• Imprimeix

Orígens i història

La llengua catalana és una llengua romànica del grup de les neollatines, nascuda entre els segles VIII i X a una part de Catalunya, a la Catalunya del Nord i a Andorra, en els territoris de l’Imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica

Els segles XII i XIII es va estendre a la resta de Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja (Aragó), a la ciutat sarda de l'Alguer i a la comarca murciana del Carxe i la frontera lingüística va quedar establerta al final del regnat de Jaume I.

Actualment, s’estén sobre un territori d’uns 68.730 km2 habitat per 13.740.000 persones pertanyents a quatre estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia. 

Els primers textos escrits en català coneguts actualment són fragments de la versió catalana del Forum Iudicum i el sermonari Les Homilies d’Organyà, tots dos del segle XII.

El català va tenir una considerable expansió com a llengua de creació i de govern (Cancelleria Reial) entre els segles XIII i XVI, temps en què la corona catalanoaragonesa va estendre els seus dominis per la Mediterrània, a Sicília, Sardenya, Nàpols i fins i tot a Atenes. Entre les obres literàries de relleu universal d’aquest període es poden esmentar les de Ramon Llull, contemporani de Dant, les quatre Cròniques (la de Jaume I o Llibre dels fets, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós), les obres de Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Ausiàs Marc o el Tirant lo Blanc, considerada com la primera novel·la moderna de la literatura occidental. També són en català els grans textos legislatius d’aquest temps, com són els Furs de València, els Costums de Tortosa, els Usatges o el Llibre del Consolat de Mar, recull de lleis de comerç marítim que s’aplicaren a tota la Mediterrània fins al segle xviii. La relació amb Itàlia comportà que una de les primeres traduccions conegudes de la Divina Comèdia fos la catalana d’Andreu Febrer i que també es traduïssin al català grans obres de la literatura del moment, com és el cas del Decameró.

Tot i que la llengua catalana va tenir un accés precoç a la impremta —com demostra el fet que el 1474 ja apareix el primer llibre imprès en català, Les trobes en llaors de la Verge Maria—, en els segles del Renaixement i el Barroc va viure una etapa de decadència, pel que fa a la literatura culta. Malgrat això es mantingué com a llengua de la legislació i de l’Administració, i com a llengua popular. D’aquest període es pot destacar l’obra de Josep Vicenç Garcia i Francesc Fontanella a Catalunya, Joan Ramis a Menorca, i Lluís Galiana a València.

Després de la Guerra dels Segadors (1640-1659), les terres del nord de Catalunya foren cedides a la corona francesa i, immediatament, el català va ser prohibit a l’educació i en els usos oficials. En la Guerra de Successió a la corona d’Espanya (1704-1714), els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota d’Almansa (1707) i de la presa de Barcelona (1714) i de Mallorca (1715), els territoris de parla catalana perderen les institucions pròpies i el català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, la llengua catalana va viure una rica Renaixença literària, l’inici de la qual se sol situar simbòlicament amb la publicació de l’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau, i que va tenir continuïtat amb la producció poètica, teatral i narrativa de molts autors de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

A la segona meitat del segle XIX, aquest moviment va donar obres de nivell universal i d’un gran èxit popular com són les de Jacint Verdaguer, autor dels poemes èpics L’Atlàntida i Canigó; Àngel Guimerà, que va atorgar nivell literari al teatre nacional amb obres com Terra Baixa; Narcís Oller, autor de novel·les d’una gran modernitat, com és el cas de La febre d’or. Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Ignasi Iglésias, Víctor Català, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Salvat-Papasseit, que va incorporar l’ús dels cal·ligrames, Josep Sebastià Pons i Bartomeu Rosselló Pòrcel són alguns dels autors més populars del primer terç del segle xx.

Paral·lelament s’iniciaren estudis sobre la llengua i s’elaboraren diccionaris (com els de Pere Labèrnia, Pere Antoni Figuera, Josep Escrig o Marià Aguiló), tractats de barbarismes i ortografies (com els dels mallorquins Antoni Cervera i Joan Josep Amengual o el barceloní Josep Balari), que són el precedent immediat de la normativització moderna iniciada a començaments del segle XX.

Coetàniament, el català es va introduir a la premsa diària i periòdica de tot el territori, tant d’abast nacional com local i comarcal, amb diaris com La Renaixença, El Poble Català, La Veu de Catalunya i, més tard, La Publicitat i El Matí, i revistes com La Ignorància, El Mole, L’Avenç, i d’altres.

A començament del segle XX, a Catalunya el catalanisme polític va reivindicar l’ensenyament de la llengua catalana i el seu ús a l’Administració. Des de les institucions de poder local que va controlar i, molt especialment, des de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba va donar un gran suport institucional al català amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la seva Secció Filològica, el primer president de la qual fou el mallorquí Mn. Antoni M. Alcover, l’impulsor del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i del Diccionari català-valencià-balear (1926-1962), obra cabdal de la lexicografia catalana. El suport de Prat de la Riba i de l’Institut van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 (normes ortogràfiques, gramàtica, diccionari), amb la qual el català es va dotar d’una normativa unificada i moderna.

La Constitució republicana de 1931 i l’Estatut d’autonomia de 1932 van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua oficial i la realització d’una activa política de suport al seu ensenyament. Les Illes Balears i les terres valencianes, en canvi, no arribaren a veure aprovats els seus estatuts d’autonomia.

