en la vall de Peguera, on projectem anar a passar uns quants dies amb en Fabra i altres amics". "[Dia 26] A l'ombra dels pins, damunt les aigües idíl·liques de l'estany Trescuro, trobo asseguts en Fabra, en Lluís Arnalot, en Febrer, en Bordàs, els germans Blasi i el Sr. Emili Vallès amb la seva senyora i una noia que estiueja a Espot, que han pujat de la fonda a fer un dia de camp".

La segona, el 30 de juliol de 1932. Però en aquest cas Fabra no hi és: Coromines s'hi refereix per un fet prou curiós: "Així passem un serrat i ens trobem damunt un estany desconegut, de regulars dimensions. És el que en Fabra l'any següent va batejar l'estany Escondit".  

En una de les llibretes de notes de camp de Joan Coromines, s'esmenten els seus "estris d'excursió" (no sabem si Fabra portava tants estris com Coromines quan sortia d'excursió, però és ben cert que se'l veu sempre amb vestit, corbata i barret): motxilla, guies, mapes, guia ferrocarril, ganivet, pot, coberts, capses, plats, escudellòmetre, fogó, esperit de vi, oli, mistos, tovallons, ous, pa, viandes fredes, esmorzar, vi, sal, postres, xocolata, calçat, calçat de recanvi, abrigall, guants, capell, bastó, impermeable, vestit, corretja, portamonedes, cartera, carnet, rellotge, llapis, ploma, mitjons, mitjons de recanvi, mitges, lligacames, camisa, corbata, llanterna i pila, màquina de fotografiar, mocador, mocador de recanvi, pinta, capsa ulleres, gillette, tenda, manta, sac de dormir, brúixola, higròmetre, diari, gases i tafetà, fil i agulla, cordill, per llegir, sabó i piolet.

Camprodon

Camprodon

eXili

Pompeu Fabra i família van marxar cap a l'exili el 24 de gener de 1939. Aquella nit i també la de l'endemà van dormir a Can Pol de Montfullà, a Bescanó. Després van anar fins a Agullana, al Mas Perxers, on es van estar cinc nits. El 31 de gener al matí van reprendre el camí per passar la frontera i, així, la nit del 31 van dormir al Voló. Els primers dies de febrer ja eren a Perpinyà.

El primer any d'exili de Pompeu Fabra va ser, possiblement, el més dur. En general, els exiliats buscaven llocs per viure, residències, i tenien l'esperança de rebre diners. Però en van rebre pocs o no en van rebre. Era gairebé impossible trobar feina, perquè s'havien de tenir els papers en regla i els exiliats no els solien tenir. Anaven sense rumb, cap aquí, cap allà, amb la por que els agafessin i que els portessin, per exemple –com els va passar a tants exiliats–, al camp de concentració d'Argelers (també dit Argelers de la Marenda).

Sabem que Fabra va viure, entre el febrer de 1939 i el febrer de 1940, a les poblacions següents: Perpinyà (uns pocs dies), Illa (deu dies), Prada (tres setmanes), una segona vegada Illa (cinc mesos) i una segona vegada Prada (mig any). Entre el 10 i el 14 de febrer de 1940 Fabra es va instal·lar a Montpeller, on s'estaria una mica més de dos anys.

Tanmateix, a causa de la invasió alemanya, Fabra i família van haver de tornar a decidir una altra població on poder viure: el Mestre va deixar escrita una certa preferència per Beuames de Venise (més amunt d'Avinyó) i també per Olliergues (a l'est de Lió). Hi ha fins i tot una carta en què Fabra dona a entendre que hauria anat a Mèxic si allà hagués pogut publicar la nova gramàtica que estava escrivint. Però el fet és que va tornar a Perpinyà i s'hi va estar el segon semestre de l'any 1942.

Entre el gener de 1943 i el dia de Nadal de 1948, data de la mort del Mestre, Pompeu Fabra va viure en el segon pis del número 15 del carrer dels Marxants de Prada. Allí va escriure-hi la Catalan Grammar i la Gramàtica catalana-romanesa, avui perdudes; la Grammaire catalane i una breu Gramàtica catalana, obres que per sort no es van perdre; hi va acabar d'escriure la Gramàtica catalana, publicada pòstumament; hi va voler escriure el Diccionari català-francès / francès-català (sembla, tanmateix, que potser no el va arribar a començar) i l'article inacabat Grafia de mots compostos, sintetitzats o no, amb guionet o sense; les vint-i-tres converses filològiques que van sortir entre el 7 de novembre de 1945 i l'11 de gener de 1947 en el setmanari La Humanitat, i finalment la redacció de la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana, que es va publicar el 1954, també pòstumament.  

