• Imprimeix

La literatura occitana

Els trobadors
La poesia trobadoresca constitueix l’exponent més àlgid de la producció literària en llengua occitana. Eclosiona a cavall dels segles XII i XIII, quan l’occità, que havia esdevingut una llengua de cultura i de prestigi en el si de les abadies, es mundanitza i dóna lloc a un art líric que es propaga per tot Occident.

Tots els trobadors, entre ells els catalans, utilitzen un idioma semblant, poc relacionat amb la provinença dialectal. La lírica trobadoresca llueix pels seus esquemes i l’occità medieval esdevé l’expressió d’una comunitat socialment avançada. La civilització occitana infon l’educació sentimental d’Europa i les bases fundadores dels valors europeus moderns, a imatge de l’antiga Grècia o de la romanitat.

Malgrat les primeres desfetes polítiques del segle XIII, la literatura occitana es desenvolupa i assoleix grans nivells. El 1323, es crea a Tolosa el Consistòri del Gai Saber. Raimon de Cornet escriu una Doctrina de trobar, el 1324, per tal de mantenir les arts i formes poètiques dels trobadors occitans. També al segle XIV es compilen les Leis d'amor, on s'estableixen les normes lingüístiques i estilístiques que s'havien d'emprar en les competicions poètiques, anomenades Jòcs Florals.

La decadència
A partir del s. XVI, s’esdevé una decadència a causa de la ingerència francesa i de la progressiva francesització. Malgrat tot, s’organitzen diversos corrents renaixentistes entorn del gascó jurista i teòleg Pèir de Garròs, del poeta provençal Loís Belaud de la Belaudièira o del llenguadocià Augièr Galhard, escriptor i músic.

Els Felibres i Frederic Mistral
La segona renaixença literària es produeix a finals del s. XIX, amb els Felibres, sota la conducció dels provençals Josèp Romanilha i Frederic Mistral, aquest darrer premi Nobel el 1904 pel seu poema Mirelha. Mistral escriu també el cant La Copa Santa, en senyal d’amistat occitanocatalana. El 1885, Josèp Ros publica una Gramatica lemosina, rememorant els orígens de l’occità medieval, i impulsa el Felibritge al Llemosí. El 1919, el professor Antonin Perbòsc i el mestre Prospèr Estieu proposen una reforma lingüística i funden l’Escòla Occitana.

El 1930, Valèri Bernat, Josèp Anglada i Loís Alibert funden a Tolosa la Societat d'Estudis Occitans, precursora del futur Institut d’Estudis Occitans. El 1935, a Barcelona, Loís Alibèrt publica una Gramatica occitana, de normativa unitària. La Societat rep la influència de l’Institut d’Estudis Catalans, té el suport de l’Escòla Occitana, dirigida llavors per Josèp Salvat, i també el de l’Oficina de Relacions Meridionals de Catalunya, dirigida per Josep Carbonell. Proliferen llavors les revistes literàries en cada regió occitana, com ara la revista llenguadociana Òc, impulsada pels metges Ismael Girard i Camil Solà.

Els autors contemporanis
Amb l’escola republicana del segle XX, la revolució industrial i la urbanització s’operen canvis socials i una forta pressió política. Tot i això, emergeixen autors nous, entre els quals destaquen Joan Bodon, Marcela Delpastre, Max Roqueta, Bernat Manciet, Robèrt Lafont.. A l’Aran cal destacar la literatura de Mossèn Condò i de Pepita Caubet.

Data d'actualització:  09.11.2010