Entre els anys 1939 i 1975, durant la dictadura subsegüent a la Guerra Civil (1936-1939), la persecució del català va ser intensa i sistemàtica, sobretot durant els anys quaranta i cinquanta. El règim de Franco va prohibir l’ús de la llengua catalana en l’educació, en l’edició de llibres, diaris o revistes, la transmissió de telegrames i les converses telefòniques en català. O sia, tant en els usos públics com en alguns d’estrictament privats. L’exhibició de pel·lícules era forçosament en castellà i el teatre únicament podia ser representat en aquesta llengua, l’única que podia ser utilitzada en les emissions de ràdio i de televisió. La documentació administrativa, notarial, judicial o mercantil era exclusivament en castellà i la que es feia en català es considerava nul·la de ple dret. La senyalització viària i la comercial, la publicitat i, en general, tota la imatge exterior del país era en castellà. Durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta, la forta immigració procedent de la resta d’Espanya —en uns moments en què cap dels territoris de llengua catalana no disposava de recursos educatius ni de llibertats democràtiques— no es va trobar amb massa oportunitats de conèixer i aprendre la llengua catalana, més enllà d’algunes iniciatives voluntaristes i semiclandestines.

Malgrat tot, la llengua catalana es va mantenir com a llengua de transmissió familiar, tant a Catalunya i les Illes Balears, com a la resta de territoris de parla catalana. En aquest temps molts escriptors formats en l’època anterior, alguns d’ells des de l’exili, com Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Vicenç Foix, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Llorenç Villalonga van escriure obres de gran relleu.

A la mort del dictador Franco (1975) i un cop recuperades les llibertats democràtiques, la Constitució de 1978 va reconèixer la pluralitat lingüística i va establir que les llengües espanyoles diferents del castellà podien ser oficials d’acord amb els estatuts d’autonomia. Els estatuts de Catalunya (1979) i de les Illes Balears (1983) reconeixien el català com a llengua pròpia d’aquests territoris i la van declarar llengua oficial juntament amb el castellà, i també ho va fer, amb la denominació legal de valencià, el del País Valencià (1982). De manera paral·lela, la Constitució d’Andorra (1993) va establir que el català és la llengua oficial de l’Estat.

A l’empara dels estatuts, els parlaments autònoms de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià van aprovar lleis de suport a la llengua catalana, que la introduïren a l’escola, l’Administració i els mitjans de comunicació.

A Catalunya, la Llei de normalització lingüística, de 6 d'abril de 1983, va posar en marxa un procés que donava impuls a la recuperació del coneixement i ús del català sobre tres grans eixos -institucional, mitjans de comunicació i ensenyament-, els quals han determinat les principals línies d'acció en aquest camí cap a la normalitat.

Des del punt de vista institucional, Generalitat, Parlament, diputacions i ajuntaments van adoptar el català com a llengua de comunicació habitual, internament i en la seva relació amb la ciutadania. El compromís institucional es va reforçar amb la Direcció General de Política Lingüística, creada dins la Generalitat de Catalunya com a òrgan d’anàlisi, direcció, planificació, coordinació i execució de la seva política lingüística. La Generalitat també va reforçar el suport a l'Institut d'Estudis Catalans i va posar en marxa organismes com el TERMCAT, que vetlla per la terminologia des del 1985, o el Consorci per a la Normalització Lingüística, que treballa des del territori per l’extensió del coneixement i de l’ús de la llengua catalana.

Quant a l'ensenyament, el 1982 s'iniciava a Catalunya el model de conjunció lingüística, amb el qual el català és la llengua vehicular a l’escola. Es tracta d’una experiència de referència internacional, el balanç posti de la qual queda reflectit en les dades més recents sobre el coneixement del català de nens i joves.

Finalment, pel que fa als mitjans de comunicació, des del 1976 s’han anat creant mitjans de comunicació entre els quals cal destacar, per l’abast i la difusió, Televisió de Catalunya, Ràdio 4, Catalunya Ràdio i RAC1 a Catalunya. Avui, entre públics i privats, hi ha més de 20 canals de televisió en català, i més de 100 emissores de ràdio. A Catalunya, la Xarxa de Comunicació Local aplega una gran quantitat de ràdios i televisions locals. El català també ha anat recuperant presència a la premsa, de manera que actualment hi ha més de 30 diaris impresos i digitals en català i més de 150 revistes.

 

El segle XXI situa la llengua catalana entre les 100 primeres llengües més parlades del món.

La presència social de la llengua catalana a Catalunya a l’inici del segle ha estat condicionada per dos fets notables: l’allau de població immigrada (el 2015 eren poc més d’1 milió de persones, el 13,7 % de la població) i l’emergència de les tecnologies de la informació i la comunicació. El primer cas ha incidit en el grau de coneixement del català i en la necessitat de continuar treballant per generalitzar l’accés al coneixement de la llengua a la població nouvinguda.

Pel que fa al món digital, el català és present amb força en diferents entorns i xarxes. En un fenomen d’abast mundial, i tenint el compte les xifres de població catalanoparlant, és remarcable el posicionament i nivell d’ús del català dins les tecnologies de la informació i la comunicació. Es podria destacar, per exemple, la Viquipèdia (versió catalana de la Wikipedia), que ja recull més d’1.000.000 d’articles; o Twitter, on és la 19a llengua més usada. El domini .cat –disponible des del 2005 gràcies a la mobilitizacio de la societat civil– no ha parat de créixer: més de 50.000 webs amb aquest domini l’any 2011.

En aquest començament del segle XXI, malgrat el dinamisme lingüístic de la societat catalana, la llengua catalana continua patint l’actitud obstruccionista de l’Estat espanyol a tots els territoris de parla catalana com ho corrobora, per citar dos exemples, el fet que el català encara ara no sigui llengua oficial de la Unió Europea o que l’ús del català a les sentències judicials se situï el 2015 en un 8,4 %.