Les cartes de l'exili revelen sempre, ni que sigui amb alts i baixos, un punt de pobresa econòmica en la vida de Pompeu Fabra (que, malgrat tot, es desplaçava amb passaport diplomàtic). Una pobresa que no li va impedir formar part de tots els consells i governs de Catalunya a l'exili: el 1940 va formar part del Consell Nacional de Catalunya; entre el 1940 i el 1945 va ser membre del Consell Nacional de Londres; els anys 1944 i 1945 va ser membre del Consell Assessor de la Presidència, i finalment va ser membre del Govern de la Generalitat de Catalunya a l'exili entre 1945 i 1948, al costat de Josep Carner, Carles Pi i Sunyer, Joan Comorera, Antoni Rovira i Virgili i el president Josep Irla.     

número 15 del carrer dels Marxants de Prada

Número 15 del carrer dels Marxants de Prada.

Y

yacht 

És l'única entrada de la lletra y que Pompeu Fabra va recollir en la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana. Fabra defineix yacht com a "Nau de dimensions regulars usada sia per a recreu d'un particular, sia per l'Estat per a transportar persones distingides d'un lloc a un altre, o per a regatar". Abans de la definició, Fabra informa de la categoria gramatical m. (és a dir, substantiu masculí) i, entre claudàtors, tot just després de l'entrada, escriu que yacht és un anglicisme, "escrit també iot, d'acord amb la pronúncia anglesa del mot".

En una de les converses filològiques del Mestre, la del 13 d'abril de 1923 (núm. 356 a les Obres completes), Fabra va escriure que "quan un mot anglès que no ha trobat la seva traducció catalana és ja d'ús general i pot considerar-se com una adquisició definitiva de la llengua, és qüestió d'escriure'l a la catalana, sempre però que la seva pronunciació no sigui massa allunyada de la que té el mot en la llengua originària". Aquest és precisament el cas de yacht: era una paraula present en català als anys vint del segle xx i, per tant, ja podia figurar en el Diccionari general de la llengua catalana, però amb la indicació d'anglicisme. Fabra va tenir l'habilitat d'assenyalar que també s'escrivia iot..., que és l'única manera amb què s'escriu yacht en català.     

Tots els diccionaris seriosos del món han de decidir quins neologismes recullen, i en això sempre fan tard. El Diccionari general de la llengua catalana no va arribar a recollir bàsquet fins al 1983. I va entrar niló quan feia molts anys que la gent deia nàilon. Tanmateix, en la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana, l'única que va conèixer Pompeu Fabra, el Mestre va recollir neologismes com cabaret, cel·luloide, feixista, film, mecanografia, tanc... i yacht.

En la segona edició del Diccionari general, la lletra y continuava tenint una sola entrada: yacht. És més: en les trenta-dues edicions del Diccionari, la lletra y va tenir només aquesta paraula.

Entrada de yacht en el Diccionari general de la llengua catalana

Entrada de yacht en el Diccionari general de la llengua catalana

Z

AranZadi, Telesforo de

És considerat el pare de l’antropologia basca, que és una disciplina allunyada dels interessos de Pompeu Fabra. Però Telesforo de Aranzadi y Unamuno (era cosí de Miguel de Unamuno) tenia una afició que li va fer conèixer Fabra a Bilbao: l'excursionisme.

Fabra s’havia aficionat a l'excursionisme de jove i ni tan sols a l’exili i en la vellesa en va abandonar la pràctica. I De Aranzadi, malgrat haver anat a estudiar a Madrid i a pesar de viure a Barcelona des del 1899, tornava a Bilbao cada període vacacional i ho aprofitava per fer excursions pel Pirineu navarrès, pel País Basc francès, etc. En algunes d’aquestes excursions hi participaven personalitats diverses del Bilbao de l’època (el mateix Miguel de Unamuno, Teòfilo Guiard, Víctor Chávarri, Pedro Eguilleor, Darío de Regoyos...), i entre aquestes personalitats trobem el nom de Pompeu Fabra.

