• Imprimeix

Marc legal

El marc legal de la llengua catalana és divers segons el territori. Andorra, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, la Catalunya del Nord, la Franja i l’Alguer tenen diversos graus de regulació legal que van des de l’oficialitat única del català (Andorra) fins a la no-oficialitat (la Catalunya del Nord, la Franja i l’Alguer) passant per la doble oficialitat lingüística català-castellà (Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears).

 

Catalunya

La llengua pròpia i oficial de Catalunya és el català. El castellà també hi és oficial com a llengua oficial de l'Estat espanyol. La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i també és oficial a Catalunya. Finalment, la llengua de signes catalana hi té un reconeixement oficial explícit.

Informació relacionada

Andorra

D’acord amb l’article 2.1 de la Constitució del 1993, el català és l’única llengua oficial de l’Estat andorrà. La Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, de l’any 2000, desplega el precepte constitucional.

Les Illes Balears

La llengua catalana pròpia i oficial de les Illes Balears és el català, llengua que tothom té dret de conèixer i de fer servir. El castellà també hi és oficial. Les institucions garanteixen l’ús normal i oficial dels dos idiomes i posen les condicions perquè la igualtat plena de les dues llengües, pel que fa als drets dels ciutadans, sigui efectiva.

El País Valencià

La llengua pròpia i oficial és el valencià, el nom que rep la llengua catalana en aquest territori. El castellà també hi és oficial perquè és llengua oficial a tot l’Estat. Tothom té dret a conèixer i a usar totes dues llengües i a rebre l’ensenyament en valencià. Es preveu una especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. La llei delimita els territoris en els quals predomina l’ús d’una llengua o de l’altra, com també els que poden ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia del País Valencià.

La Catalunya del Nord

La legislació lingüística francesa està delimitada per l’article 2 de la Constitució que estableix que la llengua de la República és el francès. Malgrat això, al llarg dels anys hi ha hagut un tènue reconeixement de les llengües dites regionals, com el català. Així, en àmbits com ara l’ensenyament, hi ha hagut la possibilitat d’introduir tímidament l’ensenyament del català. Tot i que a l’any 2008 la Constitució va incorporar el precepte pel qual les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França, el poder legislatiu francès s’ha negat (2015) a ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i ha rebutjat (2016) l’aprovació de la Llei de llengües regionals, un text que reclamava fomentar l'ensenyament, l'ús públic i la presència a mitjans de comunicació de llengües no oficials a l'Estat francès, com ara el català. Així doncs, la preeminència del francès en la vida pública és absoluta.

La Franja

La Llei de les Corts d’Aragó d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó, del 2013, afirma que té com a objectiu reconèixer la pluralitat lingüística d’aquest territori i garantir als aragonesos l'ús de les llengües i les seves modalitats lingüístiques pròpies. Així mateix, afirma que vol propiciar la conservació, recuperació, promoció, ensenyament i difusió de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó en llurs zones d'utilització històrica predominant. No obstant això, aquesta Llei vigent en va substituir una altra del 2009 que esmentava el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó, precepte que el 2016 les noves Corts aragoneses han recuperat.

L’Alguer

La Constitució italiana preveu la protecció de les minories lingüístiques. L’any 1997 la llei regional de promoció i desenvolupament de la cultura i de la llengua de Sardenya s’adreça tant al sard com a la llengua catalana de la ciutat de l’Alguer. L’any 1999 el català torna a sortir esmentat a la llei estatal dedicada a regular la tutela de les minories lingüístiques.

Data d'actualització:  26.01.2017