Telesforo de Aranzadi i Pompeu Fabra, de joves, eren aficionats a l’òpera –Fabra anava al Liceu i De Aranzadi, al Teatro Real de Madrid, perquè va estudiar allà–, i tots dos eren wagnerians manifestos. A aquestes coincidències, s’hi pot sumar el fet que tant De Aranzadi com Fabra es van casar el mateix any, el 1902, quan De Aranzadi ja vivia a Barcelona. L'antropòleg s’havia instal·lat a Barcelona el 1899 per fer-se càrrec d’una càtedra de botànica, i Fabra estava a punt d’instal·lar-se a Bilbao per ocupar la càtedra de química a l’Escola d’Enginyers d’aquesta ciutat.

De Aranzadi era més gran que Fabra (va néixer el 1860). El seu pare, Félix de Aranzadi y Arámburu, tenia una confiteria a Bergara, i la seva mare, Valentina de Unamuno y Larraza, era germana del pare de Miguel de Unamuno. L’any 1863, la família es va traslladar a Bilbao, on va regentar una altra confiteria. Hem dit que De Aranzadi practicava l'excursionisme, com Fabra, però amb una particularitat que el distingia: “[...] como soy cojo y no podía ser aventurero ni danzante, me hice farmacéutico”.

També Fabra es va fer químic perquè, en el moment de decidir els estudis universitaris que cursaria, li va semblar més polida la química que la mecànica.

Telesforo Aranzadi

Telesforo Aranzadi durant el Congrés d'Estudis Bascos (Bergara, 1930)
Autor: Indalezio Ojanguren. Gipuzkoako Foru Aldundiko Kultura eta Euskara Departamentua Font: http://www.guregipuzkoa.net/photo/1075/

zum-zum

És l'última entrada de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana, escrit "per Pompeu Fabra, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i professor de llengua catalana a la Universitat de Barcelona". Fabra tracta l'entrada amb la indicació gramatical en cursiva i abreujada  m. (és a dir, substantiu masculí) i defineix la paraula com a "onomatopeia amb què es designa una bonior, una remor sorda i contínua".

Segons Germà Colon, la redacció dels mots en el Diccionari general és "molt millor que els diccionaris castellans que la gent manejava aleshores, incloent-hi el diccionari acadèmic, el Diccionario de la Real Academia Española (edició de 1925) [...] El rigor i la precisió en la ploma de Fabra són remarcables".

Fabra va incloure en el diccionari paraules d'arrel onomatopeica, com zum-zum –que no apareixia en els diccionaris del segle xix–, però també zim-zam, zas, xo, xip-xap, xec, xap... Vegem com defineix aquestes altres interjeccions: zim-zam 'Veu amb què es denota un moviment de vaivé", zas 'Onomatopeia que designa el soroll momentani d'una cosa que es fa moure rapidíssimament dins l'aire', xip-xap 'Onomatopeia imitant el xipolleig d'una massa líquida', xec 'Onomatopeia que imita el soroll d'un cop', xap 'Onomatopeia imitant el soroll d'un cos en caure tot llarg a terra, a l'aigua'.

 Fabra va ser innovador també en l'aspecte lexicogràfic, fugint del diccionari castellà i abraçant la lògica cartesiana del diccionari francès. A més a més, per incloure zum-zum al Diccionari general de la llengua catalana, Fabra havia de saber que els bons escriptors de l'època utilitzaven aquesta forma. Per exemple, Narcís Oller a La febre d'or (1890-1891): "... no pararen fins a l'escalinata de la torre, d'on s'escapava ja fort zum-zum de gent". O Josep Sebastià Pons, en El bon pedrís (1919): "Saltes la tanca del verger, / ple del zum-zum de les abelles".

En el Diccionari general, les tres paraules que precedeixen zum-zum són, per ordre alfabètic, zumzada, zumzeig i zumzejar. En totes hi trobaríem un zum-zum sord i continu.

Entrada de zum-zum en el Diccionari general de la llengua catalana

Entrada de zum-zum en el Diccionari general de la llengua catalana

Data d'actualització:  06.11